Ramon Llull és modern i actual

Una novel·la, una antologia i una adaptació. Tres maneres diferents d’aproximar-se al mateix autor, Ramon Llull.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

Una novel·la, una antologia i una adaptació. Tres maneres diferents d’aproximar-se al mateix autor, Ramon Llull, de qui enguany es commemora el 700 centenari de la seva mort. Llull no podia faltar a la cita a La Setmana del Llibre en Català: Joan Santanach, comissari de l’Any Llull i autor de l’antologia Llull x Llull. Una antologia de textos de Ramon Llull (L’Avenç), Antònia Carré-Pons, medievalista i consultora a la UOC, autora de L’aspiradora de Ramon Llull i Roc Casagran, que va adaptar al català contemporani El llibre de les bèsties (Sembra Llibres) es van encarregar de fer-lo reviure. Aquestes tres propostes tenen un punt en comú: totes volen parlar de la modernitat de Llull, tal com ens remarca Laura Borràs, presidenta de la ILC i conductora de l’acte.

Joan Santanach, Antònia Carré-Pons, Roc Casagran i Laura Borràs | Foto: La Setmana

Llull x Llull

Segons Joan Santanach, aquesta proposta vol mostrar fins a quin punt Llull és un escriptor magnífic a partir de set obres de Llull, com el Llibre de contemplació, Llibre de l’orde de cavalleria, Llibre del gentil i els tres savis, Fèlix o llibre de meravelles, Llibre d’Evast e Aloma e Blaquerna, Arbre de ciència i Cant de Ramon. “Aquesta antologia vol fer evident que Llull és un autor comprensible, d’una ambició literària i de molt bon llegir”, explica Santanach. Es tracta d’uns textos escrits en català del segle XIII que es presenten amb una ortografia regularitzada i que van acompanyats d’uns textos introductoris que ajuden a contextualitzar les obres.

Llull va començar component cançons trobadoresques, però va rebutjar tots els gèneres que abans havia conreat. “Els interessos de Llull eren uns altres, ja que va decidir abandonar la vida de cortesà precisament quan estava escrivint un poema trobadoresc, i això és significatiu”, apunta Joan Santanach. Llull perseguia reformar la humanitat, convertir els infidels i “reordenar el món”, i per això va fer obres excepcionals, com el Llibre de contemplació, una obra molt original que prescindeix de tota la tradició literària existent en el seu temps. “S’adona, però, que a la gent li agrada llegir llibres en què pugui reconèixer-hi alguna cosa i decideix recuperar la literatura que havia rebutjat prèviament replantejant-la: Blaquerna o llibre de meravelles en són alguns fruits”.

Com es pot explicar Llull, avui?

La Blanca, una agent de publicitat, protagonista de L’aspiradora de Ramon Llull, d’Antònia Carré-Pons, entra en contacte amb Llull quan rep l’encàrrec de fer un espot per a l’Any Llull del departament de Cultura de la Generalitat. “Com es pot resumir en 35 segons tota la vida de Llull?”, aquest és el plantejament de la protagonista. “Llull no volia fer literatura, ell volia explicar doctrina, l’art i la seva visió del món i ho feia amb una llengua diferent segons al públic a qui s’adreçava”, aclareix Carré-Pons. D’aquesta mateixa manera, a partir d’uns personatges joves Carré-Pons ens convida a capbussar-nos a la vida de Llull: “M’he empescat una manera d’ensenyar Llull a aquelles persones que no en saben res, de Llull”, afegeix.

Aquesta obra té com a objectiu divulgar la vida i l’obra de Llull a un públic general i per això Carré-Pons construeix una història moderna, que té lloc el 2015. Lul·listes com Albert Soler, Lola Badia o Anthony Bonner fan un cameo. Però sobretot vol reivindicar la figura de la dona de Ramon Llull, Blanca Picany, de qui la protagonista pren el nom, però de la qual pràcticament no sabem res: “Per no saber no sabem ni l’any que va néixer ni l’any que va morir”, afegeix l’autora. Maria Nunes explica molt detalladament la trama argumental de la novel·la en aquest article a Núvol.

El llibre de les bèsties o com adaptar un clàssic

“Recordo que la primera vegada que vaig llegir El llibre de les bèsties de Ramon Llull va ser a l’institut i no hi vaig entrar gens, perquè estava escrit en el català del segle XIII i la llengua era en aquells moments un obstacle per a mi”, recorda Roc Casagran, que explica que va ser Sembra Llibres qui es va posar en contacte amb ell per donar-li l’encàrrec. “A la universitat el vaig tornar a llegir —també en català antic— i em va entusiasmar”, continua. El llibre de les bèsties és un conjunt de faules d’animals en què es reflecteixen els tics humans per assolir el poder i que es troben a totes les capes de la societat. Animals explicant faules d’humans.

“El meu repte era intentar que qualsevol pogués llegir el llibre a pèl, sense peus de pàgina”, explica Casagran. Això requeria unes certes operacions, com adaptar el llenguatge —Llull utilitzava un català mancat de sinònims i pronoms— i l’estructura lul·liana, molt similar a la llatina, la llengua vehicular del moment. “Adaptar sempre implica llegir el text original i oferir-lo de nou procurant no distorsionar l’original”, diu Laura Borràs, que assegura que per adaptar un text o s’és molt temerari o es té molt de respecte.

Ramon Llull és un model?

“A mi, del llibre m’incomodava especialment el classisme, la defensa de la religió i el paper de la dona, que m’acabaven fent dubtar: val la pena que ho publiquem?”, es pregunta Roc Casagran, i ho exemplifica amb el fet que Renard, la guineu, és l’únic personatge masculí amb trets femenins, que precisament són els dolents. Casagran enceta així un debat d’actualitat candent, i de seguida s’al·ludeix a la violació de la lleoparda, que Llull retrata des del punt de vista de la condemna: “Llull presenta un catàleg de tots els vicis en els quals no s’ha de caure i ho fa amb molta força. Si, com a adaptador, t’has indignat, està molt bé, perquè vol dir que el text encara és viu”, afegeix Carré-Pons.

Però Laura Borràs va més enllà: “Considerem que Ramon Llull és un model però en realitat ha abandonat la dona i els fills. Quan ho expliques als nens, s’esparveren una mica”. Santanach s’afegeix al debat: “A Blaquerna, Aloma i Evast han de decidir si cal que se separin per dedicar-se a la vida contemplativa, però al final decideixen continuar junts. I això ho escriu Ramon Llull, que havia abandonat Blanca Picany!”. “Estem parlant d’una altra època: Jean Jacques Rousseau, que és considerat el pare de la pedagogia, va portar tots els seus fills a l’hospici. No ens hem d’esgarrifar tant: si Llull va fer això cinc o sis segles enrere, pobre, a mi em sembla que l’hem de perdonar”, conclou Carré-Pons entre rialles del públic.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació