Què vol dir bigorrada?

5.05.2014

La paraula REBORN del mes de maig de 2014 és BIGORRADA. Què us suggereix aquesta paraula extingida? Jugueu-hi! Imagineu què volia dir, a què es referia, quin sentit tenia a la Ciutat del Born, en aquella Barcelona del 1700 que, després del setge que la ciutat i el país van patir el 1714, va quedar soterrada i de la qual el jaciment arqueològic del Born n’és un gran testimoni històric.

 

El setge de Barcelona de l'11 de setembre de 1714

I avui, què us suggereix aquesta paraula? A quin objecte, ofici, indret, acció… l’aplicaríeu?Feu-la reviure i expliqueu-nos-ho! Podeu afegir les vostres hipòtesis semàntiques als comentaris

A primers del mes que ve, en aquesta mateixa pàgina desvelarem quin sentit real es donava a la paraula BIGORRADA a la Barcelona del 1700.

Cada primer de mes l’enigmista Màrius Serra recupera una paraula extingida que circulava a la ciutat del Born en el català de 1700 i us proposa que la definiu imaginativament, abans de revelar-ne el significat real. Amb les vostres millors definicions farem un diccionari paral·lel.

La paraula REBORN del març, LOQÜELA, designava a la ciutat del Born la xerrera, de manera que tenir loqüela volia dir tenir molta xerrera o loquacitat. Alguns rebornians així ho han assenyalat, i alguns altres han anat més enllà amb una gran imaginació. Ho podreu comprovar si llegiu el resum dels comentaris rebuts en a l’articleLa loqüela de Loquillo”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. La primera intuïció és que simplement és una forma alternativa de bigarrada, o sia, o bé una barreja poc harmònica de colors, o una pila o munió desordenada de coses diverses.

  2. La bigorrada era la festa popular de la Barcelona del 1700, on guanyava aquell qui tenia els bigotis més llargs i el que bevia més cervesa.

  3. Aquí va el que em suggereix.
    Si tanco els ulls i penso en una ciutat bigorrada, imagino un espai on s’amuntega la gent en un cert desordre.

  4. Aventurem la següent hipòtesi sobre la paraula bigorrada: gràcies a un amic nostre, gabier d’ofici, sabem que bigorrella és una expressió marinera que designa una costura rodona que uneix dos panys de vela per les vores encarant l’una amb l’altre. Ara bé, no va saber trobar una relació directa entre bigorrella i bigorrada motiu pel que el nostre amic feu mutis. De altre banda sabem de l’ús del mot bigor per referir-se als artillers de la armada francesa en els temps del Antic Regim, i es coneguda la afició dels francesos a agafar coses a mans plenes de forma despreocupada o, parlant clar, de gorra, fet que donarà origen a la expressió bigorrada per translació del terme mariner català conjuminat amb el mot francès per descriure l’acció figurada de prendre coses.

  5. En català, el sufix -ada- significa “col·lectiu,conjunt de…”, com per exemple “teulada”, conjunt de teules. Així que, “bigorrada” seria un conjunt de “bigorres”. I què és un/una “bigorra”? És el nom d’una regió de la nació germana d’Occitània, més concretament d’una zona de la Gascunya (en occità amb una [o] ben oberta: Bigòrra) Així, doncs, una “bigorrada” seria un conjunt considerable d’habitants d’aquesta regió, a l’estil de “gentada”. Us preguntareu: Què té a veure un munt de gascons occitans amb la Barcelona del 1700? Doncs… els reis, des de sempre, per a poder guerrejar precisen soldats i, en conseqüència, els recluten, normalment, a les zones més deprimides i entre els súbdits més pobres; matant, d’aquesta manera, dos ocells d’un tret: tenen carn de canó i eviten possibles revoltes socials. Lluís XIV no devia ser una excepció i, com a comte de Gascunya, devia fer soldats a un munt de gascons; un de molt famós, que el va servir a la ficció, va ser D’Artagnan (D’Artanhan en grafia occitana). I com que els soldats s’han de vestir i, en aquells temps, el que privava era lluir (“mira quantes tropes tinc!”) i no pas anar de camuflatge, els uniformaven -sense gaire gust, tot sigui dit- amb robes de colors llampants i variats. Això va originar l’adjectiu “bigarrat/da” (amb una primera [a] derivada de la [0] oberta d’abans) que designava, a principis del S.XVI, un tipus de calces llargues de la soldadesca de diversos colors, a l’estil de l’uniforme de la Guàrdia Suïssa vaticana. Amb el temps, va passar a significar “combinació desordenada i discordant de colors” i, per extensió: “conjunt desordenat i heterogeni de…” (soldats, roba, etc.) Així que, a aquestes tropes franco-castellanes se les devia veure d’una hora lluny i els catalans, lògicament, exclamaven: “Vaja bigorrada! (per la gentada i per les coloraines). Expressió pejorativa que l’inefable Felip V (i IV d’Aragó) va prohibir amb el Tractat de Nova Planta. Un segle després, quan Napoleó no va pair bé els aromes de Montserrat, el mot va ser substituït per “gavatxada”, invent dels catalans del nord per a referir-se a tots aquells que no parlen català i ens vénen a tocar els nassos. En l’actualitat, els que ens vénen a tocar els nassos ja no duen colors cridaners a les seves robes o banderes. Fins no fa gaire, vestien camises monocromes d’un intens blau-marí, i ara, en els nostres dies, han rebaixat el color i l’han fet blau-cel (què bonic!), però àvids de nostàlgia no han pogut evitar brodar, a les seves ensenyes, dues aus, evidentment, marines. Deslliurem-nos, doncs, de bigorrades, gavatxades i gavinades; viurem molt més tranquils i lliures.