Quatre coses sobre el futur del llibre abans de l’aperitiu

27.03.2017

Es veu que l’altre dia en Javier Celaya va anar a la botiga d’animals de dins del Corte Inglés de Plaça Catalunya i en va sortir enfadat perquè no el van deixar entrar amb el seu animal de companyia. “En el de Madrid sí que se puede. Aquí en Cataluña los animales deben ser diferentes o no sé.” Del que sobretot es va queixar, però, va ser de les maneres amb les que li van dir que no podia entrar. “Si en vez de ser un dependiente, hubiese sido una máquina, seguramente hubiera sido más amable.”

Javir Celaya al CCCB | © CCCB Foto de Carlos Cazurro

I d’això, de les màquines i dels humans, és del que justament va parlar davant d’unes 40 persones que van tenir la voluntat de llevar-se dissabte al matí després del divendres de diluvi universal per anar a escoltar la seva xerrada, que es titulava El llibre que ve. “Iremos un rato al futuro y después volveremos al presente que ya será hora del aperitivo”, va dir Celaya, després de confessar admirat que feia poc havia descobert la salsa Espinaler. Va pujar a l’escenari de la Sala Raval del CCCB amb posat interessant. Duia sabates marrons, mitjons liles, cinturó de quadres de colors, jersei verd amb camisa de ralles a sota i unes ulleres rodones molt petites. Javier Celaya, fundador de DosDoce –“un nexe entre totes les entitats del sector cultural amb l’objectiu d’animar-les a entendre millor l’era digital present”- va dir que venia d’un festival cultural i digital de Texas, el SXSW, i que ens portava totes les novetats. “Mi idea no es crearos mucha ansiedad. Solo un poquito.”

El lema d’aquest any del Kosmopolis ha estat el canvi que està canviant. Celaya havia dit que aniríem al futur, però va parlar, bàsicament, del present, fent una àmplia visió del panorama tecnològic actual i de les curiositats vàries que poden arribar a fer les màquines i de com això canviarà les nostres vides. “Estamos en la fase 1 de la época de la inteligencia artificial.” Ara Spotify sap quin gust musical tenim, però d’aquí poc hi haurà cotxes sense conductor, hospitals intel·ligents –“querremos saber la segunda opinión de una máquina”-, hotels on el servei d’habitacions seran màquines, aparells que ens carreguin la compra i ens vagin seguint allà on anem, i altres coses que fan pensar que si el sector del llibre no puja al carro, “acabaremos en un mundo del libro Amish.” Sempre, però, hi ha qui intenta anar a la contra. A Londres han obert una llibreria que per entrar-hi has d’apagar el mòbil i a canvi, et conviden a un whisky. Amb aquest context, Celaya no va parlar dels llibres en si: és igual si llegeixes en paper o digital. El que canvia és tot el que gira al seu voltant.

La intel·ligència artificial, va dir convençut, ens ajudarà a entendre millor els lectors. L’aplicació Komilibro, per exemple, està dirigida a adolescents que vulguin descobrir llibres. “Tú dices: quiero monstruos, vampiros y que se maten entre ellos. Y te encuentra un libro de eso. Luego tú ya te lo lees en papel o en digital, da igual.” Semblava, doncs, que aquest dilema entre paper i digital estigués més que superat, i ara tot se centrava en maneres d’interactuar entre el lector i les plataformes. Una altra aplicació, Tekstum, per exemple, recopila les emocions que transmet un llibre en concret a la gent, de manera que abans de comprar un llibre pots veure quines sensacions ha causat. D’altra banda, Inkitt fa una comparació d’un manuscrit amb els que més èxit han tingut i seguint els seus patrons, et fa suggeriments del que puguis canviar. De fet, amb això dels best sellers, una màquina que ha llegit uns 80.000 llibres –“¡la máquina lee más que el humano!”ha establert els patrons que hi ha en comú entre els best sellers. Tot això de les màquines ha arribat fins a tal punt que al Japó un manuscrit que havia escrit una màquina va quedar finalista en un concurs de narrativa. No va guanyar per falta de lèxic: “repetía algunas palabras.”

Va acabar amb “el gráfico más optimista que he encontrado”, sobre com afectaria la intel·ligència artificial a la feina en el sector cultural i amb unes quantes afirmacions d’allò més desafiants: que la màquina faria que la creació artística i la qualitat siguin superiors, que hem de deixar que sigui un aliat, i que en definitiva, tot plegat ens farà més intel·ligents.

En conjunt, una d’aquelles xerrades després de les quals acabes desitjant que si us plau canviï el que vulgui, però que no se’ns acabin les històries, i amb l’única esperança immediata que com a mínim, avui encara podràs fer l’aperitiu de sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Interessant crònica. Jo també sempre em quede amb una sensació semblant quan escolte una xerrada de Celaya que sol fer a Liber i altres concentracions del sector editorial: doncs ja vorem què passarà.