Què és Catalunya?

“Quizás nos hubiera ido mejor con los portugueses sin los catalanes”. Aquest tipus de locucions expressen sentiments i actituds sobre alguna cosa.

Ara fa un any Jordi González Castelló publicava a Núvol un article titulat “Qui és una/un català?”, un article en què reflexionava sobre la identitat dels catalans i ue va suscitar l’interès dels lectors. Ara, un any després, l’autor reprèn la reflexió procurant reflectir l’estat de les coses des d’una postura el més neutral possible envers el separatisme, com un analista o estadista.

Per trobar una paràfrasi que expliqui el nostre definiens podem triar molts camins com, per exemple, el que es fa servir en el turisme: “Catalunya és un país muntanyós de la mediterrània…” però, òbviament, és insuficient per aquells que necessiten que Catalunya sigui un Ens polític completament autònom per tal d’afirmar la seva identitat, com ja vam dir al primer article, Qui és una/un català?. Per tant, una wiki-definició com l’anterior serà insuficient i al mateix temps ens situa en un punt de partida incert i complex, ja que com afirmava Wittgenstein, el conceptes signifiquen l’ús que se’n fa. Perquè el que és Catalunya per a uns no ho és per a uns altres. A més, encara hi ha un factor rellevant que condiciona el concepte i és que, per a molts, Catalunya no és defineix de forma present com el que ara és, sinó que la defineixen com volen que sigui amb la lícita creença que això es converteixi en un speach act declaratiu que exorcitzi el passat de Catalunya gràcies a la seva força il·locutiva.

Així doncs, per establir un mètode lingüístic senzill a fi d’aclarir el mot “Catalunya”, rescataré, no definicions precuinades, sinó “usos” que es fan de la paraula o derivats en diferents “actes de parla”, segons la classificació de John Searle. Aquesta classificació en distingeix cinc: de compromís, declaratiu, directiu, expressiu i representatiu. Les afirmacions que utilitzaré per exemplificar-les han estat extretes de declaracions comunes i conegudes publicades a la premsa escrita, i com les declaracions han vist la llum en diferents mitjans no citaré la font ni tampoc el declarant o “pecador”, perquè aquí no és rellevant.

En el primer dels casos de la classificació, els de compromís, qui parla adquireix una obligació futura de realització, una amenaça o promesa, per exemple: “Espanya és indivisible i l’exèrcit té l’obligació de complir-ho.”. Curiosament, en aquesta locució no es fa esmena al nostre mot, ja que suposem que no té prou entitat per citar-lo a part, de la mateixa manera que no podem dir “cos” a un “braç”. Però, el que es vol fer notar aquí no és el joc de pars pro toto, sinó l’amenaça, i aquesta es realitza envers el mot omès, “Catalunya”, en els mateixos termes colonials del s. XIX, un fet que ens indica que en la mentalitat d’alguns estaments de poder encara es viu del decrèpit i trist passat imperialista, lluny de la modernitat de com s’entén la funció de l’exercit en l’actualitat.

En el marc expressiu podem comptar amb: “Quizás nos hubiera ido mejor con los portugueses sin los catalanes”. Aquest tipus de locucions expressen sentiments i actituds sobre alguna cosa. La persona que ha dit això expressa la possibilitat d’una elecció passada com “em podia haver casar amb aquest i no amb l’altre”, però també expressa un penediment ja que l’elecció hagués pogut ser més fructífera pels interessos del parlant. Expressa així una llàstima de no haver triat millor la companyia per tal de trobar-se ara en una situació millor, o dit en unes altres paraules, insinua que els mals que pateix son culpa de la contrapart: “Catalunya”.

Com a acte declaratiu prendrem un dels més coneguts i reiterats: “Catalunya és una nació”. Amb actes com aquest es canvia l’estat de les coses com fa el jutge al dir la sentencia o declarar “marit i muller” en un enllaç. Tanmateix, aquest acte declaratiu en concret és més una “declaració” d’intencions que un acte que canvia les coses en sí, ja que per molt que el pugui fer servir un mateix no té capacitat d’esdevenir, o dit d’una altra forma, jo no puc dir “em declaro marit i tu muller”. Aquest acte l’ha de declarar algú aliè amb poder suficient i adequat per atorgar el que diu com, per exemple, el reconeixement dels altres Estats que “Catalunya” és una nació, altrament, com he dit, no te força il·locutiva.

Un acte de parla representatiu fa referència o descriu estats d’una cosa, informa sobre aquesta. La frase “Spanish’s crisis fuels Catalan independence fervor” fou publicada no només als mitjans anglosaxons sinó que és una de les excuses centralistes per soterrar el tema del separatisme argumentant que hi ha prioritats com és sortir de la crisis econòmica. Tanmateix, la frase no expressa una queixa desagraïda com volen interpretar alguns, sinó un oportunisme històric, doncs tots els processos d’independència s’han generat precisament en moments de crisis, tan a la mateixa corona espanyola com a la antiga URSS. L’excepció és que en moments de bonança hi hagi prou “fuel” pels motors separatistes.

Finalment, el actes directius tenen la funció de què l’oient faci alguna cosa, ja sigui una ordre, un suggeriment o una petició. Per exemple: “La Generalitat, al igual que todas las instituciones, su legitimidad nace de la Constitutción y que, por lo tanto, está obligada a acatarla” (Prenc la llibertat de identificar “Catalunya” amb el seu òrgan de govern “Generalitat”). Aquest acte, prou ambivalent dins els directius, serveix per fer notar que el dret al que està sotmesa (o adherida) “Catalunya” no permeten un marc de consulta sobre la seva independència. Un marc legal que la obliga a ser fidel a la corona com en un parany doncs ella mateixa no té prou força legislativa. Aquesta frase és prou il·lustrativa del que és y la situació on es troba el “Catalunya”, la condemna a ser el què una part dels parlants vol que sigui o continuï sent.

Un cop fet aquest repàs lingüístic, podríem extreure els continguts dels cinc actes de parla i intentar enganxar-los per muntar una definició per a “Catalunya” composta per aquestes formes diferents d’utilitzar el mot. Així, de l’acte de compromís podem dir que: Catalunya és una colònia espanyola, de l’expressiu que és un problema i origen dels mal dels espanyols, del declaratiu que vol ésser reconeguda com el que ara no és, de l’acte representatiu que Catalunya aprofita la debilitat actual espanyola y del directiu que ha ser fidel per llei. No regint-se per la literalitat i buscant una paràfrasi més orgànica podríem afirmar que: Catalunya és una nació ocupada per Espanya, que no li treu el profit que esperava i que vol ser reconeguda malgrat els constrenyiments legals.  La situació de crisi econòmica i la inestabilitat política espanyola afavoreixen la seva independència.

Aquesta definició generada sembla prou actual i, fins i tot, real, si més no, fins que totes les parts en el futur vegin a Catalunya com una cosa diferent, per exemple, quan toqui definir-la com a República o altre cosa. Aquest reflex també quedarà en el llenguatge, en els actes de parla que es facin servir en el futur doncs tots els conceptes tenen la seva historia com bé ho sabia l’alemany Koselleck que va dedicar gran part de la seva feina a fer d’historiador de mots. Precisament, la història dels conceptes en ensenya, almenys en política, que la forma d’entendre els conceptes varia enormement en el temps i que difícilment són “usables” sense modificar el seu significat, doncs, per exemple, parlar de democràcia ara a Europa o a Atenes fa tres mil anys és com parlar de pomes o de peres. En conseqüència, s’ha d’anar en compte amb la caducitat dels significats revisant periòdicament l’ús que se’n fa dels conceptes pels parlants.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació