Retrat de ciutat, soledat i kebab

12.06.2017

Aquest divendres s’estrena Júlia ist, la primera pel·lícula dirigida per Elena Martín. El que va començar com un treball de final de carrera a la Universitat Pompeu Fabra arriba a les cartelleres havent-se estrenat al Festival D’A i a la Filmoteca de Catalunya, i amb tres premis del Festival de Màlaga sota el braç: la Biznaga de Plata a la Millor Pel·lícula i a la Millor Directora (Secció Zonacine), i el Premi Movistar+ a la Millor Pel·lícula. Hem conversat amb la seva directora, guionista i protagonista, Elena Martín, i amb un dels actors de Júlia ist, Oriol Puig.

Fotograma de la pel·lícula ‘Júlia ist’, d’Elena Martín

Ara em permetran que parli un moment de mi. Servidor de vostès és membre de la generació Erasmus, i el curs 2000-2001 el va passar a Roma, a una de les universitats de nom més chic del planeta: La Sapienza. Servidor de vostès també ha viscut quatre anys a Berlín, ciutat a la qual va traslladar-se sense haver-hi estat mai abans, i que el va atrapar de forma prou considerable. Està clar que quan es va anunciar l’estrena de Júlia ist, la història d’una noia de Barcelona que fa un Erasmus a Berlín, servidor no podia fer res més que demanar als seus companys de redacció de cobrir la pel·lícula. I encara més connexions: Elena Martín és una de les fundadores dels Malnascuts, la companyia de teatre jove de la Sala Beckett, que a Núvol hem seguit i entrevistat en més d’una ocasió.

Vista la pel·lícula, servidor no pot fer res més que celebrar el debut d’Elena Martín en la direcció cinematogràfica, ja que ha parit un film senzill, sí, però altament honest i delicat. Júlia ist és un retrat acurat del “sentiment Erasmus”, el primer moment de més o menys independència (econòmica i de tot tipus) d’una jove, que a més confronta la llum i la facilitat de les nostres latituds amb el fred i la duresa d’una ciutat com Berlín. Amb un guió amb les paraules i els silencis justos, una fotografia exquisida i un muntatge intel·ligentíssim, la pel·lícula acompanya Júlia en el seu viatge, que és individual encara que estigui envoltada de satèl·lits familiars, d’amistat o amorosos. Veiem la protagonista intentant encaixar en un sistema, l’alemany, on les relacions personals són en general gèlides (almenys en un principi)  i on el gris és el color que predomina en el paisatge urbà, tant als edificis com al cel.

Elena Martín i Jakob d'Aprile en un fotograma de la pel·lícula 'Júlia ist'

Elena Martín i Jakob d’Aprile en un fotograma de la pel·lícula ‘Júlia ist’

La beca Erasmus que realitza la Júlia a Berlín és en Arquitectura, un factor que encaixa molt bé en el guió, ja que la capital alemanya és una de les ciutats paradigmàtiques en arquitectura contemporània, reconstruïda quasi en la seva totalitat després de la Segona Guerra Mundial. Això permet a Martín incloure breus reflexions sobre algunes diferències sociològiques prou significatives: la majoria dels joves alemanys viuen sols (de fet, a Berlín la meitat de la població viu sola) mentre que aquí no podem abandonar el niu familiar fins ben granadets (per motius principalment econòmics). Els intel·ligents i intel·lectuals companys d’arquitectura de la Júlia debaten amb una intensitat molt alemanya el seu projecte d’una vivenda altament modificable, però pensen sempre dins el marc mental de la soledat. L’individu viu sol. I la Júlia els proposa espais comunitaris pels veïns. Però els germànics són molt gelosos de la seva intimitat, i la casa és quelcom sagrat.

Els ulls de Júlia miren el món amb ganes d’endrapar-lo, com l’inevitable kebab solitari davant del metro de la línia U1, que com un trenet de la bruixa travessa el barri de Kreuzberg per un pas elevat. La guionista i directora de la pel·lícula aconsegueix una naturalitat tan gran en la seva interpretació que sembla que no interpreti en absolut, sobretot a través d’una escolta molt activa. Els companys de repartiment, la majoria actors i amics dels Malnascuts i del P14 de la Volksbühne (Jakob d’Aprile, Oriol Puig, Max Grosse, Laura Weissmahr o Rémi Pradère) serveixen tots amb gran veritat i eficàcia els seus papers.

El recorregut de la Júlia és, com exigeix la beca, un viatge d’anada i tornada, i un altre dels encerts del film és que no idealitza en cap moment ni la pròpia experiència Erasmus, ni el fet de marxar ni el fet de tornar a casa. El mateix passa amb Berlín, una de les ciutats més idealitzades d’Europa (i part de l’estranger) però, reconeixem-ho, més lletja que un pecat. La pel·lícula s’acaba i la vida continua, per la Júlia i per tothom, aquí i a tot arreu. I de vegades quan hem tornat a casa tenim ganes de ser fora. Però quan érem fora teníem ganes de ser aquí.

Júlia ist s’estrena aquest divendres 16 als cinemes Renoir Floridablanca i als Multicines Balmes de Barcelona, al Cinema Truffaut de Girona i al Cine Golem de Madrid. A la tardor estarà disponible a la plataforma Movistar+.