Ricard Vinyes. La gentrificació de la memòria

Aquests dies se celebra a Barcelona, avui a la UB i demà a El Born CCM, el congrés “Ciutadania europea en temps de reptes“, organitzat a través de l’Observatori Europeu de Memòries de la Universitat de Barcelona en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, en el qual s’abordaran entre altres qüestions la memòria i la identitat europea. Ricard Vinyes, comissionat de programes de memòria de l’Ajuntament de Barcelona, hi participa amb una ponència sobre “Polítiques públiques de memòria a Espanya”, dimecres 1 de juny a les 14.30h a El Born CC.

La crisi de refugiats ha fet trontollar principis i valors que fins ara havíem considerat columnes de la nostra democràcia. Un dels conceptes que ha entrat en crisis arran de la tragèdia grega és el d’identitat. Què ens identifica com a europeus? Existeix una identitat europea? Sobre quines bases se sustenta? Ricard Vinyes ens rep al seu despatx per parlar de la gestió pública del passat europeu. És un tema que el preocupa i que ha abordat en un article recent dedicat al futur de la Casa de la Història Europea, el museu que ha d’explicar la identitat del nostre continent. Però de quina memòria parlem quan parlem de la memòria europea?

“La Casa de la Història Europea és un intent de demostrar que hi ha una identitat europea, que per cert no s’aguanta per enlloc perquè la volen fonamentar en uns valors que tothom comparteix i ningú practica”, diu Vinyes. “La memòria no és altra cosa que la imatge del passat i per tant és una creació que fem als nostres dies. A mi m’interessen els processos socials en els quals es creen aquestes imatges a partir de la participació. La memòria d’una ciutat, d’un país o d’un continent és la imatge del passat públicament discutida. Passa que a la pràctica no hi ha hagut polítiques de memòria. A França hi havia la creença que la memòria era un deure, però jo crec que és un dret civil, que el ciutadà pugui construir aquesta memòria pública”, diu Vinyes.

L’any 1973 la Unió Europea va aprovar a la cimera de Copenhaguen la Déclaration sur l’identité européenne, que declarava que la identitat europea serà i haurà de ser el més semblant a una civilització de pau, prosperitat i bondat. Aquestes bones paraules, però, amaguen la voluntat de construir una memòria nacional i de construir la identitat europea a partir del relat de l’Europa-Nació. Paradoxalment, aquesta identitat europea es defineix per la seva diversitat, però el museu que albergarà la Casa de la Història Europea (un projecte amb un pressupost de 77 milions d’euros i un pressupost anual de manteniment de 12 milions) s’ha concebut amb “el guió habitual dels museus d’història nacional, ideats per localitzar i definir un origen territorial, polític, comercial i religiós presumptament llunyà però constant, sorprenentment reconeixible al llarg dels segles”.

Es tracta doncs de generar el mite fundacional de la identitat naciona europea per mitjà d’un relat que proposa la superació dels nacionalismes, les dictadures i les guerres. Per a Vinyes, resulta desolador que aquest relat prescindeixi de les atrocitats comeses per països europeus, com Bèligica i Holanda, que han perpetrat massacres en els processos de descolonització, o França que va col·laborar en la desarticulació de la resistència a la dictadura de Pinochet, o Suècia, que va aplicar programes d’esterilització per aniquilar la població gitana al llarg del segle XX.

Segons Vinyes, “l’omissió i el rebuig de la naturalesa conflictiva inherent al passat -la seva història i la seva memòria- s’ha produït en el marc d’un procés de gentrificació memorial”. Per gentrificació, Vinyes entén “el procés de transformació i conversió de memòries diverses (que sempre concorren entre elles i per tant sempre són dèbils), en una memòria nova, sincretitzada i única, amb una alta capacitat d’assimilació, i que dissol totes les altres mitjançant una gran fusió”.

La declaració de Praga, postulada pels països europeus de l’antic bloc sovièic, és segons Vinyes un dels símptomes clars d’aquest perill de dissolució. Aquests països han pretès equiparar el comunisme amb el nazisme, han situat en un mateix pla la persecució soviètica i l’Holocaust jueu, per tal de reclamar un espai i una atenció que no haurien tingut si no s’haguessin erigit com a víctimes. Amb aquesta finalitat s’ha constituït al Parlament europeu un grup transversal, format per polítics de partits diferents que s’ha autodenominat Reconciliation of European Histories (REH). Segons Vinyes, els tentacles d’aquest col·lectiu arriben molt lluny. El propòsit de reconciliar narratives històriques diferents pot conduir a la construcció d’un relat únic que podria desplaçar el pes de l’antisemitisme a la perifèria històrica i a relativitzar l’especificitat de la Shoà en la història europea contemporània.

Vinyes qüestiona la creació d’aquest relat sincrètic que es vol canònic per a tots els estats membres, un relat que pretén dissoldre totes les històries en una de sola, homologable i estandaritzada mitjançant un procés de gentrificació memorial. L’historiador també veu perillós que la història i la memòria es converteixin en instruments ideològics per articular el mite fundacional d’una nova identitat nacional europea. Segons Vinyes, encara som a temps de rescatar el projecte de la Casa de la Història Europea abans que caigui definitivament en mans d’un col·lectiu que pretén construir la identitat europea des d’una percepció victimista del passat.

Descarrega’t el programa del congrés “Ciutadania europea en temps de reptes“