Reset d’un pare

Si rasquem una mica, és fàcil retrobar-se amb Freud i les seves ganes de matar el pare. Aquest és el dilema que recorre el segon llargmetratge de la italiana Susanna Nicchiarelli: seguir vivint en el passat o superar-lo i tirar endavant. La I Mostra de Cinema Italià de Barcelona ens transporta amb La scoperta dell´alba (El descobriment de l’alba) a la Roma dels inicis dels anys 80. A la Universitat de Dret, on la Caterina és professora trenta anys més tard, al pati on un company del seu pare, també docent, va ser mort pels brigadistes. La posterior desaparició del seu progenitor va deixar la família flotant als llimbs de la ignorància. Incapacitades per madurar del tot, la incomunicació defineix les seves relacions. Com ens diu la directora, són “dues dones que no han renunciat a la seva infància, però que gràcies a la veritat sí podran”.

Perquè la vida de Caterina no és, a la quarantena, com ella s’imaginava als 10 anys. Ni està casada, ni té plaça fixa a la Universitat, ni tan sols viu en una casa amb jardinet. Ara busca una nova llar amb la seva erràtica parella, al mateix temps que es vol desfer de la casa familiar d’estiueig. El detonant que inicia aquest relat de “fes reset i reinicia” és la mort de la mare, que les empeny a una nova cruïlla: si volen avançar, primer hauran de tirar enrere. Desfer-se de la confusió que les lliga al passat.

I és que sense ser un film explícitament polític, La scoperta dell´alba ens confronta amb la necessitat de recuperar la memòria perduda. Viatgem d’un cas particular al col·lectiu, d’una família al silenci sobre un període històric, els 70, encara bromós pels italians. “No se sap qui era culpable i qui era víctima”, ens diu Susanna Nicchiarelli. “Qui eren els nostres pares?”, es pregunta. “La mateixa cosa es pot llegir de formes completament diferents”. La scoperta dell’alba està basada en una novel·la de Walter Beltroni, però les zones grises excedeixen la ficció. Caterina cerca aferrissadament la veritat per poder fer el seu dol, un procés que passa ineluctablement pel coneixement. Més que una declaració ideològica, Nicchiareli parla de la importància de recordar i de comprendre: “la cerca de la veritat és quasi més important que la pròpia veritat”.

Per fer-ho es proposa un viatge en el temps, despenjant un telèfon antic, d’aquells de formes rodones i números gegants. Un objecte de culte que per contrast esdevé aquí símbol de la incomunicació actual: massa immediata, improvisada, i constant. Un aparell màgic que ens trasllada a la infantesa, l’època en què els records s’atabalen desorientats al ritme dels hits dels 80, i un munt d’emocions i situacions ballen descontrolats al seu cap. L’intel·lecte, com puntualitza Susanna, arriba més tard a les nostres vides, per ajudar-nos a comprendre i dotar de significat els sons, les impressions, els flashos de memòria… Sonant de fons el primer videoclip emès per la televisió italiana, Video Killed The Radio Star, el film burxa en les restes del passat que han sobreviscut.

En aquell 1981 s’entrecreuen la grisor de l’agitada dècada anterior amb els colors brillants del made in USA que començaven a plastificar. La mare fa aeròbic a la sala d’estar, però com diu la directora, encara que els seus propis referents són molt americans reivindica, també, el seu europeisme i una “història més pesada” que resta lleugeresa al cinema europeu. “Tenim una manera d’aproximar-nos al cinema més complicada que els nord-americans” admet, “però també és molt interessant intentar aplicar al gènere nord-americà el contingut europeu, perquè sempre serà diferent”. Contenta de dominar un cinema de gènere que aconsegueix portar al terreny del propi i personal, respecta la seva identitat italiana i no fa simple copy-paste. Susanna Nicchiarelli ha planificat una road-movie a través del temps, que no canvia de paisatges sinó d’èpoques. Una pel·lícula que és thriller però també ciència ficció, que és drama però també comèdia. Com un joc per l’espectador, les fronteres s’han esvaït en el cinema contemporani i com en els films americans fantàstics amb què va créixer la directora, E.T, Cocoon, Regreso al futuro… petits tocs d’humor alleugereixen, de tant en tant, la càrrega emocional.  No s’ha de deixar de fer espectacle, ens diu Nicchiarelli. “Si ens ho prenem tot massa seriosament, res és creïble en un film on un telèfon ens teletransporta al passat. Cal veure totes les paradoxes de la vida quan ens passen coses increïbles”.

Guionista, directora i intèrpret dins del film, tornarem a sentir el nom de Susanna Nicchiarelli sobresortint en un món on la situació de la dona sempre és complicada, (i Itàlia no n’és l’excepció). La directora sap que gestionar el talent, des d’una posició de poder, és diferent quan s’és dona, i per això està contenta que cada any surtin noves realitzadores. Tots som conscients, no obstant, que la situació no està gens normalitzada, i menys ara i en països com Espanya i Itàlia. “Les dones pateixen la crisi més que els homes” ens diu. Arriba d’una cinematografia que, tot i donar treball a molta gent i generar riquesa, també pateix molt intensament les retallades del govern. Cal ajudar les sales petites, que tant contribueixen a països com França en el foment d’una cultura del cinema forta i resistent. La I Mostra de Cinema Italià de Barcelona ha obert una primera finestra, en aquest sentit, per ajudar-nos a entendre millor, als catalans, un cinema que no ens arriba gairebé mai.