“ResCATallats”: el llibre que no pots deixar de mirar

22.01.2013

Avui es presenta a la llibreria La Capona de Tarragona “ResCATallats”, un llibre parit pels dibuixants d’El Web Negre i Angle Editorial. El col·lectiu del Web negre ha denunciat també a Núvol que els polítics els volen treure el pa de la boca. 

 

Kap

 

 

ResCATallats explica la recent història de Catalunya fins l’11 de setembre del 2012. El que hem viscut l’últim any —crisi de collons, el capital monopolista desbocat, corrupció enquistada, polítics que no hi toquen, banquers bandarres, retallades salvatges, impostos esfereïdors, misèria creixent, rescats… i un 11 de setembre de pel·lícula, eleccions anticipades— és massa seriós i transcendent per deixar explicar-ho als sapastres de sempre: gràcies a tots els déus i a sa mare, sempre ens queda el ninotaire per entendre el dia a dia! En ResCATallats els dibuixants d’El Web Negre us ofereixen una versió humorística i satírica, irònica no exempta de sarcasme, però, sobretot, sobretot, plena de veritat i bon rotllo, del què ens està passant.

Aquesta obra contempla amb humor, candor i bona fe, però també amb un pèl de mala llet, un període de temps del nostre país, posem l’últim any, un període d’allò més ximple, que va començar sent una merda però que a la fi ha significat una pujada important de l’autoestima que mancava a una gran majoria dels d’aquí. En breu, és un llibret sobre la història més recent de Catalunya, que no pot mancar de cap manera en cap llar, escola, facultat, biblioteca pública o privada, ludoteques o tanatoris, llars d’infants o casal d’avis, dispensaris i consultes de veterinaris.

En fi, estem parlant que l’objecte d’aquest estudi sociològic i psicològic és un temps que, si més no, passarà a la història en majúscula com a mínim per haver canviat de forma inexcusable i sense retorn la nostra minúscula història prevista fins el moment, la prefabricada per les rutines i interessos aliens a la nostra pàtria. És a dir, hi haurà un abans i un després d’aquest moment. Esteu avisats.

Com se sol dir, l’obra està estructurada en capítols, i comencem pel final, no per tocar la pera, que podria ser, sinó perquè tampoc cal ser previsibles. Aquest final encara és obert, però en algun moment havíem de lliurar el llibre a la impremta. El principi d’aquest final comença quan, en un ambient de mala maror palpable arran de tot el que us expliquem en els capítols posteriors al primer (al que s’ha d’afegir un conjunt de putades de llarg recorregut), una enorme quantitat de ciutadans van sortir de reivindicació i festa al carrer en una de les Diades de Catalunya més magnífiques que es recorden, proclamant el desigs i exigint  la independència. Barcelona va reunir una gran majoria de la gent d’aquí, fins el moment en gran part silenciosa, que per fi (perquè no se l’ha cregut mai) ja no fa cas del desinteressat i tendre discurs dels de sempre, amb els matisos i variants als que ja estem acostumats: des de que hem de tenir seny (a ells no els hi cal) fins a que cal anar tots a una (a una-gran-i-lliure, presumeixen), passant per allò de que ara en plena crisi no podem ser deslleials (quan sí?), de que és anticonstitucional (amenacen els colonitzadors) o de que no s’entendria una cosa sense l’altre (mira què és fàcil!), i les apel·lacions a les tradicions i sentiments, des del catòlic d’ultratomba fins al materno-filial, passant pel castrense, etcètera.

 

Retribucions, per El Chico Triste

 

En capítols posteriors repassem què ha passat fins el 11 de setembre del 2012, per si us heu perdut alguna cosa: els últims mesos hem viscut tantes variants de la ximpleria pura i dura, de la irracionalitat més aberrant, que quasi no sabem on som. Des de la ja reconeguda ara (encara no fa molt es feien l’orni) crisi financera i del totxo fins a les penúltimes (pel moment) eleccions catalanes que ja es van fer amb l’aigua al coll però del que va sortir un govern dels millors (mara meva!) que va van optar fer la feina bruta pels altres i agafar les tisores i retallar per a ser el més bons nois de la colla. Tot i això, les arques continuen buides i la gent va de mal en pitjor.

Després van venir les eleccions generals que en deien fins ara. I des del govern central les retallades han estat i són salvatges, retallen compulsivament al crit de “que se jodan” i deixant l’estat a nivells de galleda de les escombraries amb unes conseqüències palpables arreu i de les que no es podrà refer en dècades. I aleshores ve, i no ve, la martingala del rescat europeu: que sí, que no…  un estira i arronsa d’incertesa  d’acolloniment, de buscar el moment oportú perquè una nomenclatura econòmica-política es pugui desfer per sempre més de l’estat del benestar, dels drets dels treballadors, d’un futur acollidor per a les noves generacions.

I, sí, tot això, us ho expliquen una colla de ninotaires perquè ho entengueu… i rigueu! Per sort, sempre ens quedarà el ninotaire!