Redescobrint Margarida Orfila

31.08.2012

La pianista Isabel Fèlix.

L’obra pianística de la compositora Margarida Orfila Tudurí (Maó, 1889-Barcelona, 1970) ha tornat a néixer. Al manco cinc de les seves obres i el principi d’una sisena (totes per a piano sol), que han estat recuperades de l’oblit i aquest dimarts a la nit van tornar a ser escoltades a l’escenari del Teatre Principal de Maó, en un concert que significà la cloenda de l’edició nombre 39 del Festival de Música que durant els mesos de juliol i agost organitza Joventuts Musicals de Maó.

Margarida Orfila, pianista i compositora, l'any 1935.

 

Després d’una llarga i acurada ressenya de l’obra i figura de la pianista i pedagoga menorquina Margarida Orfila, feta a través de la veu darrera de l’escenari del cantant i luthier Josep Saguer i de la projecció d’imatges fotogràfiques a una pantalla, qui aparegué damunt l’escenari fou la igualment pianista menorquina resident a Barcelona Isabel Fèlix (Maó, 1971), qui, nascuda tot just després de la mort d’Orfila, és així mateix l’autora d’un interessant treball de recerca sobre la seva predecessora i amb el qual obtingué el màster en Musicologia i Educació Musical de la Universitat Autònoma de Barcelona (2011).

 

Isabel Fèlix.

 

Fou Fèlix qui, amb la seva interpretació i difusió davant el públic, quasi bé tancà el cercle de la recuperació i redescobriment d’aquest patrimoni propi i de “molta qualitat des del punt de vista compositiu musical” com són les composicions rescatades i posades ara a l’abast de qui vulgui, açò a l’espera que aquesta música sigui finalment enregistrada en un CD, cosa que en un principi havia d’estar enllestida però que els motius econòmics han fet que el tema s’hagi perllongat i no estigui encara aclarit.

En general, amb una interpretació sòbria i expressiva a l’hora però sense ostentacions ni gaire floritures, la música que es va poder escoltar va ser d’un aire dinàmic i ben entretinguda, amb moltíssims matisos i moments de dificultat açò sí, però que en cap moment es va fer complicada d’escoltar i fins i tot de comprendre. Un comentari apart mereix l’obra Petites semblances op. 24, que, datada l’any 1930, duu el segon títol dOfrena als meus fills. Es tracta de cinc petites peces, petites joies i petits jocs d’intimisme, que Margarida Orfila dedicà als seus fills (de fet en va tenir sis, però un no va sobreviure) i on descriu els trets més característics de la personalitat de cadascun a ulls de la seva mare, tot, és clar, a través d’unes notes musicals, dolces i delicioses, on també deixà anar la seva tendresa. Fou, sens dubte, un dels moments més càlids del concert, conduït per la passió i sentiment que hi posà Isabel Fèlix a la seva interpretació, ficada com estava dins l’obra i on no només emprà les mans per tocar les tecles de l’Steinway & Sons sinó que també utilitzà tot el cos, inclús, discretament, donant petits botets del seu timburet en alguns moments.

 

Fotografia de Margarida Orfila l'any 1935 a Ràdio Barcelona, al costat del seu espòs Frederic Alfonso.

 

A més a més de les Petites semblances, que fou l’inici de la segona part del concert, Isabel Fèlix, encara a la primera part, interpretà Scherzo op. 22 (1925), Sonata per a piano (1912), i que duu el lema Visca lo clàssic! i Primer temps d’una sonata (1912), amb el lema I també lo romàntic. Es dóna el cas que amb aquestes dues darreres composicions, Margarida Orfila obtingué en 1912, amb 23 anys, el primer i segon premi de la secció de música instrumental del concurs Festa de la Joventut, organitzat per la publicació Il·lustració Catalana amb l’objectiu de donar a conèixer les obres musicals, pictòriques o literàries dels joves que encara no havien arribat al gran públic. Curiosament, en aquell concurs Orfila també guanyà el quart premi. Fou amb Tres melodies per a piano, obra, però, que a hores d’ara encara no s’ha pogut localitzar.

 

La compositora i pianista Margarida Orfila acompanyada del seu marit, el compositor Frederic Alfonso, l'any 1913.

 

La darrera composició del programa del concert de dimarts a Maó va ser Quatre estudis per a piano, amb els quals, i amb el lema Estudiem tot pensant en les nostres cançons, Margarida Orfila obtingué en 1933 el premi del XII Concurs Concepció Rabell i Cibils, un premi que, a la vegada, compartí amb Impromptus per a piano de Xavier Montsalvatge. Tres d’aquests quatres Estudis d’Orfila, tots plens de sensibilitat, estan basats i concebuts sobre temes populars, intuint-se, al manco en un d’ells, algunes connotacions d’Els segadors. És aquí on, també, Margarida Orfila ret el seu particular homenatge a Chopin, un dels seus compositors més admirats, i on es nota, així mateix, el seu deixant més “romanticista”, tot i que generacionalment va pertànyer a l’anomenada generació noucentista, amb exponents tan destacats, i amb qui compartí la triple faceta de compositora, pedagoga i intèrpret, com Ricard Vinyes, Ònia Farga, Eduard Toldrà, Pau Casals o Miquel Llobet.

 

Margarida Orfila fotografiada l'any 1929.

 

Si el programa estava format per les cinc composicions per a piano sol que fins a la data s’havien pogut localitzar (i tot i que el treball de recerca d’Isabel Fèlix inclou el catàleg complet de les seves composicions), la sorpresa de la nit va arribar amb el que fou únic bis del concert, amb la interpretació d’una partitura “trobada la setmana passada” en una revista de 1917 i que, justament per açò (pel poc temps passat des que es trobà fins al dia del concert, i per qüestions de poc temps per assajar), Isabel Fèlix manifestà els seus dubtes de si havia de tocar-la o no. Ho va fer, en el que semblaven uns compassos del principi d’una mena de marxa per a piano, tot demostrant que encara que sembli que amb el treball de recerca està ja tot fet en relació a Margarida Orfila, la cosa no és així i, de fet, encara està ben viva.

Llegiu el blog de Joan Mascaró M. aquí.