Quimi Portet: “Canto amb el cap per tornar a cantar amb el cor”

31.01.2013

Quimi Portet ha presentat el seu últim disc Oh my Love! al Palau de la Música Catalana. El músic respon a una entrevista col·lectiva de Núvol en la qual han participat un músic com Joan Miquel Oliver, un ninotaire com el Kap, i crítics com Xevi Pujol, Núria Maynou o Carla González Collantes, entre d’altres.

 

Quimi Portet

 

Quimi Portet actuarà amb el seu grup de sempre: Jordi Busquets (guitarra), Xarli Oliver (bateria) i Antonio Fidel (baix), un company amb qui fa més de 30 anys que toca. Portet explica a Núvol que en el concert d’aquesta nit se centrarà en l’últim disc, però aprofitarà l’ocasió per repassar aleatòriament cançons dels seus set discos anteriors. Com que és el primer concert oficial a Barcelona de la gira de presentació el nou disc, serà una mica especial i hi haurà alguna sorpresa, fins i tot algun convidat, que no podem revelar. Comencem la ronda de preguntes i donem la paraula a Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista d’Antònia Font.

Joan Miquel Oliver: Quimi, més que una pregunta, un dubte: com ja saps el màstil de les guitarres Fender és més llarg que el de les Gibson. Per tant, amb el mateix calibre de cordatge la Gibson queda més tova. Per solucionar aquest problema jo poso 0.10-48 a la Fender i 0.11-52 a la Gibson, perquè així queda compensat. I així quan canvio de guitarra no noto tant la diferència. Voldria saber, tu que ets usuari d’ambdues marques, com has solucionat aquest dilema. Moltes gràcies i que vagi molt bé el concert d’aquest vespre.

Quimi Portet: He fet exactement el que has fet tu. Poso el calibre més gruixit a la Gibson, i a la Fender un calibre una mica més prim. I justament les mateixes mides que indiques.

Joan Gener Barbany (Crític): Aquesta nit toques al Palau de la Música. Quan Quimi Portet puja dalt l’escenari és la persona o el personatge?

Hi ha moltes maneres de pujar dalt l’escenari. Una opció és crear-se un personatge, més o menys subtil, i si convé portar-lo a l’extrem. Jo estic en la banda menys intensa de crear un personatge. Si la Marylin Manson, posem per cas, és un 10, jo estic a l’1 o el 2. Quan pujo a l’escenari procuro ser el mateix personatge de la vida civil, però és veritat que per poc teatre que facis al final tu mateix et contagies i acabes sent el personatge. Pujar a l’escenari té aquesta paradoxa. Al final, però, em concentro en la música.

Bernat Puigtobella (Editor de Núvol): Potser sí que procures que no se’t descontroli el personatge, però sí que podem dir que ets un cantautor humorista. Diríem que de la Nova Cançó cap aquí han conviscut dos corrents, que encarnarien perfectament Lluís Llach per una banda i Jaume Sisa per l’altra. Llach composa des de la transcendència, el compromís, també l’agonia entesa com una lluita contra la mort. Sisa és la veu del candor i la condescendència, és un humorista psicodèlic que no s’acaba de prendre mai seriosament a si mateix.

I després tindries una figura com Ovidi Montllor, que té un peu a cada banda.

Sí, perquè l’Ovidi tant pot ser tràgic com irreverent. I avui, entre els cantautors més joves tindríem un Roger Mas com a continuador de la línia més transcendent quan musica versos de Verdaguer, i de la banda de Sisa, trobem Joan Miquel Oliver, Adrià Puntí o Albert Pla. Sembla que Sisa ha fet més escola sense voler-ho. Tu on et situaries en aquest mapa?

Saps què passa, que jo no sóc un cantautor de naixement, sinó que hi he arribat per la porta del darerre. Jo vinc del món dels grups i del pop rock i hi he anat a parar a partir dels 40 anys. Vinc d’un altre sector, jo. Vaig començar amb El último de la fila, cantant en castellà i la meva aparició o deriva cap al gènere de cançó d’autor és molt pausat, i no arriba pas de cop. En el meu primer disc en solitari s’hi troben cançons de pop rock i a cada disc progressivament hi apareixen textos més despullats, que van sorgint de manera natural. Hi ha un altre factor generacional que encara complica més la meva ubicació, perquè en la meva generació em trobo una mica sol. Per sota tinc companys com l’Albert Pla, l’Adrià Puntí o el Gerard Quintana, que tenen 10 anys menys que jo, i per sobre tinc el Pau Riba o el Jaume Sisa, que en tenen deu més. és com si amb la movida madrileña dels vuitanta hi hagués hagut una decadència en català. I tinc la sensació que jo he aterrat en un lloc on no hi havia ningú. Però sí, segurament sóc més irònic que transcendental.

 

Joan Josep Isern (Crític literari): D’uns anys ençà entre els músics del país es va escampant una actitud d’apropament a la figura i el pensament del filòsof Francesc Pujols. ¿Podries explicar-nos quins valors et semblen destacables -i, per tant, que fóra bo que descobríssim- de Pujols?

Jo he llegit més els anecdotaris sobre Pujols que no pas la seva obra. A mi personalment m’ha interessat més el que m’han explicat del personatge que no els escrits que li he llegit. Francesc Pujols va tenir la immensa sort de viure envoltat de grans escriptors, com Josep Pla o Josep M. de Sagarra, i aquests escriptors han explicat com era aquest home en la vida civil, la seva gràcia de conservador, etc. És un personatge de simpatia extrema a l’hora de prendre un cafè. Sempre rondava pels cenacles d’una certa entitat cultural i es feia amb gent cultivada. I deia coses tan gracioses com “Pobre noi, una cosa tan trista com la vida i haver-se-la de guanyar…”. M’interessa aquesta lucidesa absurda que gasta. La icona de Pujols és el que més m’ha interessat.

Carme Fenoll (Cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat): Per quins motius visitaries una biblioteca? Quins autors t’agradaria trobar en una biblioteca pública?

Sí, vaig sovint a la biblioteca de l’Ateneu, que no és pública, però hi tenen material divertit. M’agraden molt els llibres, i m’agraden les biblioteques. Si hagués de triar tres llibres, diria primer de tot l’Obra completa de Santiago Rusiñol. La gent li coneix poques coses i té textos de molt valor. En segon lloc, m’agradria trobar a les biblioteques I promesi sposi, de Manzoni, i en italià, que es llegeix perfectament. Trobo que a vegades pequem de falta de curiositat pel que han escrit els nostres veïns. I finalment, El quadern gris, de Josep Pla, un llibre imprescindible per saber com s’ha d’escriure en la nostra llengua.

Carme Fenoll: I quins tres discos t’agradaria trobar-hi?

Doncs et diria, primer de tot, el White Album dels Beatles. Després Court and Spark de Joni Mitchell, i finalment Tea for the Tillerman, de Cat Stevens. Són discos dels anys setanta.

Joan Josep Isern: En el teu darrer disc hi ha una col·laboració d’Adrià (Josep) Puntí. Em consta que us uneix una bona amistat. ¿Creus que algun dia tindrem un nou disc de l’Adrià?

Amb l’Adrià ja fa temps que treballem en el seu quart disc en solitari, que està molt avançat.  Jo li he produït els altres discos i ara li produeixo aquest. Si s’ha endarrerit és per problemes de tipus administratiu, que no depenen de mi com a productor, però em fa l’efecte que no trigarem gaire…

Xevi Pujol (crític i poeta): Per dir-ho tot manllevant les últimes paraules del tema “Sunny day”, a “Oh my love” hi ha “cançons d’amor carbonitzat”? Quina seria la concepció amorosa del disc? Fins a quin punt hi és important (o bé anecdòtic) el tema amorós?

Quimi Portet

Quan parlo del tema amorós, ho faig com a persona madura. I quan dic que sóc una perona madura he d’advertir-te que em refereixo només a l’edat biològica. Vull dir que l’amor adolescent o l’amor de plenitud dels tenta anys no és el mateix que l’amor de la persona gran. Ara bé, és veritat que l’amor és el detonant de la música popular i és insubstituïble en aquesta funció i és una font d’inspiració inesgotable en totes les seves facetes. Oh my love no és pròpiament un disc sobre l’amor. Més aviat convida a abandonar les convencions i a començar a somniar de veritat.

Guillem Carreras (Crític). Parla’ns de la cançó “Mil nou-cents seixanta-set”. Hi escrius: “Canto amb el cap, i encara ple de licor, poso espelmes als sants, per tornar a parlar amb el cor”.  Em fa la sensació que critiques una generació que s’ha pres massa seriosament a si mateixa.

És possible, però també em lamento de la desaparició de l’apassionament juvenil. Arriba un moment a la vida que busques el plaer en un joc de paraules en lloc de deixar-te endur per la passió. I em queixo que ens hem fet grans, que hem de recuperar l’esperit juvenil que teníem. En definitiva, parlo de la sensació d’haver de buscar en l’intel·lecte un plaer que abans ja tenies a l’epidermis: Canto amb el cap per tornar a cantar amb el cor.

Núria Maynou (crític): Músics com Paul Fuster, que fa anys que toquen, admeten que en certa manera estan cansats de tocar perquè se senten en un bucle en què tot el que fan els sembla semblant i fins i tot avorrit. Tu et sents així? El músic ha de sorprendre i enginyar-se un nou estil o conservar sempre els trets que el fan reconeixible?

Composar, gravar i tocar els meus temes em diverteix molt. Pot semblar frívol, però la realitat és aquesta. El cicle natural de l’ofici, a més, em permet canviar sovint d’activitat. És molt diferent composar que escriure textos o que gravar un disc o tocar-lo en directe, això, en el meu cas fa que sigui relativament fàcil mantenir l’entusiasme per la feina.

Carla González Collantes (periodista): Si alguna cosa defineix tant els teus discos com els teus directes, és que es nota que fas música per passar-ho bé, que et desprens de qualsevol tipus de prejudicis. És a dir, que fas el que et dóna la gana. Però hi ha alguna cançó que no t’hagis atrevit a fer encara?

No ho sé. Faig el que em dóna la gana perquè en aquest ofici de la música popular contemporània la llibertat ho és tot, és l’unic que tens. Pel que fa a les meves limitacions, jo sempre he fet les cançons en el marc de les limitacions personals que tinc, tant a l’hora de composar com a l’hora de tocar… Em moc dins els meus límits.

Jaume Cadevila, KAP (Ninotaire del Web Negre i La Vanguardia): Jo voldria demanar-te per què no vas voler explicar-nos el final de la història èpica dels amants de la Fatarella…

Era una història que anava explicant al nostre blog. Al final no vaig trobar-ne el desllorigador.

Joan Miquel Oliver (Lletrista i compositor d’Antònia Font): Si se’m permet una última observació! És veritat que en el teu grup el cantant té nom de gosset, però ens podries fer cinc cèntims sobre allò que també dius que tens un canitxe que t’escriu les cançons? És una tècnica que crec que me convendria començar a dominar i no sé per on començar.

A vegades hi ha cançons de fa sis o set anys, i quan les llegeixo em sembla que no les he escrit jo… I penso que algú les ha escrit per mi en algun moment en què jo he defallit o m’he distret. Com si hi hagués una entitat en alguna banda que em fa la feina. Per això vaig fer una cançó que es diu ‘Macarrons’, que diu “En Pitxi té un canitxe que m’escriu les cançons…”, que és una cançó per a intel·lectuals, com et pots imaginar…