Qui pot fer un manifest feminista?

19.11.2016

Comença el cicle de Manifestos Fílmics Feministes a l’auditori del CCCB. Dijous, divendres i dissabte es projectaran nombrosos metratges que tenen com a objectiu obrir un debat sobre els modes de representació institucionalitzada de la dona. M’assec, obro la llibreta i la meva ment, disposada a xuclar tot allò que se m’explica, que se’m presenta com que s’ha de reescriure o repensar; tot i així el primer de què m’adono és que, dijous, l’auditori és ple de gom a gom (quin èxit, per ser quelcom tan concret…), però que només hi compto vuit nois (…Ah, vaja). 

"Thriller", de Sally Potter

“Thriller”, de Sally Potter

Tal com se’ns explica, els films que veurem a continuació són de difícil accés, possiblement perquè són “disrupcions explícites en el terreny dels models de feminitat estandarditzats per l’indústria”, i per això són perpetuades a la invisibilització.

Com apunta Shilyh Warren al seu article “By, For, and About The “Real” Problem in the Feminist Film Movement” (2008), als anys 70 comencen a emergir documentals femenins a causa de les revolucions polítiques, socials i culturals, el moviment Woman’s Liberation Movement. Els films que es projecten no tenen només un component estètic, sinó, més important, un compromís polític. Són manifestos perquè són films programàtics que no només sorgeixen d’una nova consciència, sinó que tenen com a objectiu remoure-la: la reflexió abans de l’acció.

Dijous se’ns presenten els metratges, potser, més fàcils d’acceptar des del feminisme (ho aclariré més endavant). Home Movie (Jan Oxemberg, 1976) mostra el testimoni d’una dona lesbiana i com va descobrir la seva sexualitat. També, com se l’amagava a si mateixa. Sona, per això, altre cop la cantarella: “De petita m’agradava jugar a futbol, córrer, portava els cabells curts […] Pensava que si era una cheerleader cap a l’exterior, no seria res dolent ser lesbiana a l’interior”. Una dona reprimida pel binomi i pel que la societat patriarcal ha decidit què és ser dona, i què és no ser-ho.

Seguidament veiem el film Syntagma (Valie Export, 1983), un manifest mut que proclama de manera punyent que “el cos pren clarament una posició entre jo mateixa i el món. D’una banda, el cos és el centre del meu món I de l’altra, és l’objecte del món d’altres”. Les imatges de fragments de cossos de dones es superposen, ballen, s’atenuen a negre, són fets fetitxes, estigmatitzats, uns tacons baixant una escala i, darrere seu, uns peus nus.

Finalment, Thriller, de Sally Potter (1979), reconeguda mundialment per ser la directora de Orlando (1992) amb Tilda Swinton. Potter reescriu la mort de Mimi, personatge de La Bohème de Puccini. Es pregunta per què ha mort, per què Mimi ha de morir. I té un final sorprenent: Mimi afirma que ha estat assassinada, perquè si hagués viscut i s’hagués casat amb Rodolfo, i haguessin tingut fills i s’hagués fet vella, el subjecte de Mimi no hagués sigut atractiu pel públic. No hi ha històries de velles, ni històries de dones que treballen per mantenir els seus fills. Mimi és un objecte i una projecció del que als homes els sembla el romàntic, l’ideal. Mimi era una dona que havia de morir jove, perquè si no, és un subjecte que no té lloc al món.

El primer dia acaba amb aplaudiments forts: totes ens hi hem sentit identificades. La meva pregunta és: i els vuit nois? Surto de la sala la primera, i em quedo esperant a la porta amb una llibreta. Surt el primer noi, m’hi planto davant, invasiva, ho sé, i li pregunto: “Els films que hem vist avui són fets per dones i per a dones. Creus que com a home, podries fer un manifest feminista?” L’Àlex (així es presenta), intenta no obrir un debat massa llarg. Respon que fer un manifest feminista com a home seria, com a mínim, perillós, per molt feminista que ell es consideri. Un amic seu se li acosta, curiós. Li faig la mateixa pregunta, i el Gonzalo respon: “Vaig més enllà. En quin moment una dona està legitimada a dir a les altres què fer amb la seva condició de dona, o com haurien de pensar?”. Sense saber-ho, el Gonzalo m’avança el tema del divendres.

He dit que dijous tenen lloc els films feministes “més fàcils d’acceptar”, i ho dic així perquè molts cops cometem l’error de pensar que les dones només som víctimes dels homes —i la majoria de vegades, és així—, però oblidem que nosaltres mateixes també podem ser les nostres enemigues. D’això tracten les pel·lícules de divendres. Comencem amb un curtmetratge de Marga Almirall, que presenta ella mateixa: Estimada (Vida)Diària. En el film, l’autora contraposa les seves entrades del diari que tenia quan era adolescent als vídeos que fan diverses youtubers. Ella mateixa ho admet: tenia molts prejudicis contra el món de vídeos en xarxa, ja que totes li semblen iguals, però al fer vídeo s’adonà que ella també era igual que elles a la seva edat. La diferència? No ho feia públic. Els dubtes, les pors, les inseguretats, fins i tot les salutacions tenen semblances, i el curt em deixa una mica esma-perduda, pensant que ens trobàvem unes adolescents molt autentiques, però que no ho érem gens. De fet, el dijous la cosa anava de com érem representades, i el divendres, de la nostra autorepresentació.

Seguidament veiem un migmetratge anomenat Daughter Ride, on tres veus femenines, dues en forma de germanes que concedeixen una entrevista, parlen sobre la influència que han tingut les seves mares sobre elles: mares invasives, que volien viure a través de les filles. Apareix el primer home de la tarda: el padrastre de les germanes, que abusa d’una d’elles. Tot i així, la filla culpabilitza a la mare, que al saber-ho, va fer com si res.

Per finalitzar el segon dia, apareixen Marlene Dietrich i Greta Garbo tenint un idílic lèsbic en forma de film collage (Meeting Two Queens, Cecilia Barriga, 1991).

Aplaudim molt. És molt trist, potser, però també ens hi sentim identificades. Sortim més callades que el dia anterior. Crec que estem una mica en xoc. No dic res fins que arribo a casa: Bona nit.

Tercer i últim dia: dissabte. Elena Oroz (Universitat Carlos III de Madrid) resumeix perfectament els films que es veuran avui (Watermelon Woman de Cheryl Dunye i Peaceful Warrior, de Tabita Rezaire) i, també, tot el que hem vist els últims dies: textos de ruptura i desafiament, que vol dinamitar la ideologia del status quo, que pretén, sobretot, fer-nos repensar i reescriure. “A veces tienes que inventar tu propia historia”, diu Cheryl Dunye a la pel·lícula esmentada. A vegades, hem d’escriure’ns a nosaltres mateixes. M’atreveixo a dir, després d’haver assistit al cicle, que és ara, des de la nostra posició, que ens hem de repensar. Seria un error creure que les feministes dels setanta, any de la majoria de films projectats, van repensar-se. No. Elles es van pensar per primer cop, ja que els homes no les pensaven, només les imaginaven, com ells volien, com els anava bé, sense donar-li dues voltes.

I per tant, repensar-se i reescriure’s per mi no té un sentit dolent, de contra l’establert, d’il·legítim: per mi hauria de ser corrent i normal. Reescrivim-nos des del punt de vista del 2016. Reescrivim-nos des del 2017, 2018, 2050. Perquè reescriure’ns voldrà dir que quelcom estarà canviant, que serem subjectes que evolucionarem, que tindrem alguna cosa a dir. Reescriure’ns voldrà dir demostrar a les primeres feministes que la feina que elles van començar ha tingut sempre una continuïtat. I, sobretot, repensar-nos voldrà dir que no ens donem per acabades ni satisfetes. I potser així és com continuarem fent art.

 

Podeu trobar més informació sobre el programa complet a la web del CCCB.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “Mimi és un objecte i una projecció del que als homes els sembla el romàntic, l’ideal. Mimi era una dona que havia de morir jove, perquè si no, és un subjecte que no té lloc al món”.
    Aquesta afirmació no és del tot correcte: Jo (que em classifico com a mascle heterosexual monogam) no penso que la mort d’una jove sigui un fet romantic.

    Atentament, i bona setmana