Rei i senyor de Pous i Pagès, al Nacional

12.04.2012

Si La vida i la mort d’en Jordi Fraginals és una novel·la sobre la llibertat humana, Rei i senyor és un drama contra l’autoritarisme. Enric Gallén ja va assenyalar el fort lligam que connecta totes dues obres en el capítol que va dedicar al teatre de Josep Pous i Pagès, i em sembla que val la pena explicitar-lo a propòsit de la recuperació d’aquesta obra per part del TNC la temporada 2011/2012, sobretot si tenim en compte que enguany se celebra el centenari de la que ha estat considerada l’última novel·la del modernisme i que tanta fortuna ha tingut des de la seva publicació per la Societat Catalana d’Edicions el 1912 fins a l’actualitat.
Com explica Jordi Castellanos en el pròleg a la novel·la, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals és «una plasmació completa de les teories individualistes del Modernisme i, més concretament, [...] del problema de la llibertat humana
–l’autorealització individual– enfront del determinisme de l’ambient (simbolitzat per la natura) i el protagonista que personifica una “vida” des que comença fins que s’acaba, entesa com a lluita per escapar al destí imposat des de fora». Al seu torn, Rei i senyor, estrenada el 21 de setembre de 1918 al Teatre Romea per la companyia Froment-Giménez i publicada immediatament per La Escena Catalana (1918), focalitza, de tot aquest procés, un moment puntual i d’allò més determinant d’aquesta «vida». Es tracta del segon naixement de la persona, el que es fa des de la consciència i des de l’exercici de la voluntat. Un naixement tant o més dolorós que el biològic i l’únic que dóna sentit a l’existència humana en tant que és una afirmació de l’individu contra un destí imposat per la tradició i pels prejudicis socials.
La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, aquest segon naixement es produeix després que el protagonista de la novel·la –una «energia humana en potència», activa i dominadora, dotada d’aspiracions elevades i d’imaginació creativa i ansiosa «d’un futur de lluita redemptora» i que tanmateix esdevé una «mort en vida» des del moment que el pare li imposa el destí reservat des de temps immemorials a tots els fadristerns de la família, el Seminari– reacciona contra la imposició de l’autoritat paterna quan el sentiment amorós el trasbalsa i el desvetlla. Abans que consciència i voluntat, l’individu és, en l’obra de Josep Pous i Pagès, un ser capaç de sentir emoció. I l’emoció és la vida. Per això, en enamorar-se, Jordi Fraginals retorna a la vida i posa en joc aquella energia primigènia que semblava haver perdut contra el determinisme de la realitat. Així, davant del dilema entre revoltar-se o morir, Jordi Fraginals, malgrat sentir que és més fàcil deixar-se portar instintivament per la pulsió de mort, troba en la voluntat la força que li ha de permetre prendre la seva primera gran decisió: enfrontar-se a l’autoritat paterna i abandonar el Seminari, cosa que li reportarà una ruptura dràstica amb la família i l’assumpció de la pròpia solitud.
És l’inici de l’itinerari personal regit per la voluntat i per la llibertat que el fa persona i el diferencia de la resta de la natura. Jordi Fraginals es converteix, a partir d’aquest moment, en punta de llança del progrés humà: emprenedor i renovador constant, la seva vida és, tal com expressa Gabriel Alomar en el seu assaig sobre El Futurisme (1904), «un esforç per vèncer aquella adversària (la Natura) o per domar o aprofitar les seves forces mateixes afrontant el perill sempitern de veure-les rebel•lar-se de sobte i venjar-se cruentament del dominador». En un món hostil en què l’individu queda integrat en un engranatge implacable que l’assimila i l’utilitza per assegurar-se la pròpia perdurabilitat, «sols la revolta salva». Perquè la lluita justifica per ella mateixa, siguin quins siguin els resultats finals, la situació i el sentit de la persona al món.

La trajectòria de Jordi Fraginals des d’aquest segon naixement fins al final prematur de la seva vida, estroncada per un càncer, constitueix el gruix de la novel·la de formació que és, en definitiva, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals. El llenguatge narratiu ho propicia. En plantejar-se el mateix tema en llenguatge teatral, Pous i Pagès focalitza aquest moment decisiu de la vida de la persona i el dissecciona damunt de les taules escèniques. A Rei i senyor, els atributs característics del personatge de Jordi Fraginals es reparteixen entre els dos fills del protagonista del drama, Andreu Reixac, el patriarca d’una antiga família d’hisendats rurals establerta des de fa unes quantes generacions en una masia muntanyenca el nom de la qual simbolitza el pes del passat i de la tradició. Andreu Reixac és un home just i recte, però també eixut i autoritari. La seva filla, Remei, el compara amb un «penyal de la serra», impossible d’estovar, i la seva muller, Eugènia, el veu amb «faccions de pedra» i dotat d’«un cor de roure», qualitat que el germà, l’oncle Ventura, considera com a distintiva de la família i garantia de la seva perdurabilitat davant la mirada expectant d’un pastor –home savi perquè ha viscut i ha sofert enmig de la natura i al marge dels prejudicis socials, en la línia del pastor de Solitud de Víctor Català– que és capaç d’entendre la transcendència del moment i de fer de guia als joves i de consol per als vells.
L’acció comença amb el plantejament d’un conflicte: Remei viu desesperada per la decisió que ha pres el seu pare de casar-la amb un home que ella no vol. La noia estima Miquel, el xicot de tota la vida que el seu pare havia rebutjat a partir del moment en què havia gosat prendre partit a favor dels bosquerols en un conflicte d’interessos entre propietaris i treballadors. La rectitud d’Andreu, tan lloable en altres moments de Rei i senyor, es converteix en tossuderia a partir de l’instant en què se sent desautoritzat i es tanca en banda. Remei, que se sent massa feble per contradir la voluntat del pare i, al mateix temps, les convencions socials, està disposada a seguir els passos d’una àvia que, en la seva mateixa circumstància, havia optat pel suïcidi i el record de la qual es fa obsessivament present al començament de l’obra. L’arribada del germà, Narcís, serà providencial. En tornar d’una llarga temporada d’estudis a l’estranger per tal de modernitzar l’explotació de les terres, tot i que Remei el veu com un Reixac de pedra picada, el noi ha sabut incorporar a la rectitud distintiva dels homes de la família, la ductilitat i l’obertura de mires característiques de la modernitat. Serà en nom d’aquesta nova manera d’entendre el món que Narcís intentarà convèncer el pare d’atendre a raons i, davant la impossibilitat de moure’l del seu encaparrament, s’hi enfrontarà obertament davant la desesperació callada de la mare, incapaç de fer costat als fills tenallada per l’obligació deguda al marit, i el fatalisme de l’oncle, que sentencia l’esfondrament de la família en el precís instant en què Ventura assoleix l’únic ideal de la seva existència sacrificada per la prosperitat de la casa –batejar amb el seu nom una nova espècie vegetal– i que la crisi del nucli familiar necessàriament invalida.
La discussió entre pare i fill –l’antigor versus la modernitat, la mort versus la vida– constitueix el punt culminant d’una obra que s’acaba amb una ruptura dràstica entre pares i fills i amb l’extinció del món que representa la casa Reixac. Davant la revolta d’aquests –Remei, empesa per la força de l’amor, seguirà les passes de Narcís–, Andreu, amb el vist-i-plau de Ventura i el plany inútil d’Eugènia, repudiarà l’hereu i la noia, que sortiran de l’espai fosc i tancat de la masia cap a un món nou i encara desconegut. El segon naixement de la persona des de la consciència i des del dolor ha de portar els joves Narcís i Remei cap a la vida. Amb el mateix dolor, però dins el mausoleu en què s’ha de convertir necessàriament la masia després de la marxa del jovent, restaran tots aquells que han estat incapaços de deseixir-se, d’una manera o d’una altra, d’un autoritarisme paralitzador.