Retorn de Plácido Domingo amb Thaïs

21.02.2017

Els propers 1 i 4 de març podrem gaudir de Thaïs al Liceu, la segona obra de Massenet que sentirem aquesta temporada, en aquest cas en versió concert. Compta amb l’Athanaël de Plácido Domingo, la Thaïs de Nino Machaidze i la Crobyle de Sara Blanc, la catalana guanyadora del quart premi Tenor Viñas 2016.

Plácido Domingo

Thaïs és una òpera en tres actes de Jules Massenet sobre un llibret francès de Louis Gallet, que es basa en la novel·la homònima d’Anatole France, que té en compte La tentation de Saint-Antoine, de Flaubert. La novel·la, al seu torn, es basa en la llegenda cristiana de la santa Taïs, una prostituta egípcia que es convertí. Es va estrenar a l’Opéra de Paris el 1894, amb la gran soprano nord-americana Sibyl Sanderson com a protagonista, cantant en qui, vocalment, s’havia inspirat Massenet.

L’obra s’ambienta a l’Egipte sota la dominació romana i narra la història dels esforços del monjo cenobita Athanaël per convertir al cristianime Thaïs, una cortesana d’Alexandria que temps ençà l’havia torbat, una noia que rendeix culte a Venus. Malgrat que ella intenta seduir-lo, el cenobita es manté ferm i la fa travessar el desert fins arribar a un monestir on les abadesses la faran redimir dels seus pecats. Abans d’emprendre el viatge, és decisiva l’escena en què Thaïs ofereix una seductora melodia a Nicias, un amic ric i hedonista d’Athanaël. Ell s’enfurisma i ella el repta. Però a l’acte II, la noia manifestarà l’ennui per una vida buida de significat, en adonar-se sap que els seus encants són caducs. Després de la famosa meditació, ella i el monjo emprenen el viatge cap al desert. En l’acte final, el cenobita s’adona que en realitat estima Thaïs, en un moment en què tots dos descansen en una frondosa font i ell li ofereix els fruits, però tot i així la deixa en mans de les abadesses. Aquest amor el fa tornar esquerp i, una nit, té la premonició que ella morirà. La va a buscar però és massa tard, la noia jau en el llit de mort i la vida se li escapa arribant a Déu. Ell, desesperat, s’agenolla i demana pietat.

Thaïs és una història de pecat i redempció que s’emmarca en el decadentisme tan present en els artistes de finals del XIX. És un art que sent atracció per allò morbós, decadent i malalt, que no deixa de ser un reflex de la societat canviant de l’època que, en literatura, tan bé retraten Oscar Wilde, Paul Verlaine o, sobretot Joris-Karl Huysmans.

Aquesta òpera té grans moments musicals, especialment protagonitzats per Athanaël i Thaïs. “Voilà donc la terrible cite” és una ària que transmet aquesta dualitat espiritual i moral d’Athanaël respecte la temptació. Vol alliberar-se’n, però l’orquestra manifesta que acabarà rendint-se als encants d’una Thaïs que es mira al mirall mentre canta “Dis-moique je suis belle”, una pàgina íntima i melancònica en què es plany de la caducitat de la seva bellesa i, quan arriba el cenobita, mostra el seu esperit més vulnerable, malgrat que l’ària comença amb ansietat. A l’acte II té lloc la famosa “Meditació”, un intermezzo orquestral en què Thaïs reflexiona sobre la promesa de salvació d’Athanaël. És d’una gran exquisidesa melòdica amb un solo de violí i acompanyament d’arpa que es tornarà a sentir a l’escena de l’oasi, per recordar la vida sensual que Thaïs ha deixat enrere. Finalment, cal destacar dos duets, “Baigne d’eau mes mains et mes lèvres” i “C’est toi, mon père”. El primer té lloc al desert i seria una aproximació a una escena d’amor (ella li diu: “Et pertanyo, la meva vida és teva”) plena de tendresa i compassió. I el duet final recorda el tema de la “Meditació” i els personatges es troben en móns molt distants: mentre ell li confessa la seva passió ella ja té visions del Cel.

Plácido Domingo, que la temporada passada va triomfar amb Simon Boccanegra en la celebració del 50è aniversari del seu debut al Liceu, torna al colisseu altre cop com a baríton. Sobren les paraules per explicar la seva potència vocal i escènica que ens fa estremir a tots, de forma que qualsevol comentari pot resultar balder. Cal destacar que Crobyle, que és, juntament amb Myrtale, una de les dues esclaves de Nicias –i que té un moment musical d’una gran sensibilitat amb “el cant a la bellesa”-, és Sara Blanch, la jove promesa catalana que va guanyar el quart premi en el Concurs Tenor Viñas 2016. La soprano lleugera de Darmós brilla en la zona aguda i sobreaguda com les cantants més cotitzades –l’ària que li va fer guanyar el concurs, i que millor la representa és “Die hölle Rache”, de la Reina de la Nit de la Flauta Màgica-, i la seva coloratura li permet fluir la veu amb agilitat i el lluïment sense esforç. El seu centre és sòlid, rodó, fins i tot contundent, malgrat la seva jovenesa, i és solvent també en els greus, lluint una veu càlida i avellutada. Recordem una entrevista que li vam fer a Núvol en ocasió d’un Sopar Líric al 7 Portes, en què afirmà: “La veu construeix un personatge fent teatre, però dins d’aquest teatre hi ha alguna cosa real que has de saber expressar d’una manera profunda”. A més, com que de joveneta va ser ballarina, porta la vena teatral a la sang.

Per la seva banda, Patrick Fournillier, que estudià a París i Salzburg, dirigirà una obra de gran lluïment per als cantants, per l’exigent partitura de Massenet. Fourniller és el director més adequat per l’ocasió, ja que està especialitzat en el compositor francès, donat que és un invitat habitual del Massenet Festival en què dirigí Cleopatra, l’oratori La Vierge, Escalarmonde, Grisélidis, Panurge and Le Cid i la mateixa Thaïs.