Quan la música és un repte per a la tècnica

14.11.2016

Dijous 10, Sampler Sèries ens va tornar a sorprendre a l’Auditori. L’ensemble Crossinglines, amb Lorenzo Ferrándiz a la direcció, presentava Spanish Paradox, una aposta arriscada amb estrenes d’Íñigo Giner, Rubens Askenar, Luis Codera i Pablo Carrascosa. Fins a quin punt el so pot arribar a desafiar la tècnica?

CrossingLines ©Anna Madrid

CrossingLines ©Anna Madrid

Luis Codera, compositor i director artístic de Crossinglines, ho advertia al principi del concert: “Això no es pot fer a tot arreu, es necessiten tècnics molt qualificats i un espai privilegiat”. Certament, el repte era difícil d’assolir, tècnicament i interpretativa. Però encara se sumava l’element sorpresa d’estrenar quatre obres d’encàrrec que podien haver configurat un concert sense punts de connexió, perquè cada artista creava al seu lliure albir. Però per alguna conjunció astral, la pretesa heterogeneïtat es dissolia mentre anava transcorrent el discurs musical conformant un joc de sonoritats i imatges que plasmaven molt bé cap on va la música d’ara, perquè tots van anar “més enllà”.

El concert va començar a la penombra. Era el primer cop que sentia música i no veia els intèrprets (més enllà de l’experiència amb la música electroacústica), perquè estaven rere una pantalla que reflectia les seves siluetes o, encara més enigmàtic, el tractament que feien dels instruments. La base de Cinco analogías. Teatre d’ombres per a quatre músics, del compositor i pianista basc Íñigo Giner Miranda –encàrrec del CNDM- era ben senzilla: unes simples campanes, una carraca, maraques, cordes per a ser fregades, un timbal i unes baquetes emetien sons rudimentaris, però bells, al cap i a la fi. La senzillesa només era una il·lusió, la peça amagava una gran complexitat, perquè els moviments estaven medits al mil·límetre i els jocs rítmics aconseguits amb la percussió i el diàleg entre altures de les campanes denotaven un treball previ molt acurat, procurant compondre una obra equilibrada i alhora amb molta sensualitat visual. La pantalla retroil·luminada on es projectaven les siluetes anava donant pistes del que succeïa, amb missatges del compositor, amb una estètica del cinema mut. La peça estava dividida en cinc moviments basats en el text Essay on music expression (1752), del compositor i organista britànic Charles Avison. Tot plegat, era com tornar en un temps pretèrit, fins i tot un tornar a la infantesa, quan, a l’escola, jugàvem amb els instruments de percussió.

Quan pensem en una definició de música, la més estàndard seria “conjunt de sons que formen una melodia”. Sí, però ens hem de preguntar de quin segle parlem, perquè al XX la melodia comença a dissoldre’s en masses sonores que per a oïdes poc entrenades poden semblar un caos sorollós. Doncs res més lluny que això. Els compositors que van començar a desafiar el sistema tonal de forma seriosa –parlem de la Segona Escola de Viena- s’havien passat mitja vida analitzant cantates de Bach, sonates de Mozart i simfonies de Beethoven. És a dir, tenien l’ofici, havien construït i, un cop dominada la tècnica, cercaven nous camins d’una complexitat extraordinària, deconstruïnt per crear una música que reflexiona sobre el seva pròpia existència.

Bestiario. O manual de antifábula, per a ensemble amplificat i electrònica –obra encàrrec de Sampler Sèries-, del compositor canari Rubens Askenar, és un exemple d’aquesta atomització. Els instruments lluitaven entre ells, però cap arribava a aconseguir l’hegemonia. La peça és una obra de manual de les noves tècniques d’interpretació, amb músics manipulant els instruments aprofitant tota la seva superfície. En alguns passatges, la música assolia gran densitat, compensat amb el dinamisme que incentivava Lorenzo Ferrándiz a la direcció. És una música que apel·la als instints més primitius i aconsegueix demostrar que es pot fer crear autèntiques meravelles amb elements no normatius (fora de l’estandarització). Hi ha un moment de la peça que és preciós, quan el clarinet deixa anar un plany ple de lirisme. Quan el saxo dóna senyals de vida entre la grisor de la percussió, l’obra s’acaba.

El català Luis Codera va interpretar, amb la guitarra elèctrica en solitari, la seva obra Phi, que incorporava l’electrònica com a base. El so estava amplificat fins a l’estridència, i les partícules eren heterogènies. Codera va fer un veritable tour de force en tocar el seu instrument, en una obra que demanava gran domini de la tècnica i un nivell de resiliència elevat. Fins i tot va utilitzar un diapassó que va generar un so gairebé celestial. L’obra beu de la influencia de la música improvisada, el noise i sobretot la música realitzada amb sintetitzadors. Aquesta descoberta l’any 2013 va provocar un xoc estètic a l’artista que es resol en una peça que resulta ser una metàfora d’aquest canvi, és a dir, phi és un nombre irracional transcendent que existeix de forma clara i inequívoca, però que, alhora, s’escapa i resisteix qualsevol codificació completa. Aquesta era l’única obra que era estrena nacional (la resta ho eren internacionals), encàrrec del “Premio del Colegio de España en París y del INAEM”, del 2013.

El concert es cloïa amb Black, del valencià Pablo Carrascosa, de qui vam sentir una estrena la temporada passada. L’obra aprofundia en el que ja havia mostrat de forma clara l’autor amb anterioritat, la seva tendència a la reinterpretació de gèneres de la música moderna com el Black Metal. Si Blue, estrenada també per Crossinglines, denotava una influència molt més clara d’aquest gènere, ara, amb Black, Carrascosa s’havia tornat sorprenentment subtil. La interpretació de la peça anava acompanyada amb un joc de llums totalment planificat que ampliava la percepció de l’oient i proposava una connotació de ritual.

L’obra començava amb un so electroacústic molt piano que anava en crescendo fins arribar a un cop sec de timbal. Els instruments s’anaven passant el relleu explotant al màxim les seves possibilitats, en una simbiosi perfecta amb la tecnología. Destacava el so de les agulles d’un rellotge de fons, que funcionava com un efecte de contratemps amb els instruments. D’una manera similar a la primera peça del concert –tot i que de forma menys evident-, en aquesta hi havia estructures que s’anaven repetint. Els gestos dels intèrprets expressaven molts aspectes metamusicals, i tot plegat ens transportava a un entorn sonor primitiu en què el temps es dilatava. Calia una escolta molt atenta, fins que la fúria es desfermà. Ens trobàvem davant d’una experiència impactant, llindant a la bogeria fins que, de cop, la música s’extingia amb el batec del timbal.

Aquest concert és part d’un cicle interpretat per Crossinglines que s’inicià l’any passat amb obres de compositors europeus representatius del moment, i ara era el torn dels espanyols. A final de temporada, a la Fundació Miró, tancaran el cicle amb artistas catalans.