Qui mata els cartells?

17.07.2017

Fa anys vam preguntar-nos si la televisió mataria la ràdio, de la mateixa manera que darrerament ens hem qüestionat si l’ordinador mataria la televisió. Però ha patit mai algú per la mort dels cartells? En un món on la publicitat es multiplica i digitalitza, aquests continuen omplint espais publicitaris de pobles i ciutats.

Fragment del cartell de l’exposició “Montjuïc. 100 anys de cartellisme”

Podria ser que el cartellisme fos un dels mitjans de transmissió de missatges en format físic que més s’està sabent sobreposar a les innovacions tecnològiques? Més que les cartes, és clar, però fins i tot més que les revistes o diaris de paper. De cartells en veiem de tot tipus, i alguns són verdaderes obres d’art. Per comprovar-ho, no cal anar gaire lluny: només cal fixar-se en les tanques publicitàries, parets, aparadors de botigues o altres llocs on és permès –o no– penjar aquest tipus de publicitat.

Si hi parem atenció, trobarem que aquests pòsters amaguen referents que poden anar des de la simbologia més moderna a les referències més clàssiques. Qui dedica una exposició al cartellisme entès com un art és el Castell de Montjuïc, que acull fins al 30 d’agost l’exposició Montjuïc, 100 anys de cartellisme. Comissariada per Sebastià Duatis, la mostra escenifica com Barcelona va ser, des de la darrera dècada del segle XIX, un dels principals centres de creació del cartellisme internacional.

Alleuja l’absència del pare amb els teus donatius. Setmana de l’infant, 1937 | Foto: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Quants cops hem vist aparèixer Barcelona en un cartell? Com a produccions fetes des de i per a un moment concret, els cartells tenen un alt valor històric i permeten resseguir els grans esdeveniments que ocupen un lloc determinat. Però què me’n dieu, de Montjuïc? Quants cops heu vist aparèixer aquesta muntanya en alguna imatge de gran format?

L’anarquisme, l’exposició internacional del 29, les fires internacionals, l’efervescència política de la República, els refugis de la guerra; la Barcelona olímpica, l’esport, el motor i el lleure a la muntanya; concerts, festivals. És sorprenent veure com a través dels cartells que contenen referències a Montjuïc, es pot fer una cronologia del segle XX a Catalunya.

És per això que és interessant la mostra del Castell, en la qual trobem un mosaic de corrents artístics de la mà dels pintors i dissenyadors més significatius del país, des dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals als membres de Grafistes FAD, passant pel modernisme o les primeres avantguardes, i també pels artistes actuals que han anat dibuixant l’imaginari de Montjuïc.

Una de les banderes de la instal·lació de Clara Gassot | Foto: Clàudia Rius

Per acabar-ho d’arrodonir, la visita al Castell de Montjuïc es veu ara amanida per una magnífica instal·lació de l’artista Clara Gassiot, que ha omplert tot el pati d’armes –el pati central– de banderes que ben bé podrien ser cartells, perquè porten cosits tot de missatges adreçats a tot tipus de públic. De fet, no són missatges; són preguntes escrites en català, castellà i anglès, que conviden a reflexionar sobre la guerra i la pau, o, per exemple, quin és el significat d’una fortificació com pot ser el Castell de Montjuïc avui en dia.

Gassiot aconsegueix transformar totalment l’espai i crear un ambient de tranquil·litat, serenor i reflexió, proporcionat per la blancor de les banderoles en les quals hi ha brodades amb un color blau cel les preguntes que ara explicàvem. Unes preguntes, per cert, molt encertades i relacionades amb els debats actuals sobre gènere, poder i violència.

Algunes d’aquestes són: Es poden resoldre els conflictes sense violència?; Per què el monopoli de la violència i la guerra l’ostenten majoritàriament homes?; De què ens protegeix una fortalesa?

La instal·lació, anomenada Qüestionant fortaleses. Brodant diàlegs, és molt recomanable i es podrà veure fins a l’1 d’octubre, mentre que l’exposició Montjuïc, 100 anys de cartellisme, també digna de ser visitada, estarà oberta al públic fins al 30 d’agost. Aquestes dues mostres artístiques acompanyen l’exposició La Batalla de Montjuïc. Defensant la ciutat des del Castell, una mostra breu que explica de manera entenedora i sintètica un episodi de la Guerra dels Segadors que va tenir lloc al castell i que es va saldar amb una victòria dels ciutadans catalans davant les tropes reials de Castella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Us feu les preguntes: “Per què el monopoli de la violència i la guerra l’ostenten majoritàriament homes?”
    La resposta és senzilla. Perquè el masclisme, en contra del què es diu actualment, puteja als homes i considera que les dones no han de sofrir.
    Actualment no cal força per conduir un tanc, per disparar un fusell, per fer guàrdia, per… però son condicions dures i perilloses. Per tant, els masclistes sempre han dit que només ho poden fer homes (no volen reconèixer que les dones son tan resistents com els homes a condicions dures).
    Per això la guerra la fan els homes.
    La pregunta en sí és vergonyant. La víctima de les guerres son quasi exclusivament els homes i encara teniu la barra d’acusar els homes de la violència.

    L’altra pregunta: les dones farien menys violència?
    Segons la ciència l’autoritarisme, la dominació i la maldat son patrimoni per igual d’homes i de dones.
    En tot cas, podem posar uns exemples. El primer país gran europeu que va governar una dona després de la segona guerra mundial, va ser el primer país europeu occidental que va fer una guerra. La UK de Margaret Thatcher amb els seus vaixells de guerra a les Malvines.
    L’Alemanya més dominadora d’Europa es la de la Merkel.
    Si voleu dones amb seny, pacífiques, honrades… podem esmentar la Susana Díaz (la candidata del PSOE), la Rita Barberà, la Soraya, la Esperanza Aguirre…
    Sí, certament dir que les dones ho farien (ho fan) millor és una idiotesa més. Actualment a Espanya ja hi ha quasi el 50% de dones als alts càrrecs… i ja veus!