Raquel Riba. Tothom hauria de tenir la seva Lola Vendetta

5.12.2016

Lola Vendetta és un fenomen a Instagram. Cabells negres, samarreta de ratlles, cafè. Acumula més de 86.500 seguidors gràcies als seus missatges feministes, però en realitat ella és només un personatge. Rere l’espontaneïtat sense filtres de la Lola hi ha Raquel Riba, il·lustradora d’Igualada. Parlem amb ella.

Raquel Riba ha creat un personatge que vol ser la veu del que les dones no diuen: Lola Vendetta | Il·lustració: Raquel Riba

Raquel Riba ha creat un personatge que vol ser la veu del que les dones no diuen: Lola Vendetta | Il·lustració: Raquel Riba

Imagineu que teniu una filla petita que dibuixa gent decapitada. Això és el que els va passar als pares de la Raquel Riba, il·lustradora d’Igualada que actualment viu a Barcelona. La decisió que van prendre va ser portar-la al psicòleg. I la resposta va ser la següent: és brutal que la Raquel hagi trobat aquesta manera de desfogar-se. El que aleshores ningú sabia és que aquell mètode d’evasió acabaria convertint-se en la marca personal d’unes il·lustracions que triomfen a les xarxes socials.

“Mai he fet res a l’escola a part de dibuixar”, explica la Raquel, que quan parla de la seva infància recorda com li costava tenir un full en blanc al davant i utilitzar-lo per respondre matemàtiques: “Començava a dibuixar i de sobte ja havia passat tota la tarda”. Quan tenia 6 anys, la petita va dir a la seva mare que volia dedicar-se a pintar contes, i la mare li va dir que això ho feien els il·lustradors. Doncs jo seré il·lustradora.

Dibuixar ho fan totes les criatures, però no acostumen a pintar escenes sàdiques. “Tota la meva infància la vaig passar en una escola de l’Opus Dei”, relata la creadora de la Lola Vendetta; que diu que mai es va sentir còmoda ni va tenir la sensació que el que li deien fos lògic. De fet, durant una època els dibuixos de sang i fetge es van acabar: “Matar és un pecat, i jo estava decapitant gent! Em van dir que parés de dibuixar-ho perquè estava malament, i vaig començar a fer angelets, floretes, bebès…”.

6_20160420EZTD7p

Raquel Riba creu que potser en una escola menys rígida algú s’hagués adonat que ella necessitava parlar d’alguna cosa i que per això dibuixava. Però no va ser el cas. Tot i així, va seguir endavant amb la seva idea d’il·lustrar contes. “El meu germà Guille té una discapacitat, i jo tenia la intenció d’ajudar a tots els nanos que estaven patint, que no encaixaven, a qui feien bullying…”, recorda la Raquel. Pensava contes amb un vessant pedagògic, però mai acabava duent-los a terme.

“Crec que no era la meva missió a la vida, hi ha molta gent que ho fa molt millor que jo”, reflexiona l’artista, que amb el temps ha acabat descobrint que el que realment li fa bullir la sang són les injustícies al voltant de la dona. Des que ho va veure clar, ha treballat per dedicar-se al que l’omple. “M’agrada tant! Em passo tot el dia, des de les 7 del matí fins a les 12 de la nit pensant i funcionant per la Lola Vendetta”, confessa.

Després de l’ensenyament obligatori, Riba va decidir fer una carrera. “Vaig estudiar Belles Arts per allò de tenir un títol”, diu, no gaire convençuda; “Em va anar bé per aprendre coses tècniques però m’ho podia haver estalviat, perquè hi havien altres maneres d’adquirir aquest coneixement sense haver de cursar matèries que no m’interessaven”. Quan va acabar els estudis, va apuntar-se a l’Escola de la Dona de Barcelona i va conèixer l’il·lustrador que el va inspirar definitivament: Roger Olmos.

“Sense saber-ho, aquell tio em va desbloquejar el coco”, afirma la Raquel. I sis mesos més tard va sortir la Lola Vendetta per primer cop. Després de les classes d’Olmos, la jove il·lustradora va treballar d’hostessa, i el temps lliure que tenia el dedicava a desenvolupar la Lola. “Jo no tenia cap intenció de fer un còmic, de fet pensava que volia fer il·lustració paisatgística!”, recorda, tot i que creu que pel missatge que vol transmetre, el format còmic és el més pràctic.

Lola Vendetta conversant amb Déu | Il·lustració: Raquel Riba

Lola Vendetta conversant amb Déu | Il·lustració: Raquel Riba

Com definiries la Lola Vendetta? “És la veu de tot el que no diuen les dones”, contesta ràpidament Raquel Riba, que creu que als homes se’ls ensenya a ser valents i a les dones a ser perfectes. “La dona no pot estar rascant-se el cul mentre té cara de mala llet, ens han venut una imatge que ens manté en una tensió constant que ens té estressadíssimes”, segueix, mentre afirma que és molt difícil viure intentant assolir la perfecció constantment. Tot i així, la Raquel creu que no tot és culpa dels altres: “És un 50% responsabilitat teva, 50% influència de l’exterior. A mi m’agrada pensar que si la Lola vol, es posa uns talons, se’n va a lligar i és la tia més sexy de la discoteca. Però si no li dóna la gana, no ho fa”.

Ja fa dos anys de la creació del personatge, cosa que vol dir que la Raquel porta dos anys digerint tot el que passa al seu voltant a través de Lola. I és que aquí el que és rellevant no és tant el com, sinó el què: “Tinc clar que el més important dels meus dibuixos és el contingut, perquè fa anys ja tenia aquest estil i no era ni la meitat de conegut”. La menstruació, els comentaris masclistes, la intimidació, la incomoditat. Tot això forma part de l’imaginari Vendetta.

Intentes alliçonar moralment algú? “No, jo dic la meva opinió i aquí ho deixo”, respon ella, tot i que puntualitza que no li sembla malament alliçonar algú, ja de pas. Potser tothom hauria de tenir la seva pròpia Lola. Ara, la Raquel s’ha ajuntat amb dos coachs per fer que el personatge salti a la vida real. Fan uns tallers per treballar l’herència cultural de les dones i els missatges que duen a la infravalorització de les persones, entre d’altres.

Riba no vol parlar de feminisme: “Últimament la paraula porta molts conflictes, hauríem de pensar un nom diferent que evidenciés un pas més”. Ella parla de re-evolució feminista, tot i que segueix donant-li voltes al terme. De fet, en alguns dels seus dibuixos va més enllà de la violència contra les dones: “A mi el feminisme m’ajuda a entendre que tot és un pack, que no hi ha una cosa que sigui més important que cap altra”, explica; “opressió és opressió i abús de força és abús de força, sigui contra un toro, un gos, una dona o un home”. La il·lustradora ja té al cap un personatge masculí, i també una dona d’edat adulta, per parlar de temes com la menopausa.

Lola Vendetta també protagonitza vinyetes antitaurines | Il·lustració: Raquel Riba

Lola Vendetta també protagonitza vinyetes antitaurines | Il·lustració: Raquel Riba

Però parlant de noms, hi ha molta gent que no sap que darrere la Lola hi ha la Raquel. I això és perquè al principi li van ficar la por al cos. “Em deien que potser em farien alguna cosa”, recorda; “Però va arribar un punt que vaig decidir trencar amb això perquè vaig pensar, joder!, tenim por de sortir al carrer amb una faldilla una mica curta, a sobre jo em poso a defensar aquestes coses i haig d’amagar-me!”. Va ser així com al cap d’un any de la creació de la Lola, la Raquel va començar a presentar-se amb el seu nom real.

En l’àmbit editorial, Raquel Riba no ha tingut problemes amb els missatges que transmet la Lola Vendetta. A finals de febrer traurà el seu primer còmic. Havia de publicar-se més tard, però s’ha avançat la data del saló del còmic i això ha condicionat la Raquel, que està contenta perquè l’editorial que publicarà la peça és Lumen, la mateixa que Mafalda. Un gran referent. “L’editora em va preguntar: Escolta, la Lola és sempre sàdica? Vaig dir: Home no, sempre no. Tu estàs sempre enfadada? Doncs la Lola tampoc!”, explica, rient.

Lola Vendetta sobre la menstruació  | Il·lustració: Raquel Riba

Lola Vendetta sobre la menstruació | Il·lustració: Raquel Riba

Els problemes principals es troben al mateix lloc d’on li prové l’èxit: les xarxes socials. Denuncies, censures. “Ha arribat un punt que ja dic: m’han tornat a censurar? Doncs me’n riuré”. Ho troba pesat, i al principi confessa que la desesperava. “Però sé que estic dient coses que no agraden a tothom”, admet, “També hi ha gent que m’ho agraeix, i això em transmet molta energia”.

I de vegades, l’artista necessita dosis extra d’energia: “Treballo als migdies en una escola, sóc professora de plàstica en anglès”, explica. Al matí i a la tarda, es queda a l’estudi que té a casa seva i es bolca amb la Lola. “Ara fa un mes i mig que no dibuixo res, perquè tinc molta feina. Haig de contactar amb els proveïdors de les bosses que dissenyo, enviar correus i avançar coses del còmic, entre d’altres”, repassa.

Per la Raquel el més important és tenir un gran per què, “alguna cosa més enllà de tenir un títol o aconseguir feina al costat de casa”. El seu objectiu és aconseguir que les dones se sentin segures d’elles mateixes, intentar netejar tot el que creu que arrosseguen històricament: “Si tens el gran per què com a llum al final del túnel, tot és més fàcil”. Ella, diu, sempre l’ha tingut. I si no, pregunteu-ho als pares que veien astorats com la seva filla petita en comptes de dibuixar floretes, tallava caps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Per mi, com si una dona es grata la figa: Què n’he de fer jo?
    M’agradarà més o menys, però no tinc res a dir. Cadascú ja sap com s’ha de comportar (jo, però, si algú em vol donar la mà desprès d’haver-la passejat per la regatera de les natges, no li acceptarè pas aquesta salutació).
    Els dibuixos, tecnicament, m’agraden. El “fons” agressiu o simplista, ja és una altra cosa…

    Atentament

    • No només els homes. Les dones que tenim dos dits de front també n’estem fartes d’aquestes supremacistes que odien els homes.

  2. Em sembla molt bé, però tanta lluita contra “injustícies” i la injustícia contra la llengua no només no la veuen sinó que s’en fan còmplices. El català és com una dona menystinguda per, en aquest cas, una altra dona. El mercat (arribar a més seguidors) és com el context “masclista” que ho afavoreix. La coherència, com sempre, és el que veritablement s’en va taça avall.

  3. Ja hi som amb les il·lustracions fàcils -per estil i concepte-, els missatges també fàcils i pressumptament progressistes -però que destil·len en aquest cas ressentiment de gènere (sense tenir en compte el repartiments de rols de gènere que arrosseguem durant mil·lennis fins a la revolució industrial, és a dir fa quatre dies…) De debò la cultura és aquesta noia o, per exemple una dibuixant «de moda» i que no ha inventat res com la Paula Bonet, l’humor de l’APM, o una sèrie de tv com Merlí??? Cada cop estic més convençut que la pedanteria acaba sent la defensa d’aquesta cultura de baixa intensitat, fàcil i previsible. Fer-nos combregar amb rodes de molí. I així tenim una cultura facileta, avorrida per previsible i pedant o pretensiosa -per pretendre el que no és.
    Mentre la cultura arriscada i estimulant pel coco i el cos circula per un altra banda, sense seguidors de les xarxes socials ni m…. d’aquestes

  4. Diu la Raquel: “si la Lola vol, es posa uns talons, se’n va a lligar i és la tia més sexy de la discoteca”.
    Reconeix que anar sexi, anar curta, és per lligar.
    Les feministes-supremacistes de l’Ajuntament de Barcelona diuen en aquell anunci, que és intolerable que el marit opini que vas “massa curta” i anima a les dones a trencar amb el marit i a denunciar-lo només perquè li ha dit això.

    O sigui el marit no pot parlar amb la dona d’això d’anar per aquí i per enllà sexi per lligar. Ha d’acceptar que la dona (s’havien jurat fidelitat els dos), se’n pot anar a lligar.
    I no accepta que l’home pugui anar sol de discoteques sense que la dona li monti un número.

    Senyora! això és pur feixisme.

  5. Com segurament sabeu, hi ha, a Catalunya, varis centenars d’entitats feministes però no hi ha cap entitat per la igualtat real. Que vetlli en les dues direccions.
    Com sabeu, les entitats feministes, mai defensaran l’home en res. Encara que hi hagi activitats en que l’home està en situació de molta inferioritat, elles seguiran lluitant perquè les dones ho dominin tot.
    Com segurament sabeu, les feministes s’han convertit en un lobby per afavorir la dona, no pas en la recerca de la igualtat.
    I com sabeu, si només hi ha entitats feministes, els governs només les escoltaran a elles i faran el què elles vulguin.

    Dona, home, que llegiu això, esteu totalment per la igualtat de gèneres però creieu que:

    Una gran part del què es diu sobre aquest tema és mentida?
    Les feministes ja no volen la igualtat sinó el supremacisme i l’odi a l’home?
    Caldria que alguna veu desmentís les falsedats que diuen les feministes i els governs?

    Volem fer una entitat de dones i homes per la igualtat de gènere. Ens caleu per poder-la crear. Si ho creus interessant escriu-nos a dhxigualtat@gmail.com