Ràfega de trets a l’Arts Santa Mònica: de la islamofòbia a l’antisemitisme

L’Arts Santa Mònica comença l’any amb una ràfega de trets que pot portar cua. Jaume Reus, el nou director del Centre de Creativitat, ha presentat el cicle ‘Trets enmig del concert’, un programa d’exposicions en què sis artistes aborden la realitat amb una mirada crítica, que pren distància respecte als seus materials sense reunciar a la implicació. A Públic objectiu, Daniela Ortiz denuncia el racisme latent amb què els mitjans aborden la immigració.

La comissària Cèlia del Diego explica que títol del cicle parafraseja la cèlebre frase de Stendhal, que va dir: “la política d’un llibre és com un tret enmig d’un concert”. Vivim en un món de turbulències, generades per uns poders “invisibles, incontrolables i difícils de combatre”. Els sis artistes que participen en aquest cicle són activistes que treballen en defensa d’allò que els és comú. Daniela Ortiz, Núria Güell, Frederic Perers, Cristina Lucas i María Ruido exposaran a l’Arts Santa Mònica fins al gener del 2016. Del Diego situa la vocació politica del cicle sota l’advocació de Jacques Rancière, que va deixar dit que l’art no és polític pels missatges que transmet ni per la representació que fa de les estructures de la societat o les identitats, sinó que “és polític en virtut de la distància que pren amb relació a aquestes funcions”.

El primer tret d’aquest cicle és l’exposició Públic objectiu, de l’artista peruana Daniela Ortiz (Cusco, 1985), que comparteix aquesta voluntat de qüestionar allò que ens ve donat pel discurs hegemònic dels mitjans. L’exposició d’Ortiz parteix de la pregunta: Pot parlar l’immigrant?

“Sóc immigrant i visc sota el règim de la llei d’estrangeria des de fa vuit anys”, diu Ortiz, que es mostra molt crítica envers el tractament i el vocabulari amb què s’aborda des dels mitjans el fet migratori. “Els immigrants són vistos com un objecte de la política, però no com un subjecte polític”, declara Ortiz. “En els mitjans, l’immigrant és un subjecte de la notícia, però no el públic objectiu”.

Segons Ortiz, l’ús que es fa del terme ‘integració’ és pervers. “Es demana a un gambià o a un sudamericà que faci un esforç d’integració que no demanem per exemple a un alemany o un finlandès que s’instal·la a Barcelona”. Per què s’encoratja a aprendre català a un subsaharià o a un sudamericà amb la promesa que així trobarà feina, però en canvi no exigim res a un estranger d’origen europeu que s’instal·la aquí? Ortiz qüestiona els partits presos des dels quals es representa als mitjans la realitat de l’immigrant. Per què pixel·lem les cares dels menors d’edat i en canvi no ho fem quan som davant de fotos de nens immigrants? Per què sempre que s’ha de demanar l’opinió sobre el fenomen migratori es recorre a experts europeus? Per què no es convida mai a un immigrant en una tertúlia per debatre aquests temes? Ortiz qüestiona fins i tot programes com Salvados de Jordi Évole, que va dedicar un programa al conflicte fronterer de Ceuta i Melilla: “Les preguntes que es feien als immigrants eren totalment paternalistes. Els preguntaven: ‘Cual es tu sueño?’. En lloc de demanar-los sobre la repressió policial, els preguntaven sobre les seves aspiracions, de resposta òbvia”. Segons Ortiz, el tractament de l’immigrant només e splanteja des de la condescendència paternalista o directament des de la criminalització sense judici previ.

Una intervenció provocadora

Per exemplificar els prejudicis de la premsa davant el fet migratori, Ortiz ha fabricat un plec de diari amb notícies trucades de La Vanguardia i de l’ABC. A partir de cròniques reals sobre la comunitat musulmana, signades per periodistes com Rafael Ramos o Xavier Mas de Xaxàs, Ortiz fa un exercici de substitució dels termes musulmà per jueu i del terme mesquita per sinagoga. L’experiment d’Ortiz dóna titulars tan xocants com aquest: “El judaismo es incompatible con la democracia y podría destruir la civilización occidental”, una frase que Ortiz posa en boca de Nick Griffin, president del partit britànic ultradretà. O aquesta perla que extreu d’una crònica d’Ana Mellado a l’ABC: “Alerta en el Reino Unido por la judeización de las escuelas”. Ortiz enceta el cicle expositiu del Santa Mònica en un moment de gran volatilitat política després dels atemptats de París. Ortiz, que ha fet imprimir 300 exemplars del seu pamflet, i els ha signat un per un al dors, adverteix que amb la manipulació d’aquests materials de premsa es proposa tant condemnar els assassinats dels dibuixants de Charlie Hebdo com alertar-nos davant la islamofòbia.

Sigui com sigui, la manipulació dels titulars pot incomodar els periodistes que signen les cròniques aplegades per Ortiz, que llegides amb les intervencions que hi ha fet l’artista poden semblar escrits antisemites. De ben segur que en sentirem a parlar.

Una activista contra el sistema

Daniela Ortiz. Cusco, 1985. La seva feina pretén generar espais de tensió on els conceptes de nacionalitat, raça, classe social i gènere són explorats per entendre de manera crítica les estructures de la inclusió i exclusió en la societat. El control migratori, el seu vincle amb el colonialisme i la gestió per part dels estats i les societats han estat un tema central en els seus projectes i investigacions recents. Ha participat en exposicions col·lectives a Bolívia, Perú, Espanya, Suècia, Àustria i Hong Kong, entre altres. Va ser editora del nexe informatiu antigonia.com des del 2010 fins a l’any 2014. Ha rebut la beca Guasch Coranty (2011) de la Universitat de Barcelona per al desenvolupament del projecte Habitaciones de Servicio, la beca per a un projecte d’edició de la Sala d’Art Jove de Barcelona amb 97 Empleadas Domésticas (2010), així com una beca de la Fundación CIFO per al desenvolupament del projecte Distinción (2013). Recentment ha presentat els projectes Estat Nació. Part I a la Galeria Àngels Barcelona i Estado Nación. Parte II al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía dins de l’exposició «Un saber realmente útil».

Desbordar el fet artístic

El cicle continuarà amb l’exposició del col·lectiu Democràcia, entre març i abril, que es proposa captar els moviments de masses del carrer. Entre el maig i juliol hi exposarà Núria Güell, que analitzarà l’ètica de les institucions i els abusos que permet la legalitat existent. Núria Güell ja va fer una intervenció contundent a l’exposició ‘Jo em rebel·lo, nosaltres existim’ de la Fundació Palau, en què presentava un document inèdit, la tesina d’un mosso d’Esquadra que dinamiava la relació entre policia i democràcia. En vam parlar aquí.

A partir del 14 de juliol i fins al 13 de setembre, es podrà veure l’exposició de Frederic Perers, un artista preocupat per la recuperació de fragments de la història nacional, amb una clara consciència de país i de llengua. Cristina Lucas hi exposara de setembre a novembre, amb una reflexió sobre les pràctiques establertes al capitalisme, feta amb la voluntat d’interrogar el poder. Finalment María Ruido, entre novembre i gener, una artista que es proposa parlar de tot el que no té una visibilitat hegemònica. Un dels exercicis recents de Ruido ha estat desplaçar-se a Tànger per veure com es visibilitza el colonialisme en un lloc determinat un cop s’hi ha assolit la independència.