Roger Puig: “Ni tan sols sé per què canto i escric cançons”

16.03.2017

En Roger Puig ja volta amb el seu primer disc, Pícnic al búnquer (2016). Produït pel Petit de Ca l’Eril, l’han acompanyat músics com el mateix Joan Pons, l’Oriol Roca, en Nico Roig i fins i tot en Roger Mas. Avui, 16 de març a les 20h, ofereix un concert gratuït al paranimf de la UB dins el cicle d’hivern dels Vespres de la UB. L’entrevistem.

Roger Puig presenta “Pícnic al búnquer” | Foto: Maider Mendaza

B.P.: Tu formes part del grup Els Nens Eutròfics. No has publicat poesia, com alguns dels teus companys de la formació (Josep Pedrals o Esteve Plantada), però les lletres de les teves cançons supuren poesia… D’on surten aquestes lletres?

R.P.: Ui, doncs no ho sé, ni tan sols sé per què canto i escric cançons, encara ara és una cosa estranya; sense voler-ho, les cançons surten quan volen, i volent-ho, de vegades també has d’esperar a moments de no voler-ho. Suposo que, conscientment, al rerefons hi ha una curiositat i un no entendre moltes de les coses que ens rodegen. I el fet que de sobte t’obsessionis per una melodia o una lletra, com si tinguessis una mena de gana, i acabi apareixent una cançó, produeix una sensació d’ordre i alleujament i una satisfacció amb el món que sembla qui sap què, però que són momentànies i gairebé una enganyifa, perquè al cap de poc tornes a adonar-te que continues no entenent res, i així anar fent. I, inconscientment, vés a saber d’on surten les cançons, deuen ser com petits pets neuronals.

D’altra banda, i contestant més concretament a la pregunta, tot i que vaig escriure uns anys a la revista digital Paper de Vidre, no em considero ni de bon tros poeta, com per exemple en Pedrals i en Plantada, però sí que sempre m’ha interessat el fet poètic en si, i, per tant, me n’he nodrit llegint i escoltant poesia, i vivint-la amb gent amiga que la viu i l’escriu. Aleshores, crec que les meves lletres potser miren de reüll una intenció poètica, i com que les escric a base de sedimentació, pot ser que a estones se n’impregnin. Però no ho sé, la veritat.

B. P.: Les teves cançons desprenen un sentit de l’humor molt especial. Sempre dius que no escrius per fer cap gràcia, però la gent riu amb les teves ocurrències als concerts. Quin to creus que han de tenir les teves cançons?

R.P.: Això del to de les cançons és molt complicat, i no sempre l’encerto. A mi m’agrada que un músic, un artista, o qui sigui, em desconcerti, que de sobte m’encasti la plantofada, i a la vegada em pugui fer gaudir dels plaers més lleugers, perquè viure està fet de contrastos. Una mica el to del Buster Keaton, un paio trist i seriot que fa com gràcia, o com el Serge Gainsbourg, que sota la façana hieràtica fa espetegar un humor gamberro. Tant la tristesa i l’humor, entesos com a recursos d’expressió, són mecanismes de defensa diferents per atacar un mateix tema: l’humor implica distanciar-se de la pertorbació (i el sarcasme i el cinisme encara més), i la tristesa vol dir deixar-se magrejar per l’huracà. Doncs de vegades el “jo” de les meves cançons intenta que l’huracà el regiri ben regirat per després riure-se’n, combinant drama i comèdia, o viceversa; jugant que sembli que no tingui sentit allò que podria ser versemblant, “em menjo un pèsol i al cap em cau un test”, un fet rídicul seguit d’un desastre, és absurd però podria succeir.

B. P.: Has gravat Pícnic al búnquer a l’estudi de Joan Pons, El Petit de Cal Eril. Quina petjada creus que hi ha deixat en el teu disc?

R.P.: Doncs la petjada d’un tio amb molt talent, amb instint, enginy i bon gust pel so, que ha sabut posar una mica d’ordre al meu batibull de cançons, i tenint força paciència i fent-ho divertit. Per tant, només puc dir que la petjada és boníssima, de llibre.

B. P.: També han col.laborat en el disc músics com Roger Mas o Nico Roig. Com ha anat aquesta col·laboració? 

R.P.: Doncs ha estat una col·laboració molt natural perquè als dos els conec de fa temps. El Nico va venir a gravar algunes guitarres gairebé d’un dia per l’altre i ho va fer a pèl, improvisant sobre la cançó, i anàvem quedant-nos les preses més sucoses i emocionants, i com que és tan bon músic, amb una jornada ja n’hi va haver prou. I el mateix dia, en Roger Mas, que des de Solsona té Guissona a tocar, va venir a dinar i a visitar-nos una estona a l’estudi, i després dels cigalons, engrescats, els vaig proposar de fer amb mi els cors del final de la cançó “El dia qualsevol”, que diuen “que vingui qui vulgui, demà fem un pícnic al búnquer”, van dir que vinga, i així han quedat, amb el bonic contrast de la veu greu del Roger i la més aguda del Nico. I així va anar, una mica espontàniament, que ja està bé quan la gravació està força planificada.

B. P.: En Roger Mas probablement és un mestre per a tu però escoltant el teu disc et sento més a prop de l’Albert Pla, tant pel timbre de veu com pel to de les lletres…

R.P.: Mmmm… potser sí que hi ha alguna cosa de l’Albert Pla, més en el to des d’on es miren alguns temes que en la música o la interpretació, ell és un monstre escènic únic. I tot i que ambdós són referents que he escoltat atentament, no he volgut acostar-m’hi de manera premeditada.

B. P.: Tu has tingut una formació científica, però véns d’una família de lletraferits. El teu pare, Llorenç Puig, és escriptor i el teu oncle, Eudald Puig, ha estat un dels grans poetes catalans de finals del XX. Tot aquest forment familiar t’ha d’haver marcat d’alguna manera, no?

R.P.: Suposo que sobretot m’ha influït el fet d’haver viscut de manera natural que no tenen perquè existir fronteres ni obstacles entre allò (diga-li coneixement, cultura, manifestació, pastanaga) que es considera científic i allò artístic, ja que en l’inici dels inicis no era així, i que per avançar cal ser creatiu, sigui amb el que sigui que avances… Sóc del parer que la curiositat pot disparar indiscriminadament. Després, amb l’especialització i el parcel·lat de tot plegat, ens hem acostumat a certs prejudicis, crec.

I a part del caldo de cultiu familiar, que evidentment marca, sempre recordo, per exemple, un dels millors professors de física que he tingut com és en David Jou, un físic que a més de l’obra científica té una extensa obra poètica. O a l’extrem oposat, estèticament parlant, hi ha el Manolo Martínez, cantant d’Astrud, que és enginyer químic i ara es dedica a la filosofia de la ciència. Doncs això, per mi aquestes suposades incompatibilitats són més aviat un malentès de fons.

B. P.: Aquest dijous 16 de març presentes el disc al paranimf de la UB dins el cicle d’hivern dels Vespres de la UB. Què ens hi fareu?

R.P.: Serà un concert ben especial, tant per l’espai com per la formació amb la que tocarem. Per les característiques del paranimf, el format ha de ser més acústic i sense bateria, i al final, a més, l’Oriol Roca (bateria del disc) tocarà el baix i l’Enric Gómez (baixista del disc), la guitarra elèctrica. Per tant, crec que serà un viatge curiós, fins i tot intueixo que hi haurà misteri, i dubto que se’ns torni a presentar un concert amb aquestes circumstàncies.