Reis, trobadors, comptables i notaris: cronistes medievals amb salsa bíblica

17.11.2016

Parlar de la presència de la sagrada escriptura o els seus ressons en textos profans durant l’Edat Mitjana no és senzill, perquè no és evident, sobretot si ens referim a lectures escrites en llengua vernacla. Però que no sigui fàcil no vol dir que la Bíblia no alegrés les carns dels plats literaris o historiogràfics de l’època, sobretot per mitjà de proverbis i metàfores. A vegades poc explícita i inconcreta, la seva vinculació amb la cort no deixa de ser sinònim de transmissió cultural, començant per l’èpica grandiloqüent del rei En Jaume i acabant pel refinament de Cerverí de Girona.

Jaume I

Jaume I

Segona sessió del revival de les converses sobre la Bíblia en la literatura catalana a La Pedrera, organitzades per la Fundació Carulla, en aquesta ocasió dedicades als textos medievals, i segona aproximació als primers coquetejos entre el català i els escrits evangèlics. En aquesta ocasió, l’encarregat de presentar l’acte ha estat el filòleg medievalista i editor Joan Santanach, que ha precedit la intervenció de l’historiador i filòleg medievalista Stefano Cingolani i de la filòloga i estudiosa de l’obra de Cerverí, Míriam Cabré.

 

Les quatre grans cròniques

Cingolani ha parlat de les quatre grans Cròniques catalanes, escrites (o dictades) durant la Baixa Edat Mitjana per Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós; quatre cròniques a cavall entre la didàctica i la literatura que constitueixen un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval. Amb les seves pinzellades bíbliques, naturalment. Ara bé, què en sabien aquests cronistes, realment, de les escriptures sagrades? La resposta és que, exceptuant Pere III, no eren precisament uns erudits, però coneixien prou la Bíblia com per referir-s’hi d’una manera més o menys escrupolosa. Cingolani ha explicat per què i com ho van fer.

Jaume I conqueria terres i dones sense despentinar-se, però no tenia una educació cultural (i per tant, tampoc bíblica) gaire complexa, igual que Ramon Muntaner, mercader i comptable. Això explica, en bona part, que les referències bíbliques de les seves cròniques siguin força elementals, sobretot citacions: proverbis i frases sentencioses que reforcen l’èpica de les analogies militars dels seus escrits, extretes majoritàriament de l’Antic Testament. Jaume I arriba al paroxisme d’aquesta relació construint-se i definint-se com el nou Messies –aquell que guanya les batalles gràcies a la intersecció divina. La superposició entre catalans i israelians com a “poble escollit” també parla per si sola.

Pere el Cerimoniós

Pere el Cerimoniós

El cas de Pere III i Bernat Desclot és diferent, perquè la seva instrucció era més elevada i, per tant, tenien un coneixement més ampli i fidedigne de la Bíblia. Desclot, historiador i notari, té un plantejament laic en la seva escriptura, però coneix els textos sagrats i els utilitza per parlar, també, de les virtuts militars dels monarques i dels valors transmesos als seus successors, tot i que no advoca pels deliris de grandesa de Jaume I i s’absté de sacralitzar la figura del rei. I arribem a Pere III, que és el cronista més culte de tots quatre i el que coneix millor el llibre sagrat: té una biblioteca, compra llibres i, evidentment, té una Bíblia, que llegeix modernament tot sol, al llit i en silenci, una pràctica poc habitual aleshores, amb el predomini de les recitacions orals. Com que és un erudit, pot fer citacions bíbliques concretes, que inclou tant a les seves cròniques (factuals, polítiques) com en els seus sermons i discursos orals.

 

El cas de Cerverí de Girona

Cabré s’ha centrat exclusivament en la figura de Cerverí de Girona, espigat trobador durant els regnats de Jaume I i Pere el Gran. Malgrat que l’obra dels trobadors fos laica i escrita en llengua vernacla, val a dir que no era menys culta, i per això també hi trobem esments als evangelis amb una freqüència considerable. La Bíblia, per ells, no és altra cosa que un referent cultural, i per aquest motiu en fan menció explícita (a voltes) o s’hi refereixen a través de ressons indirectes i metafòrics, més carregats de subtilesa. Cerverí, poeta cortesà ben format culturalment i bon coneixedor de la Bíblia, l’esmenta més que la majoria de trobadors, i ho fa, segons Cabré, no tant per motius literaris com per motius argumentals per potenciar la difusió del seu missatge. I no només això, perquè també contextualitza els referents que utilitza.

El gran protector de Cerverí no és altre que Pere el Gran, fill de Jaume I, protagonista d’una gran nombre de les seves composicions poètiques. La faula del rossinyol, El vers del cérvol i Alba són els tres textos escollits per Cabré per il·lustrar la incursió bíblica en l’obra cerverina. El primer parla de la reconciliació entre Pere i Jaume amb una citació bíblica ex professo que al·ludeix el Pere apòstol i que serveix per lloar el futur rei Pere, que poc després pujaria al tron. El segon és un poema moral sobre la redempció, en el qual hi ha una referència velada al salm quaranta-dos, al baptisme, a la natura i, fixant-nos en l’etimologia i el missatge, al mateix poeta: “Cerverí deixarà el verí –dels sirventesos, tipologia de poemes trobadorescos que acostumava a utilitzar– i es convertirà en cerv/servidor de Déu i del nou rei Pere”.

"Si voletz que.m laix d'amar", de Cerverí de Girona

“Si voletz que.m laix d’amar”, de Cerverí de Girona

Alba, per últim, és un irreverent poema marià dirigit a Jaume de Mallorca (germà de Pere) que contraposa i subverteix els conceptes de nit i dia en els quals es basa la lírica trobadoresca, i reivindica (és més: sacralitza) l’alba fent el paper de penitent i amb una clara referència a la sagrada escriptura: “La nit que em tortura és aquest món fals”, escriu, evocant el camí de l’Infern.

La nit és el moment preferit dels trobadors, que es reuneixen amb l’amant esperant amb neguit l’arribada del dia, és a dir, del gelós (el marit), que els obliga a fugir i a cantar el seu amor prohibit. L’ambientació dels seus poemes és manifestament cortesana i aquest amor és el tema central de les seves creacions, marc de referència preeminent que no exclou altres temàtiques com la política o la catequètica ni, sense dubte, la religiosa. Amb la cort i el personal que hi fa vida, a dins o al seu entorn, tenim un espai “generador, receptor i difusor de cultura”, en paraules de Santanach, impregnat de motius bíblics que donen substància a les cròniques i als poemes que hi escriuen reis, trobadors, comptables i notaris. Dimarts que ve, tercera sessió amb Ramon Llull i Arnau de Vilanova.