Retrotòpics, vosaltres

12.08.2017

Diuen, diuen, diuen, que avui és el Dia Internacional de la Joventut, i què voleu fer-hi, els dies internacionals arriba un punt en què ens la porten fluixa a tots, però fa temps que us vull explicar quatre coses sobre nosaltres, els joves, i quin millor moment que avui que ja he llegit dos o tres cops que som el futur i que si apoderament i que si posa’m més gin, David, que parlarem de vosaltres una estona, i l’endemà els gots buits i els cendrers tots plens, i els joves encara sense dir ni mu.

El 12 d’agost és el Dia Internacional de la Joventut | Foto: arxiu

Hi ha mals que traspassen totes les èpoques i alguns tenen forma de frase carrinclona, com aquella que diu que qualsevol temps passat va ser millor i aquella altra que comença amb un i en canvi jo, quan tenia la teva edat, i parem, parem, que això no pot acabar bé. Com que la vida cadascú la sua a la seva manera, és lògic que cada generació de l’espècie humana cometi l’error de creure que ha deixat el llistó ben alt. Nosaltres, els joves, això, d’aquí a uns anys, també ho farem.

Però la moneda sempre té una altra cara i en aquest revers ens hi trobem el jovent, que mirem amb escepticisme cap amunt i pensem: “A vosaltres, de debò que us devem alguna cosa?”. No ho pensem perquè siguem millenials i per tant creguts, egocèntrics i desagraïts, com se’ns diu que som, sinó perquè som joves, i som igual de creguts, egocèntrics i desagraïts com tots els joves que ens han precedit. Per això aquest poema de Francesc Garriga ens defineix igual de bé que a la generació per la qual ell el va escriure:

“els que ens han precedit
ens van llegar paraules que no creien.
van intentar forjar-nos al seu foc
i ha resultat mentida el nostre tremp.
i avui arrosseguem la joventut
de paraula en paraula
buscant-ne una
que mantingui virtuts de resurrecció”

Perquè perdoneu-me l’atreviment, però realment tenim motius per ser desagraïts. Situem-nos: alguns de nosaltres als Jocs Olímpics no érem ni tan sols un fetus, i les pessetes ni les recordem. Ni creixement ni prosperitat ni solidaritat ni tonteries. Hem mamat lliçons que ni Santa Teresa de Calcuta, però han resultat mentida i aquí estem, com totes les generacions quan encara tenen energia: treballant-nos la resurrecció.

Us deia abans que nosaltres, els joves, també caurem en l’error de creure que vam viure la joventut de la millor manera possible, i també en farem gala. De fet, ja us aviso, serem uns pesats de campionat. Per què? Principalment, perquè hem tingut unes mancances educatives brutals tenint en compte la realitat a la qual ens hem d’enfrontar, i hem hagut d’aprendre sols un fotimer de coses de les quals ens acabarem vantant sense remei. Deixaré de banda la situació laboral, que també té tela, per centrar-me només en l’educació.

A algú li havia de tocar. No podem passar d’un món analògic a un món digital sense que certa generació pateixi un desajust entre el que se li ha ensenyat i el que realment ha de fer. Que aixequi el dit aquell estudiant que no hagi hagut d’ajudar al professor a encendre l’ordinador. Que aixequi el dit aquella ànima imberbe que no hagi cregut que sap més anglès que algun dels seus tutors. Que aixequi el dit aquell desgraciat que s’ha deixat una pasta imprimint papers a la copisteria de la facultat, no perquè al professor se li cansi la vista llegint els treballs a la pantalla, cosa que és totalment comprensible, sinó perquè ni sap ni vol fer anar el ratolí.

Que hi ha persones que ja no han pogut pujar al carro de les noves tecnologies, s’entén. El que no s’entén és que aquestes persones no baixin de la seva poltrona i amb el cap analògic ben alt, releguin el seu espai a educadors que puguin preparar als joves com cal. La fòbia al codi binari encara està massa present, sobretot, dins de les universitats, i això no només es tradueix en una formació avorrida i ineficient que desmotiva a qualsevol, sinó també en una actitud pessimista -i fins i tot furiosa!- contra els alumnes.

I aquí ens trobem, 12 d’agost, Dia Internacional de la Joventut, amb un bon grapat de carreres, màsters i cursets sota el braç, intentant obrir-nos camí entremig d’un futur cada cop menys incert i d’un passat que ens esgarrinxa la cara per tal que no podem mirar endavant. Llegiu Retrotopia, de Bauman, i vomiteu-hi a sobre. En aquest llibre, el pensador defensa que mentre abans existia la utopia, que pensava el futur de manera optimista, ara ens hem d’abocar a la retrotopia, és a dir, construir endavant mirant enrere, perquè aquí ja no queda res de bo. Tornem-hi, repetiu amb Bauman: “Qualsevol temps passat va ser millor”.

Retrotòpics, vosaltres. Es parla molt dels millenials, però no es destaca prou la seva capacitat d’adaptació. Penseu que hi ha joves que estudien per ser professors, i als quals se’ls alliçona sobre “escoles inclusives” i “treballar per projectes” a base de classes magistrals inacabables i treballs que són només un tràmit. Ens eduquen sobre el que hem de fer seguint els procediments que ens ensenyen que no hem de seguir, i a sobre encara hem d’aguantar que se’ns critiqui pels errors que cometem quan intentem espavilar-nos en un terreny verge.

Espero amb delit el dia en què el professorat i la societat adulta en general estiguin ajustats al seu temps i els joves irremediablement utòpics de torn trobin un altre motiu pel qual queixar-se. Mentrestant, qui no vulgui adaptar-se al terreny en el qual haurem de viure tots, que almenys eviti posar-nos pals a les rodes. Torna’m el gin, David.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Excel·lent article. Aplicable als premis literaris del país. Allà on diu ‘professor’, hi llegim ‘jurat’ «Que aixequi el dit aquell desgraciat que s’ha deixat una pasta imprimint papers a la copisteria de la facultat, no perquè al professor se li cansi la vista llegint els treballs a la pantalla, cosa que és totalment comprensible, sinó perquè ni sap ni vol fer anar el ratolí. Clàudia Rius. Retrotòpics, nosaltres, 12-8-2017
    Que hi ha persones que ja no han pogut pujar al carro de les noves tecnologies, s’entén. El que no s’entén és que aquestes persones no baixin de la seva poltrona i amb el cap analògic ben alt, releguin el seu espai a educadors que puguin preparar als joves com cal. Clàudia Rius. Retrotòpics, nosaltres, 12-8-2017
    Per emmarcar, per dir-ho cada dia, a veure si ho llegeixen. Gràcies, Clàudia Rius