Què vol dir democratitzar la cultura?

23.03.2017

Dir que la cultura s’ha democratitzat s’ha convertit en un tòpic tan gastat com difícil de concretar. Fa temps que l’objectiu de les institucions culturals és impulsar el pas del consum cultural passiu cap a processos de participació i cocreació que impliquin a la ciutadania. El problema és que democratitzar, cocrear i participar s’han convertit en conceptes-fetitxe tan cobejats per als actors públics que no trobareu cap iniciativa cultural que no repeteixi aquests mots ad nauseam en els seus materials de comunicació. Però l’abús d’aquestes paraules no hauria de desmerèixer les bondats i la força d’una tendència que està transformant molts aspectes de les nostres vides i que té molt camí per córrer en l’àmbit de la cultura. Per tal de fer baixar aquesta nebulosa a la terra, el dimarts 10 de març, el Canòdrom-Parc de Recerca Creativa va acollir la jornada “Quina innovació en cultura volem?”, organitzada per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).

Endesa World Fab Condenser, fet al Fab Lab BCN

Artur Serra, director adjunt de la Fundació i2CAT i vicepresident de l’ENoLL (European Network of Living Labs), va obrir l’acte amb una conferència que explicava el canvi de paradigma dels darrers anys. Fins fa poc, innovació cultural volia dir aplicar la tecnologia a la cultura, digitalitzar-la sense canviar la manera de fer. Però posar els continguts a les xarxes o retransmetre una òpera del Liceu en streaming no alterava el model amb el qual encara treballa la gran majoria del nostre l’ecosistema cultural, pensat per satisfer a un espectador passiu que consumeix espectacles produïts per una petita elit cultural on el rol de les institucions és facilitar l’exhibició, per exemple, construint sales de teatre o museus. Ara, tal com va explicar Serra, aquesta fase està quedant enrere i es vol anar cap a un model de cocreació en el qual la ciutadania senti que forma part de les institucions culturals, pugui trobar canals per desplegar la seva creativitat, tenir poder de decisió en polítiques concretes i contribueixi activament al diàleg col·lectiu com un agent més entre càrrecs públics, artistes, tècnics, etc. Els exemples d’aquests casos són menys coneguts i la jornada va organitzar taules rodones on s’explicaven alguns dels més destacats que s’estan duent a terme des de Barcelona.

Una de les iniciatives més exitoses de les que es va parlar és el portal freesound.org. Desenvolupat pel Grup de Tecnologia Musical (GMT) de la Universitat Pompeu Fabra, es tracta d’una base de dades de sons completament oberta i creada col·laborativament amb la participació desinteressada de ciutadans d’arreu del món. Des del soroll de la sortida dels nens a una escola de Sarrià fins a la caiguda de la pluja a Rio de Janeiro, aquesta espècie de wikipedia sonora s’ha anat omplint gràcies amb la participació dels seus usuaris. Sonia Espí, membre del GMT, va reivindicar el valor patrimonial del so i la importància de tractar-lo d’aquesta manera, fent-lo accessible a tothom i recorrent a la digitalització per tal de preservar-lo.

Un segon exemple més controvertit: les superilles. Tal com va explicar Ethel Baraona, editora, crítica i comissària, cofundadora de dpr-barcelona, el desenvolupament d’aquestes “unitats urbanes més grans que una illa de cases però més petites que un barri, amb carrers pacificats”, va ser molt engrescador en la fase de participació prèvia, involucrant a molts ciutadans en el procés però, a l’hora de la veritat, l’acceptació social no ha estat a l’altura de les expectatives. Baraona va manifestar la importància d’anar més enllà “d’una foto d’Instagram bonica el dia de la inauguració que queda buida el dia següent”, i va apuntar al fet de no haver tingut en compte les conseqüències per a tots els veïns, en especial els dels marges de les superilles que es veurien perjudicats per la redistribució del trànsit. En definitiva, es va posar un exemple de com els processos participatius per ells mateixos no supleixen una bona planificació ni garanteixen el consens de la ciutadania.

Però si hi ha algun equipament que concreti l’ethos ideal de tot aquest nou paradigma és el Fab Lab BCN. Els Fab Labs són espais de creació i fabricació oberts al públic que posen màquines de fabricació digital –les cèlebres impressores 3D- a disposició de la ciutadania i dels professionals. La fabricació digital consisteix a fer realitat dissenys fets per ordinador, que acostumen a compartir-se obertament amb la comunitat de fabbers mundial, gràcies a unes eines capaces de materialitzar una gran quantitat d’objectes amb relativa facilitat, des de mobles fins a rellotges digitals, passant per escultures i objectes interactius. L’eslògan dels fab labs és “que gairebé tothom pugui fer gairebé qualsevol cosa”, i despleguen una filosofia de compartir les idees, aprenentatge en xarxa i democratització del procés de fabricació. Mara Balestrini, directora de recerca d’Ideas for Change i cap de projectes del Fab Lab BCN, va explicar una iniciativa que havien dut a terme a Bristol on el fab lab local va dissenyar uns dispositius en forma de granota que els veïns podien fabricar i endur-se a casa i que servien per recollir les dades ambientals i ajudar a afrontar un problema d’humitats molt greu que pateix la ciutat.

Aquests tres exemples haurien de donar una idea dels objectius principals de la innovació cultural a Barcelona o, si més no, de les prioritats de l’ICUB en aquest sentit. Tal com havia explicat Serra, es tracta de veure fins a quin punt les institucions culturals poden importar les dinàmiques del model que utilitzen les ciències i la recerca, on el més important és el treball en xarxa que faci avançar el coneixement. Precisament per això, la totalitat dels convidats al Canòdrom provenien de sectors on la tecnologia i la ciència es barregen amb la cultura: urbanisme, arquitectura, disseny, fabricació digital, etc. En canvi, no es va parlar en cap moment ni de literatura, ni de cinema, ni de teatre. Sembla que la distinció entre una cultura de l’espectacle i una de la cocreació que Serra va posar en qüestió a l’inici de la jornada encara és difícil de superar en algunes de les manifestacions culturals més clàssiques on la tecnologia s’utilitza com una eina per optimitzar la verticalitat més que no pas per fomentar l’horitzontalitat. Potser té a veure amb la naturalesa de cada pràctica, amb la mandra o amb interessos econòmics, però és segur que les disciplines culturals tradicionals encara estan lluny d’articular una visió participativa de la cultura.