Quars Duo: “El Lied és una miniatura amb tota la profunditat poètica”

22.01.2017

Bilker Strasse 15 és el primer espectacle del Quars duo (Mercè Pardo, mezzosoprano i Myriam López, piano), una proposta interdisciplinar centrada en les figures de Brahms, Clara Wieck i Robert Schumann, on a més del repertori de Lieder dels tres es recorre a la correspondència entre ells. Com escriuen al programa de mà, Bilker Strasse 15 “és l’adreça que correspon a la casa de la ciutat alemanya de Düsseldorf on van viure Clara Wieck Schumann i Robert Schumann amb el seus fills”. Entrevistem a Mercè Pardo i Myriam López, creadores del projecte, que ja s’ha presentat en diversos centres cívics i sales de Barcelona. La propera cita és el 27 de gener al Centre Cívic Fortpienc.

Quars Duo

Quars Duo

Diego Civilotti: Quars duo i Bilker Strasse 15 neixen a la vegada? Com va anar?

Myriam López.- La Mercè i jo ens coneixíem del conservatori. Després havíem fet un espectacle juntes amb més gent i fa tres anys ella tenia aquesta obra, jo estaba vivint a Donosti, em va trucar per si volia muntar-la amb ella i li vaig dir que sí de seguida.

Mercè Pardo.- Sí, jo recordo quan vam fer l’altre espectacle amb ella molta sintonia, una manera d’entendre les coses igual. També buscava una dimensió no només musical i per això vaig pensar en la Myriam.

DC: Quina obra tenies?

M.P.- El cicle Frauenliebe und Leben, de Robert Schumann. Volia construir un projecte a partir d’aquí, però per anar més enllà. I aleshores va ser començar a pensar què més hi podíem posar en joc. La Myriam va arribar amb un llibre sobre la vida de Schumann… i  a  partir d’aquí també pensem en la Clara, Brahms -de qui les dues som unes apassionades- també apareix… A més vam veure que el vincle entre ells era molt potent; la feina llavors era pensar com ho enllaçem tot això. Paral·lelament a això som un duo: vèiem que no ens uníem només per fer aquest espectacle.

DC: Per explicar aquesta voluntat d’anar més enllà de la dimensió purament musical i de donar cabuda a la literatura, el cinema… utilitzeu un concepte molt interessant, la “semàntica dels marges”. Entenc que aquest plantejament ja hi era des de l’inici.

M.P.- Totalment. És que jo crec que això ja hi era en nosaltres. Ens vam trobar al conservatori on el perfil d’estudiant moltes vegades es redueix a la música, i les dues estavem fent altres carreres a la vegada. La Myriam estava fent psicologia i jo estava fent humanitats, inconscientment ho vam concebre i ja sabíem que quan pensàvem en l’altre, implicava aquesta “semàntica dels marges”. Perquè ja vivim als marges… (riures)

M.L.- Vam fer un espectacle com som nosaltres, com ho vivim tot. Les relacions, la vida personal, profesional… tot.

M.P.- I l’espectacle anterior que havíem compartit abans del Quars duo, en aquell cas era sobre Monsalvatge, amb dos membres més, una artista plàstica -que també és soprano- (Mar Serinyà) i un baríton (Toni Galera).

DC: A l’espectacle genereu un espai comú entre els tres compositors. Quin diríeu que és el tret o trets estètics i musicals que apleguin el repertori de Bilker Strasse 15?

M.P.- Ja si parlem només del Lied el que m’agrada és que una miniatura, una poesia musicada, una estructura mínima de petit format, tingui la capacitat de donar tota la profunditat poètica que hi ha. Crec que els tres ho troben d’una manera magistral: amb molt poc dir molt. Després tot el repertori que fem està molt ben escrit en el sentit què la poesia i el sentit poètic es traslladen a la música. La part literària i la musical, van molt enllaçades. De vegades un Lied és només una pàgina, però en aquella pàgina, tots els matisos que hi ha, com estan teixides les transicions, com està construït musicalment… ha estat la part més enriquidora. I en cadascú vam trobar colors diferents. Per exemple en la Clara segurament una escriptura més lleugera, que es nota en cantar, tocar i assajar. Més lluminosa almenys en l’escriptura, no hi havia tanta densitat dramàtica.

M.L.- Sí, als Brahms hi havia més capes. I a més vam triar començar amb aquests.

M.P.- I Schumann, com que era l’origen, el vam treballar com a cicle complet i la relació que hi ha entre els Lieder.

DC: Així, cadascú manté la seva veu singular dintre d’aquest espai comú.

M.P.- Exacte. Hem intentat construir les tres veus diferents. I el romanticisme el portem molt en vena com allò dels “marges” (riures). Des de l’origen vam veure molt clar que Schumann ens encanta.

M.L.- No volíem anar intercalant entre ells.

M.P.- A l’espectacle queda intercalat amb les cartes, però els compositors estan ordenats.

Quars duo

Quars duo

DC: Heu seleccionat dos dels Vier Gesänge de Brahms, tres dels Sechs Lieder de Clara Wieck i sis dels Frauenliebe und Leben de Schumann. Quin són els motius que us porten a escollir-los? Hi ha raons estètiques i tècniques?

M.L.- Hi havia molts criteris. En els números ens agrada jugar simbòlicament entre el 3 i el 2.

M.P.- També és l’essència de l’espectacle, perquè són tres personatges que a la vegada havíen mantingut tots ells una relació dual entre ells. Crec que no es veien com una relació de tres, sinó que vivien una relació de dos, on es generava aquest equilibri entre els tres a partir d’aquestes dualitats. L’obra que vam decidir absolutament sota aquest criteri és l’obra per a piano que tanca.

M.L.- Sí, un intermezzo de Brahms. La mà dreta va fent dosets i la mà esquerra tresets. I hem seleccionat un fragment que formalment té tres parts.

M.P.- El criteri de selecció de les altres, com que l’embrió eren les de Schumann, primer vam treballar el cicle complet. Però no volíem fer un concert etern; volíem un format lleuger i no massa dens. Vam treballar Brahms i Clara, però Schumann agafava massa protagonisme, tot i que a l’origen era el pivot de tot plegat.

M.L.- Sí, el personatge central: es van conèixer a través de Schumann.

M.P.- Sí, per Brahms era el mestre, era el marit de Clara… Després vam mirar de treure del cicle de Schumann aquelles amb colors més semblants a les altres -també n’hi havia una que tècnicament cansava molt. De Brahms jo tenia passió per Von emiger Liebe i de seguida la vam incloure, juntament amb Die Mainacht. Com que forma part d’un cicle de quatre (Vier Gesänge, op. 43) i les altres dues no ens encaixaven tant.

M.L.- Una altra era amb un estil coral que quedava fora de lloc amb el que fèiem. Els que vam seleccionar eren els dos que més lligaven amb el sentit global. No va haver-hi votació: ens sorprèn que sempre estem molt d’acord. Per què és tan fàcil? (riures)

M.P.- Les “Clares” potser no són tant de mezzo, van ser les que em van costar més. Aquesta escriptura més sostinguda no em venia tan còmoda. I les tres que vam triar tenen caràcter bastant diferent entre ells; una és descripció d’un paisatge, l’altra més dansant… vam trobar aquest equilibri i vam veure que quedava bé l’estructura del concert.

DC: Durant l’espectacle també s’inclouen algunes peces per a piano.

M.L.-  Al principi de l’espectacle buscàvem alguna cosa per situar l’espectador des de la música. Vam triar un fragment de les Escenes d’infants de Schumann; aquesta innocència per començar, que no hi hagués grans intensitats. I al final agafem una obra de maduresa de Brahms, quan ha passat ja tota la vida -en el nostre cas, tot l’espectacle. El final era massa intens, era la dramàtica mort de Schumann, amb la qual no volíem acabar.

DC: I l’elecció de la correspondència que llegiu suposo que és paral·lela, oi?

M.L.- És paral·lela però ja teníem els Lieder.

M.P.- Sí, jo tenia el cicle de Schumann, la Myriam ve amb el llibre de Schumann i ens posem a llegir… i treballem amb el diari personal de la Clara… o sigui que es va construir tot bastant en paral·lel. I de fet l’estructura final de l’espectacle, va ser al final. Teníem clar com aniria més o menys, però després la conjugació va ser ja amb els actors, als últims assajos abans de l’estrena. Vam afegir coses i ho vam acabar de pulir. De la pel·lícula que vam triar [Geliebte Clara] havíem seleccionat unes escenes i després vam canviar-ho…

DC: En l’apartat audiovisual treballeu amb Geliebte Clara (2008) de Helma Sanders-Brahms, tot i que hi havia més opcions. Com vau arribar a la pel·lícula i com va anar el procés de selecció dels fragments?

M.L.- Sí, també hi havia Simfonia de primavera, que es centra en la relació entre Schumann i Clara. La virtut d’aquesta és que apareixien molts moments que ens interessaven.

M.P.- Sí, i més enfocat en Clara que no en la història d’amor de Robert i Clara. Com que volíem potenciar el 3 i el 2, no volíem la història d’amor. Aquesta pel·lícula ens oferia els moments claus quan es van conèixer, el primer contacte, el contacte entre Brahms i Clara, el moment més romàntic entre Robert Schumann i Clara en el tren i la part en què Schumann ja està més desequilibrat. Ens servia per lligar narrativament l’espectacle.

DC: Precisament una de les virtuts de l’espectacle és que narrativament funciona molt bé. És una qüestió que us heu plantejat i us ha preocupat especialment o hi heu arribat d’una manera natural?

M.L- L’hi hem donat voltes i hem fet bastants canvis.

M.P.- Jo crec que Quars, de fet, és una mica és això. Tot i que hi ha moltes hores d’assaig amb la música també hi ha moltes hores de pensar, d’entendre les vides d’ells, d’haver llegit les cartes… d’empapar-te de tot.

M.L.- I decidir quin és l’objectiu: què vols transmetre, què no vols transmetre, l’expectativa que generes…

M.P.- Com que les dues tenim aquesta faceta de “profes”, no volíem que fos un espectacle “didàctic”. De vegades vols apropar la música al públic i ho expliques tot.

M.L.- Sí, un tast vivencial, i quan a un li interessa, ja hi ha bibliografia, referències… i un va a conèixer l’aspecte musical o vital que més l’interessi dels personatges.

M.P.- Quant al joc amb les expectatives ens van ajudar molt els actors -la Rosa Vila i el Jordi Caixàs-. No voler semblar el que no és, perquè no és una obra de teatre, per exemple. Es tractava de trobar el punt adequat perquè el públic no sentís: “M’estan venent una cosa que no m’arriba” o “està intentant ser una cosa que no és”.

Símbol de Quars duo

Símbol de Quars duo

DC: I finalment ho pot gaudir un públic molt ampli.

M.L.- Aquesta és la intenció, perquè on fem els concerts hi ha de tot. I volem que algú que no conegui res de la música pugui fascinar-se i voler conèixer més musical o extra-musicalment.

M.P.- I en funció de la sala també. I la idea d’aquesta estructura on hi ha carta, pantalla, actor… era també que ajudés a la gent que li costa amb la música, i amb el gènere del Lied. Un altre dubte que teníem -i que seguim valorant- era fins a quin punt fer visible el text dels Lieder. Nosaltres sempre el posem al programa, però també dubtàvem si projectar-los a la pantalla. Ens feia por que distragués, i no deixar aquest misteri que per a mi té el cant líric en la llengua original: potser no saps exactament què t’estan dient, però t’arriba d’alguna manera. També vam valorar si el narrador ho podia llegir una mica abans. I ho seguim pensant, en funció del que anem notant.

M.L.- El que sí vam descartar va ser posar la lletra simultàniament, perquè surts de l’experiència.

M.P.- Sí, ja la carta et va conduint per l’estat anímic, i la pel·lícula et va guiant. Si algú s’ho vol mirar després en el programa estan totes traduïdes.

DC: Heu tingut al cap algunes versions del repertori en preparar-lo?

M.P.- Gens. Hem escoltat però hem intentat fugir d’això. Un dels nuclis del duo era de fet sortir molt de la referència al “profe”, etc. Perquè de vegades això et bloqueja més.

M.L.- Sí, més que mirar les versions miràvem els llibres.

M.P.- Alejandro Fränkel també ens ha ajudat molt en la construcció musical allà on no arribàvem. De vegades necessites algú que t’ajudi musicalment a saber que no estàs fent una cosa fora de lloc.

M.L.- Sí, ens va assessorar musicalment i ens va ajudar molt.

DC: Com ha estat la vostra relació anterior amb el Lied com a oients i intèrprets?

M.L.- Jo he acompanyat cantants, i era un dels formats que més m’agradava. És un espai petit, on em trobo més còmoda. Surten coses petites i autèntiques i m’agrada molt.

M.P.- I allò que dèiem del 3 i el 2. Trobar aquesta relació musical entre nosaltres, on l’una sosté l’altra… aquest treball de duo ha estat fantàstic. Crec que el Lied ho permet.

M.L.- És un repertori que et fa sentit molt proper.

M.P.- I per a mi el Lied ha estat un descobriment arran d’aquests últims anys, perquè tota la formació al conservatori era molt més operística. Em van encarar més a l’òpera i el gran format, i vivia molt endollada a això. Vaig tenir un moment de voler trencar amb aquella carretera que m’havien organitzat. De vegades el Lied es viu com si fos “de segona”. Les grans veus han de fer òpera: al conservatori t’ho venen així. Si és cert que gaudíem de les cambres, però la meva direcció anava cap a una altra banda. M’agrada el format petit; també escric contes, i el conte també sembla el germà petit de la novel·la. Quan veus que amb una estructura petita pots construir tant… trobo que el Lied ha estat un alliberament total. I viure el cant no tant des de la tècnica, la projecció… sinó posar la música en primer terme, ha estat emocionant. En aquest repertori hi ha una exigència més musical de com dius cada frase i com fas cada matís, però no com una cursa de resistència, que és com jo vivia el cant abans.

M.L.- En canvi, des del pianista, com que el Lied està pensat pel piano, gairebé seria el gènere més propi. Un arranjament d’orquestra d’una ària és més antinatural. Quan acompanyes un cantant el Lied és el gènere que més t’agrada fer. I el piano té un paper important, no és un simple acompanyament. Hi ha molt diàleg, molts rols amb l’altre: ara estàs sostenint, ara estàs escoltant…

M.P.- I ho hem construït molt des d’aquesta idea i amb aquesta sensació.

DC: Aquesta dualitat i l’acoblament de veu i piano us ha suposat un repte o heu trobat ràpidament el resultat?

M.P.- En aquest aspecte la Myriam al piano sap escoltar infinitament i sap donar-te el que necessites. He tingut amb ella una sensació de sentir-me com a casa des del primer moment. I el dia que tu necessites més una cosa, ella té una gran capacitat d’acompanyar i de trobar-te. Sincerament crec que és molt bona en això, i per a mi va ser una comoditat.

M.L.- (a la Mercè) Això és mutu, perquè  és molt fàcil seguir-te. Potser és perquè tenim sintonia. Hi ha aquella part oculta que no saps per què, amb algunes persones tot rutlla. Com a les relacions personals, tot és extrapolable: musicalment també, hi ha gent amb la qual tot funciona i no saps per què.

M.P.- Jo insisteixo en aquest sentit que la Myriam és una gran acompanyant. A mi em passava de vegades que acabava apretant, tensionant molt. I ella ja ho sap: “Avui que estàs així, tu tranquil·la, tira…”. I surts amb aquesta tranquil·litat pensant “em rescatarà”, encara que després no t’hagi de rescatar tantes vegades. Crec que aquest rol és molt seu, segurament fa que jo estigui més lliure, ella es senti millor, etc.

M.L.- I anticipes fàcilment. (a la Mercè) Gairebé ni ens mirem, no? És l’orella. És la sensació de quan balles amb algú i tot flota i ja està. I també cuidem molt els volums.

M.P.- Sí, hi ha molt de treball en això. I cada Lied l’hem provat de trenta maneres diferents fins a trobar la nostra (Schumann, sobretot). Llavors arriba un moment en què et coneixes com si una hagués parit a l’altre.

M.L.- I en això estàvem molt d’acord. També vam pensar amb la lectura de les cartes posar piano de fons; vam triar tot un repertori, però en provar-ho quedava tant saturat de so que vam buidar.

M.P.- Necessitàvem treure en un moment, perquè el romanticisme ja és prou carregat…

M.L.- Sí, era massa intens tot. Necessitàvem la veu sola.

DC: Com valoreu la participació del filòleg Jordi Caixàs, i les actrius Rosa Vila i Anna Ochoa en el vostre projecte? Què us han aportat?

M.P.- Dóna un color diferent. És aportar un altre ingredient que et dóna un altre registre i oxigena l’espectacle. A més també la seva experiència artística i escenogràfica ens ha ajudat moltíssim. Per exemple, “ara això està generant expectativa i en canvi no esteu aprofitant aquesta expectativa i potser si enllacéssim aquesta carta…” aquest treball d’entendre com és la qüestió dramàtica. No és que sigui un espectacle teatral, però sí que hi ha petites coses que ells ens han sabut indicar molt bé i ens ha ajudat molt. I després també la seva gran predisposició: s’ho han sentit molt seu i s’ho han pres d’aquesta manera, no només que ells van a fer un moment, sinó amb aquesta energia.

M.L.- I la interpretació de les cartes. Quan sents una persona que li ha donat mil voltes a un text, que hi ha posat una intenció, una entonació… ho està personificant, cobra vida. Ho pots llegir en veu alta, però no té res a veure.

Quars duo

Quars duo

DC: Parleu-nos dels vostres espectacles amb el Bilker Strasse 15 fins ara (Casa Orlandai a l’abril, CC. Urgell el novembre, el CC. Sagrera el desembre, sala Moraima també el desembre).

M.L.- A mi el que m’ha agradat és que cada sala era totalment diferent, i era com una primera vegada.

M.P.- Cada sala tenia condicions totalment diferents, en mil factors: des de la persona que et rep i domina aspectes més tècnics, o és encantador amb la generositat que mostra… fins a l’espai, la sonoritat, el piano, la quantitat i el tipus de públic… Urgell ens va sorprendre amb una sala plena, a la Moraima va ser molt més familiar… i nosaltres mateixos estem diferents en cada ocasió.

M.L.- També hi ha hagut diferents formats amb la lectura de les cartes, perquè en una ocasió estaven el Jordi i la Rosa, en una altra només el Jordi, després el Jordi i l’Ana…

M.P.- A Orlandai va ser el dia de l’estrena, que a més era quan fèiem el vídeo per poder fer després la promoció, hi havia tota l’expectativa de la primera vegada, i és un factor molt determinant de l’experiència d’aquell dia. Després Urgell, que té un públic fidel del cicle de clàssica, va ser una sorpresa, amb una acústica molt bona.

M.L.- A la Sagrera per exemple, era un públic acostumat al teatre, estava ple i va ser molt agraït. És un públic que es va arriscar a veure una cosa diferent per a ells que no es programa allà. I això era emocionant.

M.P.- I Moraima era un format “casa”, segurament l’escenografia que més encaixava amb la idea del Bilker Strasse 15. Amb petit format, va tenir encant.

M.L.- Sí, amb aquest escenari que és el dels Lieder, el de l’època: poca gent, coneguda, que es reuneix.

DC: Si obrim el focus del Quars dúo més enllà de Bilker Strasse 15, pot ser que el Romanticisme i el Lied siguin el material idoni per la vostra proposta artística?

M.P.- Podria ser. És veritat que ens sentim molt còmodes, però no ens hi voldriem quedar sempre. Ara estem molt a gust amb això. Normalment ens veiem moltíssim però tenim poc temps per parlar de coses que no siguin assajar. Quan tenim un sopar i ens podem allargar, començem a pensar en les coses que podríem fer, i en surten moltes. A més la Myriam és arpista, llavors voldríem fer coses amb arpa… De fet, primer vam fer el Bilker Strasse 15 però amb Quars volíem fer alguna cosa amb arpa: això va ser un idea molt inicial.

M.L.- Sí, tenim moltes idees i hem hagut de triar per un segon espectacle.

DC: El viatge de Quars dúo no acaba a Bilker Strasse 15. Cap a on voleu anar?

M.P.- Hi ha idees, coses amb arpa, fora del Lied, fins i tot fora del clàssic… però encara no estan definides.

DC: Potser ja heu pensat en d’altres figures de la història de la música que us permetin teixir un diàleg semblant.

M.P.- L’any passat vaig anar a Viena i vaig veure les obres d’Egon Schiele al museu Österreichische Galerie Belvedere. Llavors pensant coetàniament a aquestes obres pictòriques, què hi ha? Hugo Wolf, que a més jo l’havia cantat, i m’encantava. Vaig pensar que eren estètiques que musicalment i pictòricament significaven el mateix. Quan un llegeix de l’un i de l’altre, se n’adona que buscaven el mateix. També volíem generar un altre cop aquest caràcter interdisciplinar, però tampoc recórrer una altra vegada a la lectura… volíem buscar la interdisciplinarietat d’una altra manera.

M.L.- Sí, que tingui alguna cosa en comú amb el que havíem fet, però sortir d’això. El que volíem mantenir per exemple, és el triangle. Al final mantindrem aquest triangle de creadors.

M.P.- Aquí va aparèixer el nom de la ballarina Marta Graham, per anar a l’inici de la dansa contemporània, el trencament amb la figuració clàssica, igual que els altres. També ens hi servia la dansa com tercer llenguatge; de la mateixa manera que al Bilker Strasse 15 la lectura de les cartes és el que uneix els autors, la dansa també podia unir molt bé la música amb la pintura. Amb aquesta visibilitat de la forma pictòrica, però alhora hi ha el moviment de la música. Hem anat intentant trobar la relació entre el Lied de Wolf i l’obra de Schiele perquè hi hagi un encaix estètic. Òbviament musicalment encara ens falta molt, i també la narrativa del que passarà a l’espectacle, l’estructura que encara hem d’articular.

DC: Les dues teniu formació i vocació pedagògica. Creieu que un dels horitzons principals del dúo és la divulgació?

M.L.- A nivell didàctic, no.

M.P.- Sí que ens interessa traslladar el coneixement de determinades figures. Però de fet, volíem sortir d’allò didàctic. Potser hi ha una faceta didàctica que de manera inevitable va en el nostre ADN…

M.L.- Però no hi ha una intenció explícita.

M.P.- La intenció de fet és no fer-ho didàctic.

M.L.- En els dos casos, com que tenim la nostra professió en l’àmbit de l’educació, aquest és un espai artístic, un altre espai, tot i que l’espectador sempre rep alguna cosa.

M.P.- Sí que és veritat que no volíem fer cap “classe” o explicar uns continguts, però volem no només traslladar l’experiència musical en si mateixa sinó també presentar uns personatges, que tenen unes vides…

M.L.- És clar, quan fas una obra de teatre, tot això el públic ho rep. Transmetre experiències o coneixements… no vol dir “explicar”. Com la diferència entre parlar amb algú o que hi hagi una teràpia; perquè hi hagi una teràpia cal que hi hagi una intenció terapèutica. Perquè hi hagi una classe ha d’haver una intenció didàctica que no hi ha. Simplement no partim d’aquí.

M.P.- De fet l’espai de Quars és diferent al de la nostra activitat docent. Un espai creatiu i artístic. En aquest sentit, no ho fem només per “fer el concert”. El concert és el final del procés però no l’entenem com més important que el procés mateix. El treball de crear, muntar… és el sentit que té el duo.

M.L.- És la construcció d’alguna cosa, no és “tenir concerts”. Ens permetem aquesta llibertat de poder crear sense cap condicionament econòmic o de expectativa. Creem el que volem i ho proposem. Si algú ho accepta, és clar, ens encanta fer-ho públic, però si ens diguessin: “Si feu això altre tindríeu deu concerts, i si feu això que feu en tindreu un”. Doncs llavors en tindríem un.

DC: Heu rebut suport al llarg del projecte?

M.P.- La quantitat de gent que ens ha ajudat és molt gran. Des de la persona que ve a controlar la projecció (l’Andreu Artomeu i la Júlia Pardo…), els vídeos (un regal de l’Ada Serra), las fotos (Aina Pociello), el contacte del Gerard Segura amb la Casa Orlandai que ens va permetre fer el primer concert, el disseny del logo i el material gràfic (Roser Padrés), el treball musical (Alejandro Fränkel) i suport tècnic (Raúl Cicuéndez), la divulgació i gestió (Gemma Cullell). L’Escola de música Diaula tot l’any passat va acollir els assajos, la Escola Súnion ens ha editat publicacions per difondre.

DC: I heu rebut bona acollida quan l’heu presentat?

M.P.- Per l’expectativa que teníem, sí. I ens ha passat que al final d’un concert vulguin recomanar-ho a una altre centre cívic. Més aviat la sensació ha estat que s’anava encomanant. Parlàvem fa poc que si volíem muntar aquest altre espectacle a l’entorn de Wolf i Schiele, hem d’augmentar la feina del duo. Estem mantenint l’espectacle actual viu i, al mateix temps, estem engegant l’altre espectacle. Veiem que Quars està creixent, i com més creixi millor. També és fantàstic quan ja has muntat una cosa, un primer espectacle, ja el tens integrat i, tot i així, cada concert és diferent; es gaudeix moltíssim.

M.L.- Sí, es gaudeix molt.