Quaranta anys d’un teatre lliure

21.09.2016

Enguany volem celebrar els 40 anys de teatre lliure, «així, escrit sense majúscules, com a emblema d’un concepte, d’una opció que no va sorgir del no-res i a la qual s’ha mantingut fidel, més enllà dels canvis d’etapa», explica Guillem-Jordi Graells, autor i director teatral català, a la secció de Teatre del número de setembre de «Serra d’Or».

Foto de família de la temporada 2016-2017 del Teatre Lliure

Foto de família de la temporada 2016-2017 del Teatre Lliure

Un aniversari mereixedor de celebració, després de la llarga trajectòria teatral i professional que ha transcorregut per a arribar al lloc on és avui.

El Teatre Lliure és el que marca «la diferència i la seva singularitat present», atès que, des d’un bon començament, mai ha volgut estar del tot lligat a les administracions públiques, tot i que «en sostenen el funcionament i fins i tot són presents en l’òrgan de decisió […], però fins ara cap no ha aconseguit “fer-se’l seu”». Sempre s’ha treballat perquè «fos dirigit, orientat i gestionat lliurement per uns artistes sense altra base que la seva trajectòria i el fet d’haver-se guanyat a pols l’adhesió d’un públic fidel i entusiasta». Una de les grans «aportacions del Lliure al sistema teatral català» és, justament, «acollir-se i defensar a ultrança un model de “teatre públic” […] protagonitzat, i no sols artísticament, pels professionals, amb el suport de l’Administració pública.»

El naixement d’aquest teatre va coincidir amb l’època de la transició —l’any 1976—, temps de canvis substancials per al país. Això mateix va haver de fer el «teatre independent català»: «havia de cercar noves fites, adients als nous reptes i a les noves realitats del moment». Així, doncs, els canvis i les aportacions innovadores que va fer el Lliure es van concretar en l’eslògan «Un teatre d’art per a tothom». Alhora, però, calia un «teatre estable», és a dir, un teatre amb una seu fixa on poder representar les obres programades i amb més oferta teatral. Per tant, calia un «compromís anual de produccions» per a oferir al públic, «i aquesta fou una innovació essencial». Va ser d’aquesta manera que, a poc a poc, es consolidava un «públic creixent i fidel». De seguida, va destacar l’anomenat «segell Lliure», amb noves incorporacions professionals i teatrals que van aconseguir, finalment, marcar del tot la diferència.

sala Fabià©Teatre Lliure

Sala Fabià Puigserver al Teatre Lliure de Montjuïc. (Foto: Teatre Lliure)

«Per assolir una nova seu hi va cremar els darrers esforços […] un Fabià Puigserver que culminava la seva trajectòria amb el disseny d’un equipament encara avui únic». Amb diversos entrebancs pel mig, res «no atura la gent del Lliure». I, de fet, és ara que s’enceta una nova etapa «en què el Lliure és el mateix i, a la vegada, tot una altra cosa, en què ha estat model i referent —també enemic a abatre».

En definitiva, tenim la sort de disposar d’«un teatre que manté tots els compromisos essencials que el van fer néixer fa quaranta anys i que, per tant, continua essent un teatre lliure per damunt de tot.»

Per a llegir l’article sencer de Guillem-Jordi Graells, el podeu trobar digitalment a iQuiosc o en paper a qualsevol botiga Abacus i a la Llibreria Abadia del c. Ausiàs Marc 92-98 de Barcelona, o bé a www.pamsa.cat.