Ronald Puppo: “Qui llegeixi ‘Mount Canigó’ entendrà què és el somni català”

El nord-americà Ronald Puppo, professor de la Universitat de Vic, ha traduït per primera vegada la gran obra de Jacint Verdaguer a l’anglès sota el títol Mount Canigó. A tale of Catalonia, publicada conjuntament per l’Editorial Barcino de la Fundació Carulla i l’editorial britànica Tamesis, que continuen d’aquesta manera la seva associació per la traducció de clàssics de la literatura catalana.

Puppo explica que el seu interès pel Canigó es remunta als anys 80, quan li van parlar del massís i la història que va escriure’n Verdaguer, l’èpica de la qual va impel·lir-lo a voler-ne saber més. La seva introducció de la traducció per al públic anglosaxó comença amb una imatge de la muntanya, del massís, “que fa treballar la imaginació per saber què hi ha darrere”. Una introducció que reprodueix “el que fou la meva experiència: mirar primer la muntanya i després imaginar; és com una invitació al viatge a la seva història tan fabulosa”.

De fet, Puppo ja havia publicat una antologia de poesia verdagueriana en anglès (Selected poems of Jacint Verdaguer, que contenia alguns fragments de Canigó), l’any 2007, el mateix en què va tenir lloc l’edició de la Fira del Llibre de Frankfurt en la qual Catalunya fou la cultura convidada. “Des d’aleshores hi ha hagut un verdader boom en traducció de narrativa del català a l’anglès”, assegura. “Gràcies a l’empenta de Frankfurt i a la feina de molta gent, especialment de l’Institut Ramon Llull, de determinades editorials i de molts traductors”, l’anglès ja és la segona llengua amb més traduccions del català, després de l’espanyol.

“Però la poesia sempre és més difícil, i l’èpica…”, reconeix un home que va començar a traduir Canigó fa 20 anys. “En aquest cas tenim la sort que es tracta d’una gran obra fundacional universal, i també local, igual que El paradís perdut de John Milton. Canigó és una gran obra d’un país petit que s’afirma davant dels països grans, que desafortunadament, a vegades, necessiten negar l’altre per afirmar-se ells mateixos”. Al seu entendre, la grandesa de Canigó és precisament “que ve d’una cultura, un país i una llengua petita que s’escarrassa per afirmar-se no pas atacant l’altre, sinó afirmant positivament allò que té”.  Puppo recorda que “en Verdaguer trobem sempre la presència, no de nostàlgia del passat o d’absència, sinó d’una Catalunya en present, encara que evoqui el passat. Es tracta d’un clàssic que parla als lectors de tots els temps, i que perdura en el temps. I això va junt amb la idea del somni. Qui llegeixi Mount Canigó entendrà què és el somni català”.

La traducció, a l’anglès actual

Una de les qüestions més interessants que li podíem plantejar sobre la traducció de Canigó és sens dubte l’adaptació lingüística a l’anglès del català èpic del segle XIX. Puppo va tenir clar que faria la traducció “en anglès modern no arcaïtzant, amb tota una sèrie de models de discurs literari d’avui dia, però també passat pel filtre de bon nombre de poemes èpics en llengua anglesa, o traduïts a l’anglès d’altres llengües, com ara Orlando Furioso, de Ludovico Ariosto (s. XVI)”, una de les obres en les quals Puppo troba ressonàncies amb el seu Mount Canigó.

“La lectura d’obres com aquesta m’ha ajudat a resoldre problemes de traducció un pèl difícils”, que en el cas del poema de Verdaguer es presenten de diferents maneres al llarg dels cants, molts diversos entre si. “Cada un dels cants té una versificació, un ritme i una mètrica diferents, cosa bastant insòlita en poesia èpica. En això Verdaguer va ser innovador. Per resoldre el repte que varen representar els heptasíl·labs de “Lampègia”, al cant setè, vaig recórrer al vers dit tetràmetre trocaic, emprat per Henry Wadsworth Longfellow a la Song of Hiawatha (s. XIX), mètrica que el mateix Longfellow havia manllevat i adaptat del poema èpic finès El Kalevala”. Puppo és del parer que Canigó s’assembla, en els cants de batalles, no només a la chanson de geste francesa (com la clàssica Chanson de Roland), sinó també al poema èpic anglosaxó Beowulf, mentre que altres cants, com el tercer, recorden els romàntics anglesos de les primeres dècades del segle XIX. “Es tracta de trobar una veu, un ritme temàtic o formal que tingui ressonància en anglès i que ajudi a reescriure, perquè al cap i a la fi la traducció és una reescriptura”, conclou.

Puppo considera que, en aquest cas, Verdaguer “és una estrella que es desplaça de constel·lació” i que Ariosto, Spenser, Milton, Longfellow, Tennyson i altres “són la seva comissió de benvinguda”. I no només això: “La tragèdia de la història de Canigó es basa en l’amor prohibit i d’alguna manera fa pensar en Shakespeare, en Romeu i Julieta, mentre que la desesperació i follia de Griselda fa pensar directament en Ofèlia. Podríem fer la relació Griselda-Ofèlia i la relació Gentil-Romeu…”, reflexiona. I rectifica: “O més aviat Gentil-Hamlet, perquè porta a sobre tot el pes del dubte a l’hora d’escollir entre l’exèrcit, la batalla i el somni a la muntanya, o sigui, el deure… i l’amor”.

Mount Canigó. A tale of Catalonia compta amb una introducció explicativa i un índex anotat de més de 400 entrades que contextualitza els personatges i altres elements de l’obra, amb una acurada explicació de totes les referències geogràfiques, com ara les torres de vigilància que hi apareixen, com també els topònims i altres detalls. Ronald Puppo, nascut a San Francisco, Califòrnia, és graduat en Literatura Francesa de la University of California, Santa Cruz, i diplomat en Études Françaises (deuxième degré) per la Université de Grenoble i doctor en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona, i actualment professor titular de Traducció i Estudis Anglesos de la Universitat de Vic.