Relato del relato de un náufrago

21.11.2016

S’apaguen els llums del Teatre Lliure i ens situem a l’Espanya franquista. A l’Espanya franquista? Si nosaltres havíem comprat entrades per veure Relato de un náufrago, de Gabriel García Márquez! No, el principi no és el que esperàvem. El mar, el vaixell, res no apareix a escena: només dos homes discutint, i darrere un despatx amb una ràdio, una taula, un munt de papers i una màquina d’escriure. I el nàufrag, què?

Emilio Gutiérrez Caba i Àngel Llàcer a 'Relato de un náufrago' al Teatre Lliure. © David Ruano

Emilio Gutiérrez Caba i Àngel Llàcer a ‘Relato de un náufrago’ al Teatre Lliure. © David Ruano

Aquest és el primer cop que Relato de un náufrago es porta al teatre, després que l’any 1955 el periodista Gabriel García Márquez el publiqués per parts durant catorze dies consecutius al diari El Espectador de Colòmbia. I què hi pinten aquí doncs, una Espanya grisa i dos protagonistes discutint sobre literatura? Si no se sap, cal fer recerca: tot i que la història va fer-se pública a Bogotà en forma de crònica literària, no va ser fins al 1970 que es va publicar a Barcelona en forma de novel·la.

Així doncs, la ciutat que la va editar és la mateixa que des del 3 de novembre fins al 4 de desembre la representa de la mà del director Marc Montserrat-Drukker, i adaptada per Ignacio García May. La peça teatral es pren algunes llicències, sobretot a l’hora d’introduïr la novel.la. Diguem que al Teatre Lliure de Gràcia hi fem un exercici de metaliteratura: veiem la història, i una història sobre la història.

Però no ens descarrilem. Relato de un náufrago –que es representa en castellà– explica l’aventura que va viure Luis Alejandro Velasco, un mariner colombià, quan el vaixell militar en el qual navegava va tombar. Ell va ser l’únic que va sobreviure després de passar deu dies perdut en alta mar. Què va fer naufragar el vaixell? Si no heu llegit el llibre, ho descobrireu a l’obra. També entendreu per què a l’aleshores dictador Gustavo Rojas Pinilla no li va agradar la informació que va donar Gabriel García Márquez, i per què aquest va haver d’exiliar-se a Europa.

L’acció comença amb la presentació del llibre el 1970, per després avançar cap al passat i situar-se a la redacció de Gabo quan entrevistava al mariner. Les mateixes explicacions del nàufrag ens transporten al lloc dels fets, mentre el muntatge es desenvolupa entre la dicotomia del narrador que ho viu i el narrador que ho escriu.

Una de les escenes que fan pensar en el realisme màgic de Garcia Màrquez. © David Ruano

Una de les escenes que fan pensar en el realisme màgic de Garcia Màrquez. © David Ruano

Si haguéssim de definir-ho, diríem que Emilio Gutiérrez Caba interpreta Gabriel García Márquez –amb nota–, i Àngel Llàcer fa de Luis Alejandro Velasco. Però no seria del tot cert. Durant la part del monòleg en el qual el mariner explica la seva supervivència al mar, Gutiérrez Caba ajuda a Llàcer a narrar la història, construint així un monòleg a dos veus que agilitza l’obra. Un sol personatge potser s’hauria fet monòton. Sobretot tenint en compte que Llàcer té doble feina: interpretar el seu paper, i demostrar que no és el pallasso de la tele. I de fet, en els moments de màxima acció és quan millor se’n surt.

També cal parlar de l’escenografia, ben resolta per Jon Berrondo sobretot gràcies a la taula. Perquè no és un escriptori normal, sinó que s’obre i dins seu està plena d’aigua. És així com el fins aleshores inofensiu objecte es converteix en la barca on el protagonista sobreviu als taurons i a la fam, i que ens transporta al mar sense deixar-nos marxar de l’oficina del Gabo.

Però les parts més interessants d’aquesta adaptació ja apareixen des de bon principi, i es resumeixen en un seguit de preguntes: Qui és l’autor de Relato de náufrago, Luis Alejandro Velasco o Gabriel García Márquez? La història pertany a qui la viu o a qui l’escriu? El concepte d’autoritat literària entra en dubte. I probablement és el millor d’aquesta adaptació teatral.

Li importaria això, a Roland Barthes, que a La mort de l’autor nega que el text s’hagi de vincular a una única autoritat que controla el significat d’aquest? Per a ell, el més important és el llenguatge, no el creador. Què en diria Michel Foucault, que defensa que el concepte d’autor té una funció merament classificatòria, que és només un nom que agrupa i delimita un determinat nombre de textos?

Gabriel García Márquez explicava que el més difícil de la història no era escriure-la, sinó que fos creïble. Perquè tot el que explica el nàufrag podria ser ficció. Però no ho és. I aquest és també un dubte que s’entreveu a l’última frase de l’obra, quan l’escriptor pregunta al nàufrag si el que li ha narrat és veritat o és una invenció. ¿Una invención? Entonces, ¿qué hice mis 10 días en el mar?, respon Llàcer. Preguntes i més preguntes. I és que cal tenir en compte que sense la necessitat de preguntar, García Márquez no hagués escrit mai la història d’aquell home que un dia gairebé desapareix al mar. I potser, aleshores, el resultat hagués sigut el mateix que si s’hagués ofegat: el silenci