Rodoreda for sale

Mariàngela Vilallonga, professora de la Universitat de Girona, explica per què El senyal Vell, la finca on Rodoreda va escriure Mirall trencat, a Romanyà de la Selva, i que s'hauria pogut convertir en una casa-museu, ha acabat en mans d'uns anglesos.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Ahir Núvol es va fer ressò de l’escampada dels papers i la biblioteca de Ràfols Casamada als Encants de Barcelona. Avui abordem el cas de Mercè Rodoreda. Mariàngela Vilallonga, professora de la Universitat de Girona, explica per què El senyal Vell, la finca on Rodoreda va escriure Mirall trencat, a Romanyà de la Selva, i que s’hauria pogut convertir en una casa-museu, ha acabat en mans d’uns anglesos.

Mercè Rodoreda | Foto Arxiu Vilallonga

Mariàngela Vilallonga, que n’ha estat propietària fins fa poc més d’un any, ha explicat al seu blog la dolorosa decisió que ella i el seu fill, Borja Vilallonga, van haver de prendre davant la impossibilitat de trobar un suport institucional. ” La casa va passar de les nostres mans a les d’una família britànica l’assolellat dimarts 29 de juliol de 2014, ara fa un any”, escriu Vilallonga, que ha necessitat tot aquest temps per pair el mal tràngol i fer pública la seva decisió. El seu fill, el Borja, ja em va dir fa uns mesos que no pensa parlar-ne mai més.

A Núvol ja ens vam fer ressò d’aquest cas quan encara hi havia esperances que les institucions concernides fessin alguna cosa amb el llegat de Rodoreda a Romanyà. En vam parlar aquí la primavera del 2014, quan els Vilallonga em van convidar a visitar la casa. Aquell dia bufava la tramuntana: “Tot travessant el vestíbul sentiren xiular el vent que entrava per sota la porta”, escriu Rodoreda a Mirall trencat. I va ser ben bé l’efecte que vaig tenir només entrar a la casa. Hi ha un rebedor força ampli, i caminant en línia recta de seguida vas a parar a una habitació amb xemeneia, l’estudi on la Rodoreda va acabar d’escriure Mirall trencat, i va redactar íntegrament Quanta, quanta guerra i Viatges i flors. En Borja puja la persiana de l’habitació, que dóna al darrere de la casa. Des de l’escriptori de Rodoreda es veu el jardí, presidit per un llorer. El llorer de Mirall trencat? “No sabem si va fer sortir un llorer a la novel·la perquè tenia aquest al jardí o si va plantar aquest llorer expressament per viure la novel·la”.

Bany de flors de color rosa a casa de Rodoreda a Romanyà de la Selva

Els Vilallonga van viure a la casa amb un respecte reverencial, perquè fora del mobiliari del menjador, que era medieval, han mantingut el Senyal Vell tal com era en vida de la Rodoreda. Els lavabos, per exemple, fins al moment de la venda han estat també d’origen i són ben bé com els descriu l’autora al “Viatge al poble de la por”: “Les parets dels banys eren cobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues”. I la casa es va conservar tot aquest temps amb tres banys enrajolats, un de cada color. El bany de color rosa que veieu a la foto és el que la Rodoreda tenia més a tocar del seu estudi. Veure obrir-se davant teu un espai tan íntim de l’escriptora i alhora tan públic per la literaturització a què va sotmetre el seu entorn més privat, produeix un efecte fantasmal. Sembla que la Rodoreda hagi de sortir de darrere la porta o treure el cap de dins de l’armari mirall. No costa gaire d’imaginar que els dies d’hivern i tramuntana la Rodoreda es passava el dia tancada a l’estudi mentre la Carmen Manrubia feia miralls al seu taller. Només en devia sortir per anar a aquest bany de flors roses. Fa ben bé la impressió que Rodoreda es va fer un selfie escrivint en aquesta casa.

La venda

“L’any 2014 vam començar a moure fils per vendre la nostra casa de Romanyà”, explica Mariàngela Vilallonga. “Durant 30 anys, des de la compra de la casa el febrer de 1984 —un any després de la mort de Rodoreda—, vam conservar-la amb literària fidelitat, tal com Mercè Rodoreda amb la seva amiga Carme Manrubia l’havien concebuda i viscuda. Hi vam fer obres de manteniment, això sí. I vam plantar-hi flors, les flors de Rodoreda i Manrubia; vam endreçar els arbres: aquella ‘olivera de tres branques, signe de pau’ que ‘senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment’. Vivíem la casa intensament: la vida com la literatura. I l’ensenyàvem, com el quasimuseu que era i havíem volgut que fos. Hi vam fer cursos universitaris, conferències, trobades rodoredianes, visites guiades, obres de teatre. Estimàvem la casa”.

Però va arribar l’hora de vendre-la, el febrer de 2014, 30 anys després. I van arribar els compradors, sempre particulars. Segons explica Vilallonga, van intentar de convèncer les institucions perquè junts l’adquirissin a un preu més baix que el preu de mercat, amb la intenció que la convertissin en una casa-museu. Van arribar a reunir en una mateixa taula i en dues ocasions la Institució de les Lletres Catalanes, l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, municipi al qual pertany Romanyà de la Selva; la Diputació; l’Obra Social de La Caixa, partícip en cases-museu d’escriptors, i la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, hereu dels drets d’autor de l’obra de l’escriptora. Malauradament no es va trobar una solució per finançar el projecte i finalment la casa s’ha venut a uns anglesos que probablement en faran una reforma integral.

Per saber-ne més, podeu llegir el reportatge sobre la nostra visita a El Senyal Vell aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació