Qui té por de Xavier Albertí?

10.11.2012

Aquesta setmana Xavier Albertí ha signat el contracte programa que el lliga com a director al Teatre Nacional de Catalunya durant els pròxims quatre anys. La signatura, solemne, es va oficiar durant la roda de premsa celebrada aquest dilluns al TNC, amb la presència i firma del conseller Mascarell i Sol Daurella, presidenta del consell d’administració del TNC. Albertí afronta la direcció del teatre en un moment de gran incertesa pressupostària.

 

Xavier Albertí impartint el discurs inaugural del curs a l'Institut del Teatre | Foto d'Òscar Ferrer

 

Home de cultura exquisida i alhora gran coneixedor del teatre popular, Xavier Albertí va presentar dilluns les grans línies de la nova etapa del TNC, que encetarà la temporada 2013-14 i que ell mateix va definir com ‘una complexa aventura’. Albertí també és notícia aquests dies perquè ha comissariat colze a colze amb Eduard Molner l’exposició “Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat”, que s’acaba d’inaugurar al CCCB, una mostra que pretén represtigiar una època i una avinguda que va acollir durant 40 anys “una oferta cultural genuïna i única a Europa per la seva magnitud i singularitat”. Aquesta exposició és la culminació d’anys de treball i investigació per part de tots dos comissaris, i conté una càrrega ideològica que potser el país, distret com està amb la voràgine electoral i el globus de la independència, no sabrà apreciar prou. Albertí i Molner hi reivindiquen la Barcelona del vodevil i el sainet, de la sarsuela i el cuplet, una cultura popular que les altes esferes han enterrat en una galeria subterrània que ara ha arribat el moment d’exhumar. Fa mesos, abans de presentar-se a la direcció del TNC, Xavier Albertí ja parlava amb entusiasme d’aquesta exposició com un acte ideològic, un atac a la línia de flotació d’una certa burgesia barcelonina que durant dècades ha reprimit el Paral·lel com aquell lloc necessari però incòmode, racó de les vergonyes prostibulàries. Paradoxalment, a l’hora de presentar l’exposició a la premsa i de verbalitzar aquest atemptat ideològic, Albertí ha cedit bona part del protagonisme a l’altre comissari, Eduard Molner, mentre ell agafava les regnes d’una institució, el TNC, que es va concebre a la manera de la Comédie-Française, i que es troba a les antípodes del teatre popular del Paral·lel. ¿Qué hace un chico como tú en un sitio como este?

Qui és Xavier Albertí? És una rara avis. Un intel·lectual amb capacitat de gestió, com ja va demostrar durant els anys que va ser a l’Institut Ramon Llull (Guadalajara, Frankfurt…). Com a director escènic, li devem unes quantes coses. L’acompanyament que ha fet al llarg dels anys de l’obra de Lluïsa Cunillé, la reina de la nit i la dramaturga catalana més important de tots els temps. La complicitat amb un poeta dramaturg com Narcís Comadira o amb un dramaturg cada dia més poeta, com és l’últim Benet i Jornet. La introducció a la Península Ibèrica de l’obra de Sarah Kane. La recuperació de Pier Paolo Pasolini, les seves lectures de Thomas Bernhard o Harold Pinter. Sense oblidar les seves incursions en el teatre musical o el bon mestratge que ha exercit sobre alguns joves dramaturgs, com Josep M. Miró, Jordi Oriol o Marc Rosich. En definitiva, a l’Albertí el van parir per fer coses difícils. “Doneu-li coses difícils”, va dir algú, i mira tu li han donat el Nacional.

Albertí ha advertit que necessitem aprofundir en el nostre propi patrimoni teatral. “Tenim una relació molt inestable amb les nostres arrels culturals. Durant quatre anys ha estudiat la vida teatral del Paral·lel, un patrimoni que la nostra cultura no ha sabut revisitar amb la potència ideològica que conté, perquè ha primat el canon universitari.”

Es pot portar el teatre musical del Paral·lel a la Sala Gran del TNC? Albertí no concep el teatre sense la música i la poesia. Als seus tallers de l’Obrador de la Sala Beckett ha insistit sempre als seus alumnes que en l’escriptura teatral la paraula és indestriable del ritme escènic. El dramaturg ha de comptar els accents com si escrivís en vers. Albertí viu pel teatre líric i la transgressió ideològica, per això el Paral·lel li ofereix la tradició que no trobareu mai en el teatre burgès més canònic.

 

Xavier Albertí signa el contracte programa amb el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i Sol Daurella, presidenta del consell d'administració del TNC

 

Sergi Belbel, que ha dirigit TNC durant els últims set anys, no té cap prevenció a reconèixer que fa teatre burgès. La Sala Gran, una baluerna de gairebé mil butaques, és el motor econòmic del TNC. Fins ara s’ha omplert amb els abonaments de la burgesia catalana, sigui de l’Eixample o d’Igualada. La gent ha vingut amb autocars a veure Dissabte, diumenge o dilluns o més recentment Agost perquè són obres que parlen de la família. La musculatura del TNC s’ha forjat amb aquestes comèdies èpiques, però no té per què ser l’única via per assolir el 65% d’ocupació i arribar al mínim de 135.000 espectadors que exigeix el contracte Programa. Albertí no ha dirigit mai cap obra al TNC, però s’ha pogut bregar prou amb espais grans com la Sala Fabià Puigserver del Lliure per saber què funciona i què no. També sap que hi ha famílies i famílies. La gòndola és ideal per a les efusions líriques, però quan portes el comandament d’un transatlàntic com el TNC és difícil contradir la inèrcia de la nau amb un cop de timó radical -i perdoneu les metàfores marines.

Albertí és un dels directors d’escena del país més ben preparats per renovar el TNC. Ha tingut la cortesia d’oferir a Sergi Belbel una direcció la pròxima temporada, però Belbel ha declinat amablement. Tots dos saben que comença una nova etapa i que és bo que cada tants anys les institucions es renovin a fons. Albertí disposa d’un equip excel·lent de professionals per fer una bona sacsejada. Té la missió de fer un TNC que sigui seu i per a tothom. Si no és fidel a aquesta crida, tota la carrera que ha fet fins ara no haurà tingut sentit. Molta merda!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Agraeixo i felicito Sergi Belbel per la dedicació d’aquests últims anys al TNC amb espectacles que recordarem al llarg dels anys. I, en el meu cas, que donés a Egos Teatre l’oportunitat de fer la seva versió tan seva, tan particular, d’una novel·la meva que no havia estat pensada per a l’escena ni, molt menys!, per a un musical i que em va commoure i entusiasmar.
    Conec bona part de l’obra de Xavier Albertí com a músic i com a dramatug, i he aplaudit sovint les seves recreacions d’una època molt concreta del teatre i les varietaqts. Ara mateix, al CCCB m’he embadalit amb la seva evocació d’un Paral·lel que coneixia a través del record dels pares i avis.
    Endavant i bona feina!