Ramon Llull segons Lluís Solà

21.03.2016

Amb motiu del Dia Mundial de la Poesia i de l’Any Llull, publiquem aquest fragment del primer dels assajos del llibre ‘La paraula i el món’, del poeta de Vic Lluís Solà, publicat l’any 2013 per L’Avenç.

El poeta Lluís Solà (Vic, 1940). Foto: Maria Àngels Jordà

El poeta Lluís Solà (Vic, 1940). Foto: Maria Àngels Jordà

En moltes llengües es diu l’existent. En moltes veus es diu l’aigua i el foc, l’aire i el fang, la fulla que neix i la fulla que cau, el visible i l’invisible. En moltes llengües, en moltes veus. I res no podrà esborrar mai la diferència i la unitat que cada parla ha, no afegit, sinó aportat a la llum i a la tenebra de l’univers. La paraula de la comunitat, la paraula de la persona, la paraula de la poesia i la paraula del pensament són les formes més eminents de la declinació indispensable de la diferència i de la unitat amb què les coses apareixen a la terra, al món.

La llengua catalana i la paraula de la literatura catalana fou, ha estat i és, en un lloc i en un temps, la manifestació d’aquesta diferència i d’aquesta unitat. La manifestació de la capacitat de dir i de dir-se de l’home, de la humanitat de l’home. La veu indispensable. Aquesta llengua i la seva literatura obriren els ulls amb la certesa de pertànyer a un lloc, i no pas a un altre, i a un temps, i no pas a un altre, i amb l’avidesa, intrínseca a tota llengua, d’haver d’anar més enllà del lloc i més enllà del temps, amb la necessitat de no poder i de no voler renunciar a res i d’aspirar a tot, al tot. La paraula de Ramon Llull, un dels autors europeus més importants de la seva època, ens ho recorda constantment, i és la que executa, en els orígens, amb rigor i amb passió, però sobretot amb amor extrem, aquesta imperiositat.

No seria gaire fàcil de trobar una llengua, a la primera hora de l’Europa moderna, que des de l’exigència del cant i de la reflexió fos impel·lida amb tanta voluntat i amb tanta seguretat a haver de representar el món, tot el món, des de tots els angles i des de totes les mirades possibles. Probablement només el Dant a la seva època assajà d’imposar-se una tasca comparable. Però aquesta és la llei i l’ordre que imperava damunt l’obra de Ramon Llull: dir, en la llengua catalana d’un home nascut a Mallorca, en la paraula que en aquest lloc representava tota llengua i tot lloc, el món exterior i el món interior, el món del cor i el món de la ment, la pedra, l’arbre i l’astre, la bèstia, el cos i l’ànima, la persona, el poble, l’univers. Com si des del començament ja estigués tot traçat i enclòs en un centre verbal potent i inexhaurible i ja no calgués, a partir d’ell, sinó descabdellar a cada moment la infinita varietat de les visions.

El principi i el fi de l’activitat literària de Llull és admirar-ho tot, comprendre-ho tot, abastar-ho tot, i, al capdavall, aquest també és el designi implícit de tota parla, de tota poesia, de tota filosofia. Per això no únicament operen a cada moment en aquesta obra les raons del cor i les raons de la ment, sense que ni les unes ni les altres renunciïn a imposar-se enlloc, ans actuen les unes per les altres i les unes en les altres a fi d’aconseguir l’objectiu declarat de la mateixa obra: la visió total, la paraula total. En una llengua nova, però que ja tenia afermats els lligams i els mots fonamentals, Llull conjugà la immensa potencialitat d’una llengua inicial amb la immensa exigència d’una explicació total de l’univers, i descabdellà quan li calgué descabdellar, derivà quan hagué de derivar i inventà quan hagué d’inventar. En suma, construí i establí els fonaments intel·lectuals i verbals per a una cultura i una literatura sense límits, sense fronteres, abocada a l’univers.

No és estrany, doncs, que amb la passió d’absolut amb què Llull emprèn la paraula es trobin en la seva obra d’una manera alhora virginal i magistral tot el que solem anomenar gèneres literaris, totes les modulacions de la veu, tots els registres i totes les tonalitats de les necessitats de l’home: la cançó, el plany, el vers més líric dels trobadors i el vers pedagògic, el poema en prosa més sublim, la narració, la novel·la en les seves diverses formes, la faula, la prosa científica, la filosofia, la teologia, la lògica. Perquè la paraula del pensament i de la poesia, de la comprensió, de la investigació i de l’amor no pot sinó aspirar a ser l’expressió i la manifestació de la voluntat d’alliberament, de revelació, d’il·luminació i de salvació, Llull havia fet a la seva època el que encara ningú no havia fet. Agafar la llengua vivent del poble i tornar-la-hi infinitament oberta a qualsevol necessitat humana.

En un moment i en un ambient on convivien diverses llengües, diverses cultures, diverses religions, Ramon Llull llançà la paraula del diàleg en totes les formes possibles. Perquè creia que havia de parlar, parlà i exposà en el català naixent en què estimava i pensava totes les passions del pensament i totes les lògiques de l’amor, per dir el que és i el que esdevé, el finit i l’infinit, per dir el món. En aquest diàleg inacabable Llull no podia pas deixar de recórrer a aquest altre diàleg que és la traducció. Traducció en totes les formes possibles, de les seves obres a les altres llengües i de les altres llengües a la seva obra. I així, incorporà la traducció com un sistema d’intercanvi constant entre la pròpia llengua i les altres llengües, cultures i pobles. També en aquest sentit Llull fou un precursor de la gran tasca de traducció en llengua catalana de l’època medieval i renaixentista i de la immensa tasca de traducció dels autors clàssics i contemporanis que ha continuat a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses durant els segles xix, xx i xxi.

És així com començà la literatura catalana, en tots els camps, amb ambició, amb passió d’amor i d’elogi, de coneixement i de diàleg. Una literatura, des de l’inici, no únicament europea per ubicació sinó per profunda convicció.

Ramon Llull

Ramon Llull

Després de l’empresa monumental de Ramon Llull d’encabir l’home, tot l’home, i l’univers, tot l’univers, a la seva obra, ja cap poeta ni cap escriptor català no podia dubtar que la paraula és la substància que ens permet d’evocar i, per ventura, d’entrar en contacte amb el món que han vist els ulls, que han palpat les mans, que han sentit les orelles, amb el món pensat, imaginat, somiat, amb el passat i amb els avantpassats, amb el present i amb els contemporanis, amb el futur i amb els descendents, la substància que ens lliga a les coses, que ens lliga a la comunitat, que ens lliga als altres i que ens lliga a nosaltres mateixos, que ens assenyala i ens exigeix la revelació de la realitat mai no revelada.

Els grans autors que aparegueren després, Ausiàs March, potser el poeta europeu més important del seu temps, Joanot Martorell, Bernat Metge i tots els altres escriptors medievals i renaixentistes trobaren els camins oberts a tots els horitzons i la llengua experimentada per a totes les aventures. Una herència tan poderosa com la que ens llegaren no podia deixar d’actuar intensament sobre la posteritat. La seva paraula havia esdevingut món. Tota la cultura catalana, ja no pas únicament la literatura, fins i tot en els moments més baixos, es nodrirà de la llengua brancada en totes direccions i madurada a les mans de Ramon Llull”.

Fragment de La paraula i el món, de Lluís Solà, publicat per L’Avenç l’any 2013, p. 9-11.