Rates èbries i odi quotidià a l’Ingràvid

12.09.2016

L’Ingràvid és un festival de cultura contemporània de marca empordanesa. Enguany se n’ha celebrat la tercera edició a l’Arts Santa Mònica, i un cop més l’objectiu ha estat integrar col·lectius aliens a la producció artística a projectes de joves promeses, aquest cop des de la Ciutat Comtal. Els guanyadors han estat Sergi Selvas amb el projecte Land of Speculation, Manoli Mansilla amb ‘All you need is Hate’ i Mar Canet i Varvara Guljieva amb Diagnosticant de l’alcoholisme, un experiment amb rates que han portat a terme de la mà del científic Mario De lafuente. En aquesta edició, l’Ingràvid ha premiat tres artistes en lloc de sis, i el motiu me l’ha aclarit Sergi Selvas: mateix pressupost amb menys possibles guanyadors equival a més pressupost per guanyador. Podeu explorar els projectes guanyadors de forma gratuïta a l’Arts Santa Mònica fins el 25 de setembre, i de cara a l’octubre l’exposició es traslladarà a Figueres (al capdavall, l’Ingràvid està tocat per la tramuntana).

All you need is hate, de Manoli Garcia

All you need is hate, de Manoli Mansilla

“La mitjana de vida dels homes d’Estònia fins fa poc rondava els 55 anys, i en bona mesura és per culpa de l’alcoholisme”. Mar Canet viu a Estònia amb la seva dona Varvara Guljaieva i la seva filla. Diu que allà el feliciten per ser home i no ser alcohòlic. Del xoc que Mar Canet va tenir quan va instal·lar-se a Estònia i va constatar el grau d’alcoholisme generalitzat ha sorgit Diagnosticant l’alcoholisme, un dels tres projectes guanyadors. L’alcoholisme que ell ha vist a Estònia és un llast que, si bé s’ha reduït en les darreres dècades, afecta de ple a un ampli sector de la societat: un nombre alarmant de pares de família no paren de beure vodka fins que se’ls acaba el salari. Al mig de la sala de l’Arts Santa Mònica, unes ulleres de realitat virtual ens transporten a l’interior d’una gàbia. El que veiem a través de les ulleres són les rates èbries que el científic Mario De la Fuente utilitza per als seus experiments farmacològics. “La majoria de medicaments són derivats de drogues, i d’aquí l’interès dels científics per conèixer els efectes de les drogues, en petites i grans dosis, sobre les rates”.

De la Fuente, Canet i Guljaieva han col·laborat per portar les rates més enllà del territori científic (aquí Canet és clar i concís: el projecte va ser aprovat per un Comitè de Bioètica) i apropar-les al terreny artístic. L’obra és una projecció d’una hora en què l’espectador s’insereix de ple en la realitat de les bestioles èbries. He compartit gàbia amb una rata borratxa durant uns minuts. Gratava la terra frenètica i s’enfilava literalment per les parets, feia l’efecte que patia claustrofòbia. “He arribat a veure escenes d’alcoholsme kafkianes, a Estònia. I he volgut establir un paral·lelisme amb les rates”.

Els guanyadors de l'Ingràvid. Fotografia de Júlia Bacardit

Els guanyadors de l’Ingràvid. Fotografia de Júlia Bacardit

Odio a mis vecinos. Odio a los vecinos en general. Odio tener vecinos. Odio la gent que fa esport a les 7 del matí. Odio els nens. Odio la gent que crida. Odio la zona blava. Són missatges escrits al mur de la pàgina All you need is hate que va obrir un temps enrere la Manoli Mansilla. Vosaltres encara sou a temps de llançar el vostre missatge d’odi, i quan dic llançar ho dic literalment, perquè això és el que fa l’artista cada vegada que arriba a 300 globus-missatge: els envia a l’estratosfera com si fos una acció catàrtica. “La segona llançada de globus va fer-se al Konvent Puntzero (ullegeu-ne la pàgina) prop de Berga”, explica la Manoli. A l’Arts Santa Mònica també hi ha globus i fotografies de globus, i els assitents podem escriure el nostre missatge en un paper lligat a un globus. Missatges d’odi quotidià i globus de colors pengen de fils dins de l’Arts Santa Mònica. “No es tracta d’una acció moral o política, sinó més emocional i social. La idea és cartografiar l’odi al territori i veure què pensa la gent en general”. L’alegria dels globus de colors que s’enlairen (fotografiats en diferents accions de llançament a diferents punts del territori català per Dolors Gibert) contrasta amb la negror que tendim a associar a l’odi de cada dia.

A cada extrem de la sala hi ha una pantalla. En un extrem es projecten les entrevistes sobre l’odi que Mansilla ha fet a diferents personatges relacionats amb el món de la cultura (Jordi Pagès, Vicenç Altaió, el fotoperiodista Pino Soriano, la cantant de la banda Cabo San Roque, Laia Torrents). Pino Soriano apareix en pantalla i sentencia: “el reporter de guerra fotografia l’odi, no només els resultats de l’odi. I hi ha qui aconsegueix imatges artístiques consistents a partir de l’odi, com Sebastián Salgado”. Laia Torrents, també des de la pantalla, recorda com va gaudir de la pel·lícula La Haine la primera vegada que la va veure. (Manoli Mansilla s’ha referit a l’entrevista amb aquesta component d’una banda musical i ha parlat de paritat de gènere: quan arrribarà el dia en què no haguem de parlar de paritat perquè la paritat, senzillament, ja existeixi?). A l’altre extrem de la sala es projecta una conversa entre cinc homes situats al voltant d’una taula en una sala fosca. Parlen sobre canvis de llicència: plans urbanístics que canvien quan arriba un inversor amb pressupost ampli.”Vaig inspirar-me en la pel·lícula Dotze homes sense pietat, perquè planteja una situació que no és democràtica sinó de consens obligatori”, explica Sergi Selvas.

Visitant es llegeix el cas fictici de Land of Speculation, de Sergi Selvas.

Visitant es llegeix el cas fictici de canvi de llicències  de Land of Speculation, de Sergi Selvas.

“La desinformació legal sobre què fa l’administració amb el terreny, com ho fa i amb quins diners ho fa és el que ha portat a bombolles com la immobiliària”. Són les paraules d’un dels “jutges” del projecte de Sergi Selvas Land of speculation (terra d’especulació), que presenta un cas de corrupció urbanística fictici davant d’un jurat real que ha d’arribar a un veredicte final. El jurat el configuren membres de diferents col·lectius assemblearis de Barcelona. Selvas els ha donat una documentació d’un cas fictici, sense noms. El cas de canvi de llicència urbanística que l’artista ha dissenyat i posat a judici popular és inventat, però cadascuna de les seves peces s’ha basat en casos d’especulació urbanística reals que han tingut lloc en diferents localitats espanyoles en els últims anys. “He donat la documentació a gent que prové d’associacions i moviments socials perquè estan habtiuats a l’assemblea”. Sovint els ciutadans no estan al corrent dels plans urbanístics, no saben quines llicències de plans es donen i tampoc saben com ni quan els polítics la canvien en nom d’un inversor més adinerat. L’obra és el veredicte al qual s’arriba per consens, i tot plegat ens incita a reflexionar sobre el paper dels ciutadans en la presa de decisions sobre el lloc on viuen.

Al final de la vetllada, després del pica-pica, Josep Pedrals ha amenitzat la nit amb el seu Concert de les paraules, un recital acompanyat d’efectes audiovisuals generats de manera informàtica per la seva pròpia veu. Finalment, una hostessa m’ha explicat que al segon pis del Santa Mònica hi ha un recipient que conté tres-cents euros en monedes d’un i dos cèntims. Els visitants poden endur-se les monedes, estimbar-les amb fúria contra terra si volen. “L’altre dia va venir un home amb un sac i es va endur dues centes monedes”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. hola, sobre la noticia de l´Ingravid. Soc la creadora del projecte ALL YOU need is hate

    1. em dic MAnOLI MAnSILLA, nO manoli garcia
    2. El centre de Berga al que us referiu, konvent puntzero, on vam fer la segona acció, no és un CEnTRE SOCIAL, SInO Un CEnTRE CULTURAL AUTOGESTIOnAT DE REFEREnCIA InTERnACIOnAL

    MERCI.