Rita o la denúncia a la violència de gènere

14.11.2016

La temporada dels Amics de l’Òpera de Sarrià s’inicià amb Rita, una òpera protagonitzada per Maria Casado, Beñat Egiarte i Jorge Tello que mostra el Donizetti més social en denúncia de la violència en contra de les dones. Les representacions tingueren lloc dissabte 12 i diumenge 13 de novembre.

Maria Casado, Jorge Tello i Beñat Egiarte ©A Bofill

Maria Casado, Jorge Tello i Beñat Egiarte ©A Bofill

El plantejament d’Eugenia Corbacho, directora d’escena i dramatúrgia, és original. El full informatiu ens advertia que estàvem assistint a “l’enregistrament de la sèrie televisiva Rita, o El marit maltractat”. D’aquesta manera, abans que s’aixequés el teló, una gran pantalla presentava el cast (cantants, directora d’escena, director musical i preparador vocal) i anunciava, a mode de sèrie americana dels anys 80, “Amics de l’Òpera de Sarrià presents…Rita”. Suposem que la intenció de la directora era aconseguir que l’òpera fos més popular, traduint els recitatius al català i afegint gags que pretenien connectar amb el públic d’una manera directa. La idea era bona, però el resultat va ser un xic pobre a nivell dramàtic, ja que van sorgir una sèrie de tòpics i estratègies no gaire reeixides (com cantar “Libre como el sol cuando amanece yo soy libre”, entre d’altres incrusions). Per la temàtica i l’estil musical, aquesta és ja, en si, una òpera molt agraïda per al públic a la qual no cal afegir gaires elements per captar l’atenció de qui l’està vivenciant.

L’escenografia era senzilla, en un estil kitsch amb colors estridents, però resultava eficaç amb molt pocs elements: una taula, dues cadires i un moble a mode de bar. Ens havien de fer sentir com si ens trobéssim en una fonda, situada a mig camí entre Gènova i Torí. La propietària és Rita (Maria Casado), la titànica i abusiva esposa del tímid Beppe (Beñat Egiarte), un home afeminat que engalta les pallisses de la seva dona sense protestar. Tot canvia quan Gasparo (Jorge Tello), primer marit de Rita, suposadament mort ofegat, arriba a l’hostal per casualitat i descobreix que la seva esposa, a qui considerava morta en un incendi, està viva i casada amb un altre home. Ell vol aconseguir els papers del matrimoni per trencar-lo definitivament, per això intentarà seduir la seva ex-dona, però aquesta es nega a entregar-li els documents. Arriba un moment en què cap dels dos homes vol quedar-se amb ella, i és llavors quan la noia explica que tracta al seu marit d’aquesta manera perquè Gasparo li pegava i considerava que així es podia salvar de la possible violència de l’innocent Beppe. La crítica al masclisme més vergonyant es mostra quan Gasparo conversa amb Beppo i el convenç que la manera de tractar les dones és a cops, i s’ha de reconèixer que el llibret de Gustav Vaëz és directe i incisiu. Fins i tot incomoda, encara que Donizetti ho tracta amb gràcia i converteix un tema tan seriós en una opéra comique. El pobre esperit, Beppo, intenta comportar-se com el mascle que se suposa que ha de ser, però Rita és forta i el manté a ratlla. Finalment, ella promet tractar-lo bé i li declara el seu amor, metre l’altre marxa satisfet amb els papers del matrimoni.

Musicalment, l’obra no és cap meravella si la comparem amb altres òperes belcantistes. Els registres són molt assequibles per a qualsevol cantant qualificat i les melodies són belles, però no per emmudir. Vaig trobar especialment pobra l’obertura, potser perquè era poc incisiva. Tanmateix, l’Orquestra Barcelona Concertante va fer un molt bon paper amb Assunto Nesse a la direcció. És una formació que s’està consolidant i el format d’òpera de cambra és ideal per al seu creixement.

Quant a les veus, Maria Casado, una soprano de timbre agradable, va defensar la partitura amb solvència, dirigint bé les frases i arribant sobradament als aguts, encara que es feia palès que no és una cantant amb un domini natural de la coloratura. Tot i així, va ser una Rita desinvolta a l’escenari, convincent i amb matisos. El seu segon marit, Bebbo, estava interpretat pel ja consolidat tenor Beñat Egiarte, que, escènicament va estar impecable: graciós, entregat i segur de si mateix. La seva veu clara, ben projectada, amable i versàtil va lluir a l’escenari. Jorge Tello (Gasparo) també va fer molt bon paper de mascle fatxenda. I la seva veu penetrant, encara que de vegades deixava anar una mica d’aire, va donar solidesa al conjunt. Les tres veus es van empastar molt bé i van demostrar gran professionalitat. Un altre èxit dels Amics de l’Òpera de Sarrià.