Ravel versus Stravinsky a quatre mans

28.11.2016

Els pianistes Emili Brugalla i Vesko Stambolov formen part de l’única tipologia de parella capaç de funcionar: aquella construïda sobre la diferència i el compromís. Diferència, perquè conserven un apropament personal i singular a la música; compromís, per la seva gran capacitat per posar-se al servei del difícil equilibri en el treball a quatre mans.

Vesko Stambolov i Emili Brugalla

Vesko Stambolov i Emili Brugalla

 

Són quatre els anys de treball conjunt que reflecteixen un resultat excel·lent, enriquit també per la trobada de dues interessants trajectòries tan diferents com complementàries. El català Brugalla compta amb una dilatada trajectòria en què destaca, entre d’altres, la seva dedicació a la interpretació de la producció actual i l’atenció al patrimoni musical català; de tot això és també testimoni el sòlid recorregut amb dimensió internacional del Trio Kandinsky del que és membre fundador des de 1999. Per la seva banda, el búlgar Stambolov, de qui es destaca una llarga dedicació a l’obra de Bach que l’ha portat fins al Musikverein de Viena, no ha deixat de capbussar-se com a solista en el repertori clàssic i romàntic. Més enllà de les característiques tècniques i musicals que poguéssim subratllar, el duo configura programes molt interessants, en una proposta estètica gairebé inèdita dins d’un panorama nacional cada vegada més condemnat a la repetició i la mediocritat. I això perquè com a intèrprets aconsegueixen mantenir un interès que transcendeix la mera dimensió interpretativa; un interès artístic –estètic en el sentit profund d’un sacerdoci– per la partitura, el so, el silenci: per tot allò que configura l’obra. Alguna cosa que si bé pot semblar que moltes vegades es queda en una dimensió retòrica, va tenir en aquest cas una traducció musical en un repertori tremendament exigent.

Amb el títol de “Ravel versus Stravinsky”, el programa extens i intens que van afrontar a l’Auditori Can Roig i Torres de Santa Coloma de Gramenet, sense deixar de ser un caramel pels oients era també un repte majúscul en molts sentits. A la primera part, la suite Ma Mère l’Oye de Ravel per començar i la Rapsòdia espanyola per acabar, amb les Cinc peces de György Ligeti entre les dues. A la segona, els Tre divertimenti (2006) de Benet Casablancas i La Consagració de la Primavera d’Igor Stravinsky. Entre les divises principals del programa, es volia posar de manifest l’enorme riquesa que ofereix tant la disposició a quatre mans en un teclat, com el diàleg orgànic entre dos pianos. El duo va estar a l’alçada i va tenir moments de gran brillantor, tant en una Rapsòdia espanyola de factura enèrgica, com particularment en una segona part molt convincent en l’execució de la partitura de Casablancas, com també amb el sempre desafiament que representa La consagració de la primavera.

Un telèfon va interrompre el silenci que acompanyava les mans de Brugalla descendint sobre el teclat. No obstant això, la fredor inicial de la sala va ser a poc a poc dissolta a través de la calidesa i eloqüència sonora del duo i la màgia irreal de Ma Mère l’Oye des de la pavana inicial. Hi ha passatges que guarden la llavor del conflicte, però el duo les va transformar en diàleg i finalment en unitat orgànica, tot aconseguint atmosferes de força plàstica. Sense ser el moment més brillant de la nit, es va posar de manifest la seductora musicalitat de Brugalla i l’austeritat precisa de Stambolov com dos reversos de la mateixa moneda.

Contra una aparent simplicitat, tot es pot desarborar en un instant a les Cinc peces per a a quatre mans de Ligeti. Davant les dosis de concentració que requereixen, el duo va respondre amb imaginació i un acurat treball de fluïdesa, que va tenir el seu punt culminant en un Allegro lluminós i vital. A la Rapsòdia espanyola de nou es va fer tangible el lirisme expressiu de Brugalla en un Prélude à la nuit seductorament misteriós, abans d’escoltar una Malaguenya àgil i de fraseig equilibrat, i una Havanera i Fira extraordinàriament precises que van arrodonir una inspirada lectura de l’obra raveliana, joia musical del mestre francès i pedra de toc en el treball a duo.

Ja a la segona part, la imaginació sonora i el joc irònic i contrastant que articulen la “intrada” i el “finale”, primera i tercera peça dels Tre divertimenti de Benet Casablancas, van trobar traducció en la versatilitat i la cura pel matís dels dos pianistes, així com la sàvia administració de les atmosferes que conviuen en poc espai, atravessades per un meditatiu i impressionista Intermezzo en el qual el duo va insuflar de personalitat individual a cadascuna de les petites llimadures de so. En l’obra conviuen el color stravinskià al costat del detallisme debussysta; l’expressivitat tortuosa de les últimes sonates de Scriabin en el primer dels tres “divertimenti”, al costat de l’evocació misteriosa que havíem sentit en Ravel, tot i que en un context ara diferent. En ell es van submergir Brugalla i Stambolov amb un gran rendiment, tot recorrent els corriols d’una obra que han sabut fer seva, rebent l’agraïment del compositor que hi era present a la sala, visiblement satisfet amb el resultat.

Després del treball a quatre mans amb la partitura de Casablancas, el duo va tornar als dos pianos per afrontar la voluminosa Consagració. Els relleus tímbrics i dramàtics de la partitura stravinskyana van trobar un treball d’orfebre en els dos pianos, amb una lectura colorista i madurada. En “Els auguris de la primavera”, un Brugalla vigorós i expansiu va assumir la contundència en la reiteració de acords, entre els quals es filtren detalls imaginatius que van rebre un tractament escrupulós per part de Stambolov. Aquest magnífic equilibri es va posar de manifest de nou, on l’aparentment primitivisme requereix d’una precisió rítmica endiabladamente rigorosa, com va mostrar el duo en una “Dansa de la Terra” tan expressivament exuberant com estrictament matemàtica. Un rubato molt d’acord amb l’esperit de l’obra, va fer de “El sacrifici” un dels passatges memorables de la nit, abans de dibuixar amb mestria la tensió dramàtica de les línies cromàtiques que travessen la “Acció ritual dels ancestres” i aconseguir transmetre amb gran unitat i detall l’enorme paleta de colors de la “Dansa del sacrifici”, subratllant la substància musical de l’obra. Un programa meritori i un treball magnífic d’un duo amb recorregut, al que esperem i necessitem escoltar més seguit.