Recital de Donzelles

L’avinguda de la Catedral es vesteix de llibres durant les primeres setmanes de setembre. Com si d’un microcosmos lletraferit es tractés, les editorials emplenen la Setmana del Llibre en Català amb catàlegs, activitats i novetats. El lector es converteix en espectador, l’espectador en partícip. La vetllada és amanida amb un farcit de propostes aptes per a tots els gustos: itineraris literaris per als aventurers, hores gastronòmiques per als llaminers, recitals poètics per a tothom qui vulgui. I entre totes aquestes activitats, Les donzelles de l’any 2000 van oferir poesia al seu públic.

Les donzelles de l’any 2000 (Mediterrània, 2013) és una antologia poètica formada per un grup d’autores nascudes durant la dècada dels anys setanta. Es reivindiquen no només com a poetes, sinó també com a filles del territori de parla catalana. La seva poesia s’emmarca en el panorama poètic i femení de la llengua catalana contemporània. Van ser batejades així en honor al fragment escrit per Maria Antònia Salvà (1869 – 1958), que diu:

«A les donzelles de l’any dos mil.
Oh vosaltres pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon amor s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.»

Darrere d’aquest nom s’amaguen, en total, vint-i-set poetesses, comptant les compiladores del recull, Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig. D’entre totes elles, van participar al recital de poesia de la Setmana: Teresa Bosch, Jessica Pujol, Mireia Companys, Montserrat Costas, Sònia Moll, Mª Antònia Massanet, Mireia Vidal-conte, Christelle Enguix, Sílvia Bel, Teresa Colom, Xènia Dyakonova i Laura Dalmau. Qualsevol transeünt que passés en aquells moments per la Plaça del Llibre tenia l’oportunitat de poder-les escoltar.

El recital, doncs, va tenir com a eix principal ressaltar el paper de la dona en la producció poètica catalana actual. Així ho insinuava Raquel Estrada: la poesia va més enllà de les meres conviccions de gèneres i posa l’accent en les circumstàncies i en les preocupacions de l’individu. I per demostrar-ho, va llegir poemes de Montserrat Abelló o de Sílvia Bel, de qui va destacar composicions com Ull de Beirut o 11M al Japó, de la mateixa manera que Christelle Enguix recitava un poema dedicat als incendis al País Valencià. Totes aquestes composicions posaven de manifest l’implicació de la dona en l’statu quo de la societat.

La lectura anava prenent un to més íntim. Entre els versos que ressonaven a la Plaça del Llibre el jo prenia força. Com afirmava Noèlia, de les emocions quotidianes neix la creació, i d’aquesta, l’escriptura. Per exemple, Teresa Colom i Christelle Enguix versejaven poemes dedicats a familiars i amics difunts. O, d’altra banda, Sònia Moll ens entendria amb un poema sobre la mort, una discreta denúncia: «no vull saber de quin color és la mort que em toca plorar avui».

Altres poetes ens delectaven amb alguna composició més lleugera i irònica, fins i tot amb alguna prosa poètica. Sílvia Bel encetava la seva actuació amb un poema dedicats als seus records d’infància, a la nina de plàstic, mentre Montserrat Costas feia una breu però detallada descripció d’un segon, una aguda reflexió sobre la fugacitat del temps. D’altra banda, Mireia Vidal-Conte i Mª Antònia Massanet van sorprendre amb el seu duet -Massanet havia pres com a epígrafs alguns poemes de la seva companya i els va semblar que l’ocasió ho requeria- en què les autores van recitar composicions com Anomena’m nom o Cinc centímetres, en honor a la cicatriu de Vidal-Conte.

La lectura d’aquests poemes no només serveix per endinsar-se en el món de cada poeta, sinó que ajuda a comprendre i a encaixar en la nostra realitat actual les peces que conformen la concepció de cada poetessa. Sens dubte, una miscel·lània d’emocions que va més enllà de les meres qüestions de gènere.