Raül Garrigasait: “La ficció no és sinònim de mentida”

16.01.2017

Raül Garrigasait ha guanyat el premi Llibreter 2017 de Literatura Catalana amb la novel·la ‘Els estranys’, un relat ambientat a la Solsona més carlina. Així com l’any passat Alicia Kopf guanyava aquest mateix premi amb la seva òpera prima, enguany la fita es repeteix amb ‘Els estranys’, novel·la de debut de Garrigasait, que ha editat Josep Cots a Edicions del 1984. Recuperem l’entrevista que li van fer Francesc Ginabreda i Ester Roig.

 

L’alè se li compassava. Va mirar al seu voltant. A la paret hi havia un retrat maldestre d’un rei girat cap per avall, cobert de cagallons de mosca. Al marc, un traç irregular informava que era Felip V […] Aquell home que acabava d’elogiar-li els Borbons tenia el Primer Borbó d’Espanya penjat al revés entre efluvis de merda. A dins d’un vàter solsoní del segle XIX, un prussià diarreic assegut a la tassa reflexiona sobre la incontestable certesa d’una realitat grotesca davant de les ideologies preconcebudes i la retòrica apassionada dels grans discursos. Acaba de topar amb el carlisme. Raül Garrigasait en parla a Els estranys (Edicions de 1984), novel·la que transforma la comicitat tràgica en literatura a través del desconcert més absolut. A Núvol hem parlat amb ell perquè ens n’expliqui més coses: del llibre i, naturalment, del carlisme. [Fotos i vídeo d’Ester Roig]

L’entrevistem al jardí de l’Ateneu Barcelonès després de la presentació de la novel·la a la llibreria Laie i d’endrapar un entrepà de pernil salat. El lloc és bonic i a més tenim el privilegi de passar fred –cosa poc habitual a Barcelona– sota un àton cel gris de plom que esllangueix. Parlar sobre el carlisme en aquestes circumstàncies és un goig, i no se m’acut res que un cervell raonable desitgés afegir a una escena semblant, a menys que tragués una pipa de l’any de la quica de la butxaca.

“A mi el carlisme m’interessa perquè fa esclatar el cap, perquè està ple de contradiccions”, diu en Garrigasait (Solsona, 1979), que associa aquest moviment irreverent “als dolors de part que provoca la modernització”. Filòleg clàssic de formació, és escriptor, editor i traductor, i fa un any va ser guardonat amb el V Premi Cum Laude, convocat per l’Institut d’Estudis Món Juïc, per la tesi L’hàbit de la dificultat. Wilhem von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil. Des del 2008 dirigeix l’Editorial Alpha – Fundació Bernat Metge, responsable de la col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins; assagista i poeta, ha traduït Plató, Goethe, Rilke i Bauman, entre d’altres. Amb Els estranys acaba d’estrenar-se com a novel·lista.

El protagonista de la història és Rudolf von Wielemann, un jove prussià que procedeix del món de la cultura alemanya romàntica: toca Beethoven, llegeix E. T. A. Hoffmann i, bàsicament per imperatiu patern, decideix enrolar-se a l’exèrcit de Carles Maria Isidre amb un esquema mental aparentment molt clar sobre l’ordre i la disciplina, que s’esmicola quan trepitja el sòl d’una Solsona ruïnosa i desconcertant. Incrustat al cor rural del carlisme català més autòcton i macarrònic, Wielemann s’acostuma a viure amb una estupefacció permanent. Tot i que “existeixen memòries de prussians que van travessar els Pirineus per venir a lluitar al costat dels carlins”, entre elles les del príncep Felix von Lichnowsky, en Garrigasait ha inventat Wielemann i ha construït la novel·la a partir d’una “ficció veraç” esplèndida, amb descripcions cinematogràfiques com un pla de Pasolini i amb pinzellades icòniques com les d’un Vayreda carlista i pleinairista. Però que és ben bé això de la “ficció veraç”? Ens ho explica d’aquesta manera:

“De vegades entenem la ficció com a sinònim de mentida, i en realitat la ficció queda fora d’aquesta oposició entre veritat i mentida. Per això a la novel·la surt l’expressió «ficcions veraces». De fet, és una expressió que surt quan poso en relació l’art de la ficció amb la disciplina d’economistes o de científics en el sentit que qualsevol tasca intel·lectual obliga a crear un cert ordre i una certa coherència, que no et donen els fets. A l’hora d’escriure també cal inventar unes connexions que facin la història narrable i comprensible. Tot aquest esforç de creació és el que anomeno «ficció veraç» i en el fons no és tan diferent del que fa un filòsof, un economista o un científic quan es troba davant dels fets i ha d’intentar donar-los un sentit”.

Raul Garrigasait | Foto: Ester Roig

 

Carlisme: comicitat i complexitat

Combinant aquesta especulació narrativa amb “el record viu del carlisme del meu país” –entenent país de la mateixa manera que l’entenia Josep Pla–, l’escriptor solsoní ha creat aquest personatge allunyat del seu context germànic “que es passa un any preguntant-se per on continuar” a la vida. És un home que navega, amb un rumb existencial sense direcció que es torna més agut quan es veu obligat a quedar-se a Solsona i que voreja una concepció absurda de l’existència. Atrapat en una ciutat amb éssers que amb prou feines comprèn; acollit pel silenci d’una feminitat intrigant i estoica; i, malgrat la seva estranyesa, compartint moments d’amistat “fora dels esquemes ideològics de la societat” amb un metge sofista que curiosament es diu Foraster, que li brinda l’ocasió balsàmica de canalitzar el seu embrollament vital tocant el piano. La música és un dels principals fils conductors de la novel·la, que tracta essencialment l’estranyesa i l’estrangeria: la del protagonista instal·lat a Solsona i la dels habitants d’aquesta vila, que són inequívocament extravagants als ulls prussians.

“Wielemann es troba en un món que hauria de ser la realització perfecta d’allò que li han explicat a Berlín, però que en realitat de vegades sembla el contrari”. En Garrigasait ens presenta un món grotesc “que a estones és còmic, però de fet el que m’interessa d’aquest món és que per sota de la comicitat sempre hi ha tragèdia (històrica)”. La gràcia que tenen les vivències i els records que expliquen les veus dels altres personatges del llibre “és que combinen la quotidianitat amb tragèdies que de vegades queden soterrades, però que l’oient de la història percep perfectament”. Tot i la inspiració en relats i memòries reals sobre aquest episodi del nostre pretèrit relativament recent, no considera que hagi escrit una novel·la històrica, sinó “ambientada al passat”, que alterna un present actual protagonitzat per un traductor que es disposa a traduir les memòries de Lichnowsky amb el passat de la Primera Guerra Carlina: “una història principal i una altra de secundària que surt del fracàs d’una traducció, que fa de marc de la primera i que li dóna un punt de vista contemporani”.

Com que no és fàcil entendre la contradictòria complexitat del carlisme, aquest “fons ideològic tan heterogeni” que ha comptat i compta amb simpatitzants de tota mena, potser resulta més il·lustratiu fixar-nos en el retrat d’un home que d’alguna manera encarna el seu gèrmen més autèntic, visceral i antimodern (i necessàriament rural): mossèn Benet Tristany, que era ell mateix abans de les justificacions; era com les paraules que diuen els qui no han estudiat mai gramàtica. A pesar d’haver passat pel seminari no feia aquella guerra per fidelitat a cap doctrina articulada. La feia com els llops devoren els xais: per la certesa de l’instint. L’artista salvatge que sedueix amb una brutalitat que té alguna cosa de poètica i alguna altra de mística i que està arrelada a la terra com un roure centenari.

Doncs bé, si diem que el carlisme català té mossèn Tristany com a referent i com a figura que explica les seves essències, també podem dir que la literatura catalana dels nostres dies té tres antecedents imprescindibles que fan que sigui de la manera que és: “Pla, Rodoreda i Sales són la base de la prosa dels que escrivim en català”, diu convençut en Garrigasait, que els honora amb un domini narratiu impecable mentre complau el lector. L’editor de 1984 Josep Cots sintetitza les virtuts d’Els estranys destacant-ne cinc característiques principals: la seva varietat de registres, la presència de la comicitat dins de l’estranyesa, la plasticitat de les escenes, la versemblança de la ficció i la riquesa del llenguatge. Jo no hi afegiria i no trauria pas gaire cosa. Potser, només, la deliciosa recreació d’alguns passatges gastronòmics d’una senzillesa ontològica que tranquil·litza l’esperit, amb sopes fetes a foc lent i bolets i viandes a la graella que fan que, de tant en tant, envegem el pobre Wielemann.

Raul Garrigasait | Foto: Ester Roig

 

Les dones silencioses

Hi ha un darrer aspecte del llibre que tampoc podem passar per alt, el silenci dels personatges femenins, amb el qual concloem l’entrevista i que l’autor explica amb aquestes paraules: “La novel·la està protagonitzada per un home i el segon personatge més important [Foraster] també ho és, i al seu voltant hi ha dues dones que també ho són molt, d’importants… però que no parlen. I no ho fan perquè els tipus de documents que faig servir dins de la ficció són documents masculins que no donen veu a aquestes dones, i el punt de vista de narrador, com que gairebé sempre és el punt de vista de Wielemann, el que jo no volia que fes era que s’inventés una veu, sinó convertir aquesta absència de veu de les dones en un tema, i això és el que surt en un parell de moments de la novel·la. Aquestes dones que hi són, que els toca fer una feina de suport, de cuidadores, que no tenen una veu i que provoquen aquesta interrogació sobre què pensen realment i quina és la manera de trobar l’expressió dels seus drames interns i de la tragèdia que hi ha darrere seu”.

Podeu comprar el llibre al portal llibreter Libelista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt bé, no he llegit res d’aquest autor ( ho sento) per`o m’agraden els seus referents. Ara toca llegir el llibre.