Neil LaBute a l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett

El dramaturg nordamericà Neil LaBute ha impartit un taller a l'Obrador d'Estiu de la Sala Beckett. En l'edició d'enguany també han impartit cursos Andrés Lima, Sanchis Sinisterra, Pau Miró o Marc Rosich.

Diuen que la ingesta massiva de substàncies etíliques provoca una insuportable sensació de pesadesa al cap capaç d’estamordir les ments més erudites.  Ara bé, si durant una setmana engoleixes l’esperit que es desprèn de la destil·lació intensa dels efluents creatius que desemboquen a l’Obrador d’estiu, de ben segur que – lluny d’atordir-te–  aquestes partícules teatrals esparpillen el teu cervell irreversiblement.

L’últim dia de l’Obrador d’estiu, OE12, un estat d’embriaguesa col·lectiu s’apoderà de l’ambient. Però abans d’explicar-vos alguns dels detalls, m’agradaria compartir l’intercanvi d’impressions que vaig tenir tot dinant amb Toni Casares, director de la Sala Beckett. I, per tant, responsable – juntament amb l’equip formidable que ha creat i al qual no deixa de lloar– de les sinèrgies creatives generades al llarg d’aquesta setmana.

En primer lloc, vaig animar-lo a valorar aquesta edició de l’Obrador d’estiu. Immediatament va fer palesa la satisfacció que li provoca percebre com any rere any s’han anat assolint els objectius plantejats en el moment de gestar aquest esdeveniment dramatúrgic. Per una banda, Casares, declara que l’Obrador vol ser un punt de trobada, d’intercanvi, en el qual es gestin projectes futurs. Com a participant puc afirmar que he viscut en primera persona aquest bescanvi d’inputs teatrals. A les aules, als passadissos, tot dinant o esperant per entrar a alguna de les mostres, he encetat no només converses al voltant de conceptes dramatúrgics, també he compartit neguits creatius, inquietuds vitals i, fins i tot, he segellat alguna col·laboració per a la temporada que ve, que de moment s’ha materialitzat amb la barata d’e-mails i telèfons.

Seguidament, el director de la Beckett emfatitzava que l’Obrador d’estiu vol ser un espai on s’hi pugui veure una mostra de teatre centrat en la figura de l’autor. I és per això que, fins i tot els cursos per a actors, s’acosten més a la idea de la dramatúrgia actoral que no a la de la interpretació. Per qui no ha seguit les cròniques anteriors, dir-li que al llarg d’aquesta setmana cada dia hem pogut veure lectures dramatitzades dels participants en el seminari internacional coordinat per Simon Stephens. També, amb 7 d’un cop!, vam poder gaudir de la qualitat textual de set autors europeus, que havent participat en edicions anteriors, han anat consolidant la seva carrera com a dramaturgs. I, per acabar, ahir a la tarda vam poder veure les mostres dels cursos de Neil LaBute i Jessie Mills, Marc Rosich i Pau Miró.

En tots i cadascun dels casos, s’ha materialitzat la reflexió que Simon Stephens li feia a Casares sobre com aquests dies havia pogut apreciar la capacitat dels actors i directors de les lectures per a posar-se al  servei del text, de l’autor. Fet no sempre habitual en d’altres contextos i en d’altres èpoques. Tanmateix, segons el director de la Sala Beckett, cada cop és més freqüent la integració del dramaturg com a peça essencial de l’engranatge teatral.

Evidentment, li vaig plantejar si aquest succés no és conseqüència directa de la tasca que s’està fent des de la sala que dirigeix. Casares considera que la Beckett n’és responsable fins un cert punt, hi ha altres factors –afirmà–. Bàsicament, la creació a l’Institut del Teatre d’una llicenciatura en dramatúrgia i direcció, el poder oferir als autors possibilitats de professionalització a través d’altres llenguatges i l’atreviment de les sales grans per a programar textos contemporanis; ha marcat un camí.

Sigui el que sigui, ara els autors tenen menys complexos, l’escriptura és més atrevida, més agosarada. I personalment, penso que això en gran mesura és obra i gràcia de la filosofia de la Beckett: confiança en els autors i treball a llarg termini. Podria endinsar-me en els ets i uts de com portar endavant aquest projecte que –com m’explica en Toni– fins fa poc, no havia de dependre dels resultats econòmics de la taquilla. També podria aclarir perquè les feines a llarg termini han de comptar amb l’ajuda del diner públic. Però, atenent-me a la demanda de Casares: no parlis de mi, parla de l’Obrador, passaré a fer un tastet de l’ambient que ahir a la tarda es respirava després de la ingesta massiva d’estímuls teatrals.

Primera parada: mostra del taller per a dramaturgs i actorstutelat per Neil Labute i Jessie Mills. El Premi al millor director al festival de cinema de Sundance, la Palma d’Or del Festival de Cannes a la Millor Direcció i una carrera teatral sense aturador, són només algunes de les cartes de presentació que el director, guionista i dramaturg nord-americà pot llençar sobre la taula abans d’engegar els motors del taller que ha impartit a l’OE12 batejat com  Una unió perfecta: dramaturgs, actors i el monòleg.

No sé si ha estat un procés osmòtic, una impregnació causada per la proximitat a tan consagrada figura, una revelació del talent dels participants o l’acoblament de tot plegat, però us ben asseguro que el que ahir vam poder veure com a resultat de la feina feta amb LaBute i Jessie Mills –directora i professora del teatre de Chicago que l’ha acompanyat aquests dies– va ser realment meravellós. Vuit monòlegs, creats a partir de la idea de desig i de la interacció constant entre l’actor i el dramaturg, ompliren l’escenari d’una força difícil d’aconseguir en un període de treball tan curt. Sense exagerar, aquesta va ser la demostració perfecta que l’Obrador és més que un programa de cursos intensius.

La constatació de l’Obrador com generador de bon teatre també va venir de la mà de Marc Rosich i els autors més joves de la fornada. Sis dramaturgs d’entre 14 i 18 anys van poder assistir a la lectura dramatitzada dels textos que han produït en el marc obradorenc. Encoratjador, veure com pugen els que un dia ens agafaran el relleu. I per acabar, els Nocturns de Pau Miró que amb textos majoritàriament creats durant una sessió que començà a mitja nit i s’allargà fins que sortí el sol, ens submergiren en la nit. Tant que quan sortia de l’ascensor algú va comentar: Ostres! És de dia!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació