Revisió a la crítica

11.11.2016

A Eslovènia, un vespre a la setmana, la ràdio pública del país emet un programa d’una hora de durada en el qual es llegeixen relats o fragments de novel·les i, just després, se’n fa un comentari. És literatura acústica. Força comuna a Centreeuropa i als països balcànics. No tant aquí. Considerem-ho un triomf de la transmissió cultural oral. Ho explica l’eslovena Simona  Škrabec, crítica literària que escriu, entre d’altres mitjans, a la revista Avenç i el suplement literari del diari ARA, l’ARA Llegim, que coordina el periodista i crític ocasional Jordi Nopca. Tramoia Cultura va reunir-los ahir a la biblioteca Andreu Nin de Les Rambles per examinar la crítica literària i la presència dels llibres als mitjans. Ells que en carreguen tants.

Jordi Nopca

El periodista i crític ocasional Jordi Nopca

En primer lloc, Škrabec i Nopca es posicionen. Cap dels dos té gaire o gens de simpatia a la denominació de crític o al terme criticar. Nopca diu que no pot considerar-se “tècnicament crític”. “Com a periodista emeto judicis positius o negatius”, matisa. Prefereix la funció analitzar. “Té a veure amb la valoració”, diu Škrabec, que considera que qui es dedica a valorar llibres “és algú que té criteri”. Criteri és la paraula clau. S’exerceix el criteri i no la crítica, doncs.

Coincideixen també en el fet que és difícil dir que és exactament crítica. De fet, aquesta pot reunir diferents gèneres subterranis: la ressenya que aprofundeix en les connexions literaries de l’obra i situa l’autor, l’anàlisi exclusivament literària, l’opinió insípidament valorativa del “m’agrada/no m’agrada”, etcètera. Resumint: cal anar més enllà del mer contingut. “S’ha d’explicar com l’obra analitzada ha influït en la literatura i, en tot cas, com ha afectat a l’autor de la crítica”. Aquest és l’objectiu primordial segons Škrabec, que censura clixés com informar a quantes llengües s’ha traduït l’obra. És indiferent.

“Un crític s’ha de guanyar al seu autor”, diu Nopca. Terreny pantanós. La crítica ha de ser serena i assossegada, sí, però “el crític ha de poder ser-ho”. Hi ha crítics, per exemple, que deixen reposar el llibre una setmana. Esperant que l’aversió es refredi i puguin encarar l’obra sense caure en un judici precipitat. Evitant malentesos. Nopca s’estima més que els crítics del suplement que gestiona —suplement: una altra paraula que els horroritza— no s’encarcarin i escriguin només sobre autors predilectes. Potencia una certa diversitat per mantenir la distància entre l’autor i el crític. Sempre dins d’uns límits. Cada crític té la seva regió literària de domini i això ho respecta.

La crítica literària Simona Škrabec | Foto: Carles Domènec

La crítica literària Simona Škrabec | Foto: Carles Domènec

Nopca també pateix els periodistes que només volen parlar sobre autors clàssics “per què es poden valorar positivament ad infitimum” i lamenta la manca de “mà d’obra” de la premsa cultural. Ell s’ocupa pràcticament de tot a l’ARA Llegim. També de les llistes dels llibres més venuts. De vegades, s’hi ha d’incloure (és autor d’una novel·la i un recull de relats). Però també veure com va desapareixent setmana a setmana: “D’això, Kafka n’hauria fet un conte, o sis, o set…”.

Škrabec admet que sovint és més delicat posar en dubte “valors o autors intocables” que estils o solucions purament literàries. Les editorials pressionen fort per a un bon posicionament de l’obra publicada. “Et paguen per a que tinguis criteri”, diu. Res d’acontentar amistats. “Text i autor són coses separades”. L’única cosa prohibida és “l’ofensa”. Hi ha escriptors que en llegir una mala crítica demanen explicacions per correu. Škrabec preferiria que aquesta rèplica fos pública. Que es generés un debat a les pàgines i, així, “convertir la ràbia en alguna cosa més respectuosa”.

Sobre la discussió d’acceptar que els autors exerceixin la crítica esporàdicament, no veuen perquè se’ls hauria de vetar. “Un autor ha passat per tot el procés literari. Té les eines per saber dirimir si un llibre és una aixecada de camisa o no”, segons Nopca.

La visibilitat de la literatura és l’altra gran qüestió. Per a l’autor de Puja a casa, “l’exposició crea necessitat”. Ho compara amb els minuts d’esports que es permeten les cadenes. “Ho consideren una qüestió accessòria, marginal, de gent estranya”. Tot i així, la marginalitat no acaba de ser del tot real. La proliferació de blogs literaris ha evidenciat que l’espai dels llibres encara no són els marges. A Eslovènia, almenys, aquesta marginalitat encara no l’han tastat.

El cicle ‘Diàlegs. Les altres cares del llibre’ continuarà la setmana vinent (dijous 18) amb la quarta i penúltima sessió a la llibreria Calders. En aquest cas, els professionals convidats seran els llibreters, representats per Marta Ramoneda i Isabel Sucunza. Podeu consultar tota la informació del cicle clicant aquí.