Quatre dies amb na Maria-Antònia Oliver

El dia 1 de gener marxo, de bon matí, cap a Mallorca. Fa un parell de setmanes que he trucat a na Maria-Antònia Oliver per si la podia anar a veure, no la coneixia més enllà dels seus llibres; i ella, a mi, de res. Abans dels cinc minuts de trucada em convida a estar-me, tots quatre dies, a casa seva. I hi vaig, pocs dies abans que rebi el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Maria Antònia Oliver, a la seu d’Òmnium | Foto: Jordi Carreño/Vilaweb

A les tres de la tarda sóc davant de l’estació de tren de Santa Maria del Camí, una estació deserta i mal barrada, i quan finalment m’assec al llindar de la vorera arriba, amb un cotxe petit tot groc llampant i amb unes ulleres de sol enormes. Cabells curts i somriure ample. Pujo al cotxe i escampem la boira ràpidament. Em diu que s’ha despertat fa poc; ahir, 31 de desembre, va anar de festa, i va estar contenta, perquè hi havia un senyor escocès amb qui va poder parlar en anglès. La miro de reüll. Miro de dir-me per dintre el començament de Joana E. «Aquesta és una història real. Vaig conèixer na Joana a Barcelona, l’any 1979. Era una dona de 69 anys, extraordinària, molt guapa, molt grassa, molt vital.» I canvio automàticament Joana per Maria-Antònia, Barcelona per Santa Maria del Camí, 1979 per 2016 i molt grassa per molt prima. La resta, calcat. «Passarem pels camins de carro, que tenen molt més encant». I ja hi som, sotragant-hi per sobre, vinyes a cada banda, i cap a Biniali tot parlant de si hi haurà o no hi haurà acord de govern. Li dic que em feia il·lusió passar per Santa Maria del Camí per en Miquel Dolç… «Oh! Miquel Dolç! El vaig conèixer. Va escriure una crítica molt bona… -riu- massa bona!, sobre la meva primera novel·la.» Afegeix: «Llàstima que era franquista. Però mai no va renegar de la seva llengua». Un dia d’aquests em dirà, molt convençuda, que la seva primera novel·la, Cròniques d’un mig estiu, li va quedar, no és per dir-ho, molt rodona. «La vaig començar a escriure a 18 anys, i es va publicar quan en tenia 22», i Carson McCullers ressona, llavors, en algun lloc. M’explica que no tenia grans pretensions amb aquesta primera, volia fer una novel·leta concreta i la va fer. En canvi, diu, per la segona, Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, va tenir més pretensions i, «veus, ja no em va quedar tan bé, trobo. Era massa jove per escriure el que m’havia proposat». Dedueixo, doncs, que és de les que creu que cal viure i després escriure. Però em dec equivocar perquè ella, frugífera, ha anat fent les dues coses ensems.

Som a Biniali. M’ensenya casa seva amb generositat i funcionalitat. És ufana i els llibres fan d’heura per les parets. Em convida a la «meva» cambra i m’explica on són els interruptors dels llums, que no dubti a posar la taula davant la finestra per aprofitar la claror, que agafi una clau d’allà, que la calefacció, de nit, sempre l’apaga, que campi com vulgui, que això i allò i gràcies i fins ara. Jo sóc a la planta de baix, sento com puja les escales a poc a poc. I és aleshores que visc el moment d’impàs, d’alegria continguda i d’estranyesa, el breu moment de no saber què fer-ne, de les mans i de l’estona. I una estona després, maleta a mig desfer, quan ja no sento la flaire de ca la Maria-Antònia perquè el nas se m’hi ha acostumat, em dic, com va escriure la Rodoreda, «vaig a veure què passa amb el vent i les flors», i surto al jardí empedrat i ella hi és, d’esquena, fent festes al gos i als gats. Els va batejar: Mel, Lluna, Blau i Cel. «Semblen sortits d’una cançó de Pau Riba», dic. «És que a mi m’agrada molt en Pau Riba!», diu. I l’endemà el veurà sortir a la tele i m’avisarà i ens plantificarem totes dues a escoltar-lo, amb un pessic d’enamorament no confessat però compartit per l’home que no porta mitjons. I sense dir res, establirem que ens trobarem durant els àpats.

Quan té ganes de parlar, parla, i jo deso tot el que em diu com un regal; quan no en té, s’aixeca, diu que puja i puja. Lluny de les cordialitats i burocràcies humanes, prop d’una franquesa com nounada. Molt d’agrair.

Un vespre li demano de pujar amb ella, al seu estudi, que és per on ha de passar sempre si vol arribar a la seva cambra, l’única cambra de la casa que no visitaré. I mentre ella s’està davant l’ordinador i fulleja papers alhora, jo vaig repassant tots els lloms dels llibres, la majoria en català; i n’hi ha que de tant en tant no puc veure perquè hi ha una fotografia d’en Jaume Fuster o d’ella amb en Jaume, o d’ella i en Jaume amb uns amics. I en Jaume és a tot arreu. Ben viu, a tot arreu d’aquella casa i al tombar de totes les converses que tindré amb ella. Com un far. Repasso els lloms que puc, doncs, i la tele sempre està encesa. Encesa d’una manera com d’abans, d’aquella manera que m’han explicat que s’encenia la tele abans, com una remor constant, escoltable o no, segons l’estona, però sempre encesa, com una pluja, una pluja catalana. I parlen d’aquell nen que s’ha perdut al bosc i que ja han trobat mentre em diu que a Mallorca la gent mira molt TV3. Li dic bona nit i avanço lentament, pel passadís que duu a les escales, perquè també hi ha fotografies i llibres. I m’aturo davant d’un Fuster que somriu a un altre Fuster, Joan i Jaume en blanc i negre. Bona nit, bona nit. Una per cadascun.

Més endavant sabré que el paperam que feia anar l’altra nit són els seus papers, que ara donarà. I em traslladarà, tot seguit, la buidor que va sentir quan va donar els papers d’en Jaume. «Quan van venir a endur-se’ls, després, em vaig fer un tip de plorar, era com si l’hagués fotut fora de casa».

Entrada a Biniali

I per esmorzar, ensaïmada. I conec a na Petra afable que ve cada matí. Em pensaré, fins al moment en què ens quedarem soles, na Petra i jo, que són amigues. I de fet ho són, però aleshores m’explica que es van conèixer perquè na Maria-Antònia buscava algú que l’ajudés amb aquella casa gran. I que a l’agència on va posar l’anunci li van dir «Ah, si vols provar d’anar-hi, ja n’hi ha moltes que hi han anat i no n’han volguda cap». I na Petra hi va anar, i es van fer amigues amb tres minuts. I sí, em sembla que a vegades pot semblar una mica com un gat, esquerpa o manyaga segons el temps, però, si bé és una aparença certa, no és impulsada pel caprici sinó per un deixar-se menar per una sinceritat molt blanca. Hi ha, en el seu fer, una naturalitat xocant i bella de tastar.

Al matí, na Maria-Antònia llegeix l’Ara, «l’únic en català a Mallorca», quan hi troba frases intel·ligents s’entusiasma i ens les llegeix en veu alta mentre pren un cafè que li dura fins al migdia. M’explica que comença a prendre’l a la cuina quan encara crema, i que després el cafè l’acompanya fidelment durant tot el matí allà on vagi fins que es refreda i ja no és ni bo. Em diu: «Amb els anys et vas assemblant als pares. Ara faig com el meu pare, que els dies que era a casa prenia el cafè durant tot el matí». I ella com son pare. Deixa el cafè per aquí per allà i va fent. I el cafè, em dic, deu representar això, el dia de festa i el mandrejar, la innocència. Del seu pare també em dirà que no la va deixar estudiar el batxillerat, i ho va haver de fer després d’haver estudiat comptabilitat, «així li faràs servei al teu home i el podràs ajudar», quan en tingués. I m’explica, ella, na Maria-Antònia, aquella que té tots els llibres feministes de capçalera, de Wittig a Capmany, aquella que enalteix sempre que pot la tasca de Marçal per recuperar veus femenines oblidades, que en aquell moment va trobar que el seu pare tenia raó. I parla a poc a poc quan em diu que, finalment, el seu pare, franquista i de dretes, acabaria donant, amb els anys, la raó en tot a la seva filla antagònica. Tot això passava just abans que ella fes «el canvi», a 17 anys, «quan vaig començar a ser feminista».

Durant aquests quatre dies que hi seré, tot i els paisatges quasi onírics i constants d’oliveres, tramuntanes, ovelles i pobles de color terrós que vaig visitant a estones, els àpats esdevenen, per mi, els moments de més expectació. Els verals més dignes de retratar. I tot i que quatre dies són pocs dies per crear una monotonia, una quotidianitat, són prou per crear una certa confiança.

A la «meva» cambra de mobles antics hi ha tot de lleixes amb exemplars de llibres seus repetits. Agafo les Cròniques d’un mig estiu, publicada per Club Editor l’any 1970, i la poso a la tauleta de nit. I quan li ho dic em parla d’en Joan Sales. «Amb en Joan Sales molt bé… -somriure murri- em volia fer treure coses perquè deia que tenia un públic concret que havia de preservar i cuidar i que no assumirien certes paraules o expressions… I llavors negociàvem». I de Sales a Rodoreda: «Quan la vaig anar a veure per primera vegada, al carrer Balmes, m’havia fet un pastís. Era molt amable, agradable, però era molt reservada».  Em diu que va ser en Sales que va voler que es coneguessin. «Duia una faldilla negra, llarga, amb un xap al darrere, jo també perquè era la moda, però per sota se li veia el viso blanc!» Jo: «…i el viso no s’ha de veure?» Ella: «No. Jo de viso ja ni en portava… Era estrany, perquè ella era una dona molt elegant.». Rumio que potser el viso blanc sota la faldilla negra clivellada esdevé, ara i aquí, el símbol que la Mercè i na Maria-Antònia pertanyien a generacions diferents. Em dirà, però, aviat: «Nosaltres vam tenir els nostres mestres, Pedrolo, Rodoreda, Tísner… molt més a tocar que no pas els escriptors d’ara» i, «els dels setanta vam començar molt joves, hi havia molta feina a fer». Els dels setanta: escrivint cadascú allò seu, però sempre fent, entre tots, un teixit dur, de ferro, tota la seva literatura de màniga arremangada, com una estructura d’estat.

M’explica que a Catalunya sempre s’hi va sentir molt ben acollida, «els anys que vaig viure a Barcelona». Així em parla del caràcter dels illencs, i m’explica que tots els illencs comparteixen que són illencs. Vet aquí. Simple i misteriós. I parlant dels illencs em diu com li agraden alguns poemes de l’altra Maria Antònia, la Salvà. I gosem fer safareig: que si tothom sabia, aleshores, que Carner n’estava enamorat, -deia, de fet, a Cor Quiet «Quan té Maria Antònia alguna cosa bella/ a dir, impacient se n’estremeix tota ella;/ i aquella cosa vívida i un poc barbotejant,/ s’escampa en un desordre que té l’encís d’un cant.»-. Que si s’avenien tan bé. Que quina llàstima que ella fos franquista -i que cantés així: «Farineta bruna,/ oli sense sal…/ Visca el General/ de l’Espanya una!». Que si Mallorca sempre ha estat més de dretes i Menorca més d’esquerres. Que si els escriptors que no van condemnar el Règim no tenen, sovint, el reconeixement literari merescut…

I fa els ulls més verds quan parla d’escriure: «Jo escrivia i semblava molt segura i tot això, però per dintre estava cagada de por», diu, fent referència a quan va començar. «Sempre em feia guió, per les novel·les», en canvi, per «Punt d’arròs, el vaig haver de deixar», diu que els personatges se li escapaven i que recorda com, un vespre, «mentre jo escrivia i en Jaume feia el sopar, em vaig tornar boja i en Jaume va deixar el sopar i em va fer sortir a passejar per tranquil·litzar-me». En general, però, sempre era ella que guiava la novel·la i no al contrari. Agafa, tot d’una, un aire divertit i m’explica que un matí en Jaume li va dir que mentre dormia havia dit una cosa molt bonica. Coordenades espai-temps per guardar-hi les ensaïmades, i així va ser com va néixer un títol de llibre… si Proust eren magdalenes, Oliver seran ensaïmades. «No hi havia rivalitat entre en Jaume i jo, no, mai», conclou quan li ho pregunto. Quin no-parar, quin retroalimentar-se, quin comprendre’s, penso, dos escriptors en una sola casa… I una estona més tard es posarà seriosa quan em parlarà de la inconstància per escriure, de la mandra, del desordre. I em fa saber que ella ha pecat, en l’escriptura, en totes tres coses. M’aconsella, sabent que la por sempre hi pot ser, «no miris d’entendre per què prefereixes netejar els vidres en lloc d’escriure si tens la idea i les ganes, lluita, simplement, contra això». I em corprèn. I sense esperar-ho s’aixeca, em diu que marxa i marxa. I em dic que això que pot semblar aspror, no és altra cosa que la traducció d’una llibertat innata, suprema, posada humilment en pràctica.

I ara ja no tinc nom perquè na Maria-Antònia, quan em parla, em diu nina. I nina això i nina allò i s’endinsa a parlar de la mort d’en Jaume i del trasplantament de cor, que van anar seguits i van fer-li un temps molt fosc; viure la mort d’en Jaume, temptejar la pròpia. Tot això passava als seus 51 anys. «I què et va fer, canviar de cor, i no, per exemple, de ronyó, guardant el cor com guarda tota la simbologia amorosa?» I ara riu i m’explica que la seva mare demanava a en Jaume, secretament, «Però, si li canvien el cor, ens estimarà igual?». Somric i m’anuncia que ella ja no fa servir expressions com: de tot cor, tenir el cor robat, etc., perquè són mentida, «el cor, de fet, és dins el cap». I com que el cor és dintre el cap em diu que ara té idees, noves idees de llibres, però que durant molt de temps ha estat com muda, i mira de fer-me entendre com les paraules li relliscaven, no li venien, havien marxat o  s’escapaven. Repeteix, però, que se li ha ficat una cosa al cap i que té ganes de treballar-hi. De nit, quan el poble serà fosc com el ventre d’un ull, em sabrà una mica de greu de no saber pregar, per demanar que ho faci, que ho faci… que escrigui.

I ja he de marxar i ens acomiadem breument i quan sóc a la parada de l’autobús ja m’he penedit unes quantes vegades de no haver fet el que em deia el cor, que és el cap: abraçar-la llargament, dir-li gràcies unes tres o quatre vegades més i no tenir vergonya de mirar-me tot el que em quedava, des de la porta, a l’abast dels ulls per dir adéu, per dintre, a cada cosa, a cada llibre, a cada ombra, no fos cas que mai passés allò d’iràs i no tornaràs.