Rurals o pagesos?

10.11.2012

Televisió de Catalunya ha posat en marxa un nou programa de documentals titulat Rurals. De moment s’han emès els quatre primers capítols, els diumenges al vespre. La idea és fer un retrat de la vida quotidiana de joves entre 18 i 40 anys que visquin en pobles de menys de cinc-cents habitants, un terç dels municipis catalans.

 

Cristina Márquez, una neorural entrevistada a TV3

 

Ara fa dues generacions que la mecanització del sector primari, la devaluació social del prestigi de les feines manuals i la creixent demanda de mà d’obra a les ciutats, va generalitzar un èxode rural que ja havia començat des del segle XIX i que, a partir de mitjans del segle passat, va ser demolidor. L’any 1946 hi havia tres tractors a Catalunya. El 1999 n’hi havia 59.396. Només aquest fet va capgirar tot el país. Centenars de municipis de més de mil anys d’història van quedar en un estat de semi abandó, amb una població residual que amb els anys ha anat envellint.

L’estil de vida urbà, però, ha decebut a molts. L’individualisme, l’isolament entre l’asfalt, la contaminació, l’oci basat en el consum, la set del benefici pel benefici, el sedentarisme, la buidor amagada rere certa opulència, la poca humanitat de molts espais comunitaris, la insalubritat, el creixent malestar per l’evidència de la insostenibilitat de tot un sistema… Alguns han decidit tornar a la natura. Per segons qui potser ha estat una fugida, d’altres, ho han sentit com a un veritable retrobament.

De moment, la sèrie documental ens ha presentat bàsicament dones. Dones joves, fermes, emprenedores, comunicatives, independents, convençudes, treballadores, senceres. Dones que han construït la seva vida sobre la decisió de marxar de la ciutat o bé de quedar-se al poble on van néixer. Dones que vetllen per trobar l’equilibri en un entorn més senzill entre la seva vida personal i professional. No és fàcil. La dispersió en el territori, una certa solitud entre segones residències, la necessitat freqüent de desplaçament, el poc accés a certs serveis…

El discurs ha volgut plantejar-se en positiu. I comparteixo el parer que cal incentivar la vida als pobles i frenar el poblament tan estacional de caps de setmana i vacances. Però també crec que cal desmitificar certes visions bucòliques del món rural, que fan que alguna gent s’hi llenci pensant que trobarà una arcàdia i després topa amb una realitat que no s’ajusta a les seves expectatives. No es pot enganyar. La gràcia de prendre decisions és justament que implica renunciar a coses. Potser per guanyar-ne d’altres de més satisfactòries.

En el primer capítol de la sèrie, una banyolina que havia anat a viure al Pallars deia: quan vens a viure aquí dalt, és un xoc, perquè t’enfrontes a tu mateixa. Despullat de tot allò amb què omplies els teus dies a la ciutat, aquí t’has d’encarar a tu mateixa, a les teves pors, al que realment vols fer. Explicava que al principi, és dur, però que després, vius molt més alliberat. Des de la meva experiència personal, crec que passada la primera fase de novetat és quan comença el veritable coneixement de l’entorn, de les seves condicions, dels seus límits i també dels teus, del treball, de la constància de posar de la teva part perquè allò sigui creatiu i positiu.

 

Esteve Pous, un dels entrevistats al programa Rurals

 

A poble, malgrat la millora de les comunicacions en general, si et lligues a un indret, et lligues a moltes coses. És un compromís. I això en una societat desarrelada en la qual ens han educat per voler-ho tot, per fer el món a la nostra mida i no a ser nosaltres qui ens ajustem a la mida del món és un condicionant que tira enrere. A primera vista es veu com una opció empobrida. Per la persona que experimenta aquesta decisió amb profunditat i consciència, però, sembla una rica font d’aprenentatge i de maduració.

És una llàstima, però, que el programa hagi descartat deliberadament parlar de persones que es dediquen a sectors tradicionals com l’agricultura i la ramaderia . Per què calia bandejar el sector primari d’aquesta iniciativa de reconeixement i revalorització del món rural? Per què no parlar de tots aquells que estan portant a terme tasques de recuperació de terres per a una agricultura més respectuosa i natural, aquells qui volen tornar a fer de pastors, petits productors, l’infinit estol de petits artesans que s’esparpellen pel territori?

No. S’ha volgut vendre la idea que en un poble petit també es pot portar una vida moderna que atregui els urbanites. I és veritat que es pot fer. En un món globalitzat hi ha molta gent que fa feines que tant podria fer aquí com a la Xina. Però seria interessant que no perdéssim de vista que el veritable potencial dels nostres petits pobles abandonats és que poden ser un espai per retrobar formes de vida i de producció més ajustades amb una mesura més humana, més sostenible en el temps i més justa i recuperar valors tant importants com la sobirania alimentària i el treball artesà. Aquestes propostes sí que són una veritable alternativa als valors competitius de la vida urbana i no pas alguns dels models presentats al programa, que plantegen opcions laborals instal·lades en la lògica del capitalisme més ferotge.

En un altre dels programes una noia deia que només qui ha nascut a poble hi pot viure. Jo no ho crec. Jo crec que en la nostra memòria col·lectiva i física tots tenim accés a adaptar-nos i a valorar un dia a dia més auster i més connectat a l’entorn. Encara que ens sembli molt llunyà, fa quatre dies la majoria de la població hi vivia i potser la Terra i el nostre cos ens estan demanant a crits que hi tornem. Però per tal que es produeixi un veritable retorn a la natura, calen un canvi de valors socials i individuals molt important (que potser la crisi està ajudant a desencadenar), bones polítiques (de les quals, de moment, no n’hem vist ni rastre) i que els mitjans de comunicació estiguin a l’alçada.