Quan el rierol plora pel moliner

El Palau de la Música Catalana ha iniciat enguany un dels seus projectes artístics de llarg recorregut, la interpretació per part de Mark Padmore i Paul Lewis en tres temporades dels tres grans cicles de lieder de Schubert. Diumenge 19 tenia lloc el primer dels recitals, era el torn de La bella molinera, i el cert és que esperem amb moltes ganes que arribi l’abril de l’any vinent per escoltar El cant del cigne. 

Més enllà d’alguns detalls tècnics no del tot satisfactoris i d’algunes aspectes que matisarem més endavant, podem dir de Mark Padmore que pertany al selecte grup de cantants que és capaç d’interpretar un cicle tan conegut com La bella molinera i, a més d’emocionar, fer descobrir coses noves als oients; precisament aquests descobriments, aquest obligar-te a reflexionar i a considerar una cançó o una frase des d’un punt de vista nou és una de les coses més gratificants amb què pot trobar-se un aficionat en un recital. D’aquí aquestes ganes de tornar-hi que deia més amunt, perquè el tenor va presentar una versió molt treballada del cicle, sòbria, melangiosa, definitivament trista.

No és que Die schöne Müllerin pugui ser en conjunt altra cosa que trist però per a la tristesa també hi ha matissos i el jove moliner, el protagonista d’aquest monodrama, evoluciona al llarg del seu camí. A les primeres cançons hi podem trobar una joia de viure que Padmore no va ressaltar. Conscientment o inconscientment? Fa de mal dir. “Das Wandern”, la primera cançó del cicle, és una cançó complicada pels intèrprets i Padmore i Lewis van patir aquestes complicacions; no hi van donar tots els matisos que demana una cançó estròfica i llarga i tampoc no van saber trobar-se (a partir d’aquí van conjuntar-se sense més problemes).

La veu de Mark Padmore no és rica en colors i el cantant basa la seva expressivitat en els jocs de dinàmiques; potser per això a les següents cançons vam sentir un deix de malenconia enlloc de la llum que podíem esperar. O potser el moliner pressentia el seu destí? A “Der Neugierige”, la frase “die beiden Wörtchen schließen die ganze Welt mir ein” (les dues paraules contenen per a mi el món sencer), referida a la resposta que pot donar la molinera als seus requeriments, va sonar fatídica. I quan sents aquesta frase cantada d’aquesta manera costa de sentir tot seguit aquell entusiasme que et fa somriure a Ungeduld. Fos com fos, l’elegància de Padmore, les seves mitges veus i el so preciós i íntim de Lewis va acabar de crear la sensació de diàleg entre el jove (i no oblidem que “el jove” és la fusió del cantant i el pianista) i el públic, que vam sentir el seu desconcert, la seva ràbia i el seu desencís.

El que recordarem durant molt de temps, però, és el final del cicle. A partir de “Die liebe Farbe” es va produir aquella estranya i feliç màgia que et manté hipnotitzat per cada paraula, per cada nota. Aquest Lied, que pot semblar una fantasia del jove (tan morbosa com volgueu), va sonar com una condemna; la frase “Das Wild, das ich jage, das ist der Tod” (la fera que jo caço és la mort) com una decisió irreversible. Trockne Blumen ens va posar un nus a la gola, excel·lents tant el cantant com el pianista, amb una darrera estrofa colpidora, com colpidora va ser “Der Müller und der Bach”, que va fer vessar més d’una llàgrima.

Amb les últimes notes d’aquesta cançó, Mark Padmore va fer unes passes cap a la seva dreta i es va allunyar del punt on havia cantat fins aquell moment. I des d’allà, mirant no cap al públic sinó cap el buit que acabava de deixar, cap a la tomba del malaguanyat jove, va cantar el rierol la seva cançó de bressol, amb una tristesa i una tendresa infinites. Us en puc dir alguna cosa més, d’aquest recital, a banda de donar les gràcies a Schubert?