Qui té por de Jordi Manent?

27.09.2012

Jordi Manent (Barcelona, 1977) ha estat durant anys un dels dirigents de Plataforma per la Llengua i actualment és director del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, un dels vint-i-dos centres que formen part del Consorci per a la Normalització.  Descendent d’una nissaga il·lustre, fill d’Albert Manent i nét de Marià Manent,  porta el catalanisme a la sang i té les idees clares. Manent té la mateixa edat que la Norma, aquella noieta que va encarnar els primers anys de Política Lingüística de la Generalitat. Ara es pot dir que la generació d’aquella Norma mana al Consorci. Què faria avui la Norma si tingués a les seves mans tan alta responsabilitat? Qui és Jordi Manent? 

 

Jordi Manent, director del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona

 

Jordi Manent ens rep al seu despatx, al Centre de Normalització. No sembla que li pesi la responsabilitat. “Entenc que es tracta d’un càrrec de confiança. Jo faré el meu servei mentre se’m demani i quan s’acabi passarem a una altra cosa. Porto vint anys fent país, però alhora sóc molt jove”, diu Manent, que ha treballat 18 anys a Plataforma per la Llengua i ha format part durant quatre anys de la junta de l’Òmnium. Abans d’incorporar-se al Consorci, Manent ja havia treballat al Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra. Ha publicat el llibre Pompeu Fabra a l’exili (2005) i recentment ha editat també la correspondència de Fabra.

Aviat farà 30 anys de la campanya de la Norma. Què ha passat en aquests trenta anys? Manent considera que la política lingüística de Pujol va ser en general molt bona, sobretot perquè va saber incloure partits com el PSC o el PSUC. La llei del 83 va tenir poca oposició. Què ha passat? “Hi va haver una excessiva esperança en l’ensenyament”, diu Manent. “La gent posterior a Pujol han cregut que més coneixement del català volia dir més ús social. I s’ha demostrat que no és així. La globalització i les noves tecnologies ara ens demanen noves receptes. El repte de la nostra generació és aconseguir que l’ús social del català sigui real al carrer i hem d’aconseguir-ho sense amargor ni prejudicis”.

Segons Manent, hem avançat molt en els últims trenta anys, però encara ens queda molt per fer.  “No hi valen teories catastrofistes, dir que tot està perdut”, diu Manent. “Ara mateix hi ha gent que està engrescada amb la independència i alhora són derrotistes amb la llengua. Em sembla una contradicció”.

L’any 83 no teníem cap llei que protegís el català. Tampoc no hi havia sentències en contra perquè no hi havia lleis. Actualment a Catalunya encara hi ha 540 lleis que imposen el castellà a Catalunya i, en canvi només n’hi ha una quinzena a tot estirar per blindar el català. Però la llengua no s’implanta només amb lleis. “Hem avançat en el món de la premsa i les revistes, però en canvi ens hem estancat en l’ús social, en l’àmbit de la justícia o en coses tan importants com l’oci juvenil o l’etiquetatge farmacèutic”, diu Manent, que s’ha proposat de potenciar la dinamització lingüística del Consorci, i això vol dir potenciar  l’oferta de cursos a tots nivells, reforçar el programa d’Acolliment lingüístic, que ha d’oferir cursos inicials i bàsics a immigrants, amb més activitats.

“Tinc clar que hem d’impulsar una dinamització més lúdica” diu Manent. “Vaig aterrar al Consorci el 7 de maig i al mes de juliol ja havíem posat en marxa una festa pilot de final de curs en què es ballava rumba catalana i salsa. Els alumnes han de veure que s’ho poden passar bé fent coses en català”.

Jordi Manent és coautor del llibre La temptació independentista (Pagès editors, 2010). Quan li preguntem quin paper hauria de jugar el castellà en una Catalunya independent, Manent sosté que “encara estem vivint de l’embranzida de la política lingüística del president Pujol, però el model s’està esgotant i cal actualitzar-lo sense cometre errors”. El debat obert per Eduard Voltas i Carles Duarte aquests darrers mesos convida a repensar quin paper ha de tenir el castellà  a casa nostra. “S’ha de fer de tal manera que quan s’obri el procés es pugui tancar sense ferides”, diu Manent. “Crec que el castellà ha de tenir un paper, però el català és la llengua primera i l’hem de mimar, sense menystenir mai la riquesa que suposa tenir el castellà entre nosaltres”. Manent afirma que el català no se’n sortirà si no té autoestima, però alhora cal que també “s’aliï” amb el castellà i l’anglès com a llengües de comunicació globals.

 

Jordi Manent

Manent és un membre històric de Plataforma per la Llengua, l’ONG del català, i ha aconseguit amb els seus companys bons resultats amb pocs recursos. Entre les fites de l’etapa de Plataforma, Manent recorda especialment la traducció al català del catàleg d’Ikea, que ara arriba a un milió de llars catalanes. El progrés lent però indeturable del català a les sales de cinema, en l’etiquetatge, en el món dels jocs i les joguines…

Ara Manent és al Consorci i la força per impulsar la dinamització és més gran, però els recursos de l’administració tampoc són infinits. Quan el convidem a somniar i a imaginar un projecte de pressupost il·limitat, Manent assegura que faria una campanya global que ho englobés tot. “Potenciaria l’ús social al carrer (aquí hi incloc “l’ajut” als catalans castellanoparlants d’origen i als nouvinguts que encara tenen vergonya a l’hora de parlar català), presència, allí on no n’hi ha, entre les noves tecnologies, a la premsa (hi incloc tot tipus de revistes, com ara la premsa rosa, que és molt important), en el món de la justícia, l’etiquetatge, en el món de l’empresa, en el cinema, a l’oci i un llarguíssim etcètera. Tot això sense deixar de ser políglotes”.

Què salvarà la llengua, doncs, les lleis o l’amor? Manent ho té molt clar: “Han de ser totes dues coses alhora, tot i que la història ens demostra que per ara ens ha salvat més l’amor. L’amor i la voluntat sí, però només la llei et garanteix que puguis viure plenament en català sense sentir-te insultat en el teu àmbit lingüístic”.

Quan parla dels territoris de parla catalana, Manent fa servir l’expressió ‘àmbit lingüístic’.  “Personalment tinc vetat el terme l’ús de ‘Països Catalans” perquè és un terme que ha fracassat. S’ha demostrat que al País Valencià te’l rebutgen i a Catalunya la majoria de gent tampoc el comprèn ni te’l compra. Perquè ‘Països Catalans’ postula un concepte d’unitat política entesa des de Catalunya. No m’és útil”. El vídeo perpetrat per Nuevas Generaciones del PP balear és, segons Manent, una prova més de la incultura de certs partits, que creuen que hi ha llengües superiors a les altres. “Poden ser més potents, ho admeto, però això no les fa superiors”.

És la lluita de molts anys, tant de Jordi Manent com de Martí Gasull, que ha mort aquesta setmana en un accident de muntanya a l’Himàlaia. Abans d’acomiadar-nos parlem del Martí. Manent està molt tocat per la mort del seu amic. Estem convençuts que els seus companys de cordada, membres d’una exepedició internacional al Manaslu, ja el devien haver sentit a parlar de Catalunya i del català abans de quedar sepultats per una allau. “En Martí ens ha deixat un llegat immens de feina feta, en quantitat i en qualitat, d’altruisme i de sacrifici pel país i per la llengua”, diu Manent.

@puigtobella

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Interessant article! Està bé conèixer la tasca de persones que fa tant de temps que s’ho curren… Agredolç sentiment havent-hi també la notícia del Martí Gasull. D’altra banda, m’ha fet gràcia recordar la NORMA! I tant, què faria ella ara, què diria de tot plegat? Aquí hi ha una història…