Recapitulació: comprem o pirategem?

2.02.2015

Després d’uns dies d’intens debat sobre si és lícit la pirateria, és hora de recapitular. La polèmica, que va començar amb una confessió de Quim Monzó, el qual advertia que, si no publicava més llibres, era perquè no volia que li pirategessin els llibres, i que Núvol va recollir en aquest article, va generar una gran polseguera. De seguida van voler dir la seva detractors de la pirateria, però també els defensors.

Quim Monzó  |  Foto cedida per Quaderns Crema

Quim Monzó | Foto cedida per Quaderns Crema

Alguns lectors no s’han volgut perdre el debat i també hi han dit la seva. La majoria de les opinions es posicionen o bé a favor de la pirateria o bé en contra com dos pols oposats. Ara bé, també hi ha hagut comentaristes que no només han aportat el seu punt de vista sinó que també han volgut donar alguna solució. És el cas, per exemple, de Vullunfestuc, que parteix de la base que, d’una banda “els «creadors» haurien de poder viure de la seva feina”, i de l’altra que “compartir no és delicte”, i aventura: “Les dues coses són acceptades per tothom per tant ens hauríem de preguntar, com ho fem per aconseguir que els autors de llibres puguin viure d’escriure? Probablement s’haurà de canviar la forma de distribució, les editorials i el repartiment de drets. Voler mantenir-ho com fins ara (com sembla que molts escriptors proposen) és impossible. I compartir llibres sense compensacions mena a la precarització dels escriptors i convertirà la literatura en un moribund.”

En Jaume considera que estem davant d’un tema “controvertit, aquest de la cultura” i que cal buscar una solució que sigui bona per a tothom. I fa una llista: que “els lectors puguem comprar un llibre que ens interessi sense deixar-hi tants diners com ara pretenen”; que “els autors cobrin alguna cosa decent pel seu treball (però no és just que visquin de rendes pels segles dels segles! Com tothom, han de treballar, no aconseguir parir un llibre i viure)”. Assegura que “amb la música estan sortint alternatives”: “Els llibres i revistes han de trobar el seu camí. Potser amb subscripcions mensuals?”. I rebla, finalment: “Som molts els que durant anys hem dedicat molts esforços a publicar blocs, articles d’opinió, científics…, a internet de manera totalment altruista. No tots els autors volem ni necessitem cobrar pel nostre treball, i el posem a disposició de tothom de manera lliure i gratuïta.

Altres, com Iñaki Rubio, ha volgut recordar que les biblioteques són espais “on poden gaudir dels llibres sense fer trampes”. I és que, tal com afegeix la Rosa més avall, “les biblioteques compren legalment els llibres a l’editor, de manera que si més no per aquesta via a l’autor li arriba el seu percentatge, al temps que contribueix voluntàriament a la difusió de la seva obra. La pirateria no paga a ningú ni participa de la voluntat de l’autor.

L’Eva explica el seu cas: “Potser no és estrictament necessari associar llegir en digital i pirateria. Jo llegeixo amb un llibre electrònic i compro tots els llibres. Molts llibres en català no existeixen en aquest format. Però l’oferta és gran i, simplement, moltes vegades el fet que un llibre es publique en un format o en un altre em fa decidir. Com quan els compro en paper i m’espero que isca la versió barata (tapa blana). Potser alguns autors també estan perdent lectors per no publicar en digital.”

En Lluís, si bé comprèn que Quim Monzó té tot el dret de queixar-se, creu que “no té raó quan diu que no publica per aquesta raó”, sinó perquè no té res més a dir. “De fet, i això és només la meva opinió i a risc que se’m llancin tomàquets per qüestionar l’intocable, crec que el Sr. Monzó, més enllà de la modernització de la llengua als anys vuitanta, cosa que li hem d’agrair enormement, mai no ha tingut gran cosa a dir, malgrat el papanatisme dels mitjans, que han confós el filó de la seva singular imatge personal i pública que ells mateixos han inflat, amb el talent, i del públic no menys babau català.”

Eulàlia Pagès, al seu torn, creu que la “pirateria és una realitat i és molt difícil parar-la”, per la qual cosa creu que el millor que es pot fer és adaptar-s’hi: “Si jo hagués de publicar un llibre, el que faria seria fer una edició en paper ben feta i simultàniament en faria una de digital, que substituiria l’edició de butxaca barata i amb paper de poca qualitat. L’edició digital tindria un preu baix, de 2 a 5 € com a màxim, segons el nombre de pàgines. També donaria l’opció a posar-hi el nom del propietari o posaria que el llibre digital ha estat comprat legalment. Fins i tot podria oferir 1 o 2 capítols gratuïts perquè l’usuari pogués valorar si li agrada prou el text gastar-se uns diners amb el llibre, en cas que el volgués comprar es trobaria que té dues opcions, la cara i la barata. Si el llibre li agrada molt al final és possible que es compri la versió en paper. També es pot fer un preu arreglat si es compren les dues versions. Variacions n’hi ha unes quantes.”

Moises Burset també fa una proposta: “Per què no revisem la durada dels drets d’autor i la limitem, posem, a 10 anys? I després que les obres passin a domini públic (tal com era inicialment, abans que els grans lobbies de l’entreteniment s’hi fiquessin per guanyar molts més diners que els mateixos autors)?”. Creu que amb aquesta solució l’autor hauria amortitzat econòmicament prou temps la seva obra”.

Per a Josep Menut aquest “debat és absurd” perquè “tenim la disponibilitat tècnica, senzilla i barata, la seguirem emprant i ningú no hi podrà fer res”. I rebla: “El terme robar s’ha emprat per a béns materials, i com que no sou especialment tontos, utilitzeu aquest terme per intentar equiparar-nos a vulgars lladregots. No ho som. Som els vostres clients (malgrat saber que féu pagar els vostres escrits el que no valen), els vostres lectors, gent que llegeix molt”.

Júlia Reda, eurodiputada pirata

Júlia Reda, eurodiputada pirata

L’Antoni vol fer veure que els artistes antics no “cobraven d’impostos públics com ho fan els artistes avui dia, sinó de mecenes privats i depenien de l’acceptació social, ni tenien cap entitat privada que recaptés pel seu compte amb una llei feta a mida sobre drets que s’han autoconcedit”. L’Anna Manso, que és escriptora i que és lliure de penjar a Creative Commons el que vulgui —i per tant, tal com ella diu, si algú ho ha de fer, ha de ser ella—, l’interpel·la i li demana que respongui a la següent pregunta: “per què aquell que penja i fa circular lliurement una obra sotmesa a drets d’autor, i fent-ho passa per sobre de la voluntat de l’autor, és defensor de l’avantguarda i la democràcia?”. Ell li respon: “Copiar sense ànim de lucre no és delicte”.

Finalment, segons DoctorpPi, el problema és perquè les editorials “s’han quedat al segle passat i no han vist venir el que els venia a sobre”. El lector vol alertar del fet que cada vegada són més els usuaris que utilitzen eReaders, però que, en canvi, són les editorials les que “estan en molts casos ignorant el client”. I també apunta que “el problema de fons és el preu”: “em fa gràcia quan les indústries (cinematogràfiques, musicals i editorials) donen xifres de «pèrdues» al sector per la pirateria. Miri vostè, si algú no es pot permetre gastar-se 30 euros en un llibre, CD, vídeo, i el pirateja, vostè no perd els seus diners perquè a aquest preu no pensava pagar-lo. Així que no em vinguin amb fal·làcies.” Finalment apunta que es tracta d’una qüestió “d’equilibri”: “la indústria musical sembla que ho ha aconseguit, la dels videojocs cada cop més s’apropa a l’equilibri, però la dels llibres encara no té l’equalitzador que aconsegueixi equilibrar la balança.