Quan el poema esdevé cançó

Enguany se celebra també el centenari de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, poeta mallorquí, íntim amic de Salvador Espriu. Maria del Mar Bonet ha musicat els poemes de Rosselló-Pòrcel i Raimon els d’Espriu. Miquel Pujadó, cantautor i estudiós de la cançó, repassa la relació entre poetes i cantautors.

És prou sabut que la Cançó culta i la Poesia tenen un origen comú. Amb els segles, però, la difusió del llibre i el progrés de la lectura individual i silenciosa van anar allunyant dos gèneres que havien estat un de sol, i la Cançó –tal com lúcidament va analitzar Louis Aragon en el seu text La rime en 1940– va acabar esdevenint el reducte on es conservaven els elements tradicionals –rima, regularitat mètrica, ritme- que la Poesia pensada per a ser llegida tendia a abandonar. Progressivament, però, els camins de la Poesia i de la Cançó van tornar a convergir, a través d’un fenomen tan important com discutit: la musicació de poemes que, en principi, no estaven pas destinats a ésser cantats. I cal dir que -si deixem de banda el lied– la cultura on aquest procés creatiu ha tingut una importància més gran és la francesa. Ja en el segle XIX, Victor Hugo va escriure: “queda prohibit posar música sobre els meus versos” –podem suposar que aquest fet s’havia esdevingut més d’una vegada i de manera no pas satisfactòria per al poeta. Sortosament, un segle després, Georges Brassens (a qui devem la popularitazió de “Gastibelza, l’homme à la carabine”) no va fer cas d’aquesta prohibició… i va aconseguir també que molts francesos que no haurien obert mai un llibre de poesia es familiaritzessin amb els versos d’un autor del segle XV com François Villon, gràcies a la seva versió de la “Ballade des dames du temps jadios”. El mateix Aragon considerava que la musicació dels seus poemes era una forma de crítica literària, ja que autors com Léo Ferré i Jean Ferrat es veien obligats, a l’hora de convertir un dels seus llargs textos en cançó, a seleccionar estrofes, canviar-ne sovint l’ordre, o convertir de tant en tant un quartet en un refrany, tot donant-li així una visibilitat especial…

A Catalunya, i a la resta dels Països Catalans, la divulgació de la poesia a través de la Cançó va tenir una importància addicional durant els darrers anys del franquisme: acostar els poetes catalans a un públic al qual s’havia negat l’accés a la pòpia literatura. A les escoles, se’ns parlava de Fray Luis de León o de Jorge Manrique, però no pas d’Ausiàs March o de Salvat-Papasseit. El “Veles e vents” de Raimon, per tant, va tenir una importància cultural i social de primer ordre.

No sempre, però, la musicació d’un poema li fa un favor. Cal que l’autor de la música l’entengui, se’l faci seu, posi la melodia i la interpreatció vocal al seu servei. Ho va fer l’Ovidi amb Estellés, Ramon  Muntaner amb Martí i Pol… No ho va fer Xavier Ribalta amb Papasseit, en bramar més que no pas cantar un poema intimista com “Tot l’enyor de demà” (on de passada, pronuncia “sobreïxen” posant l’accent damunt la primera E, tot demostrant que no té ni idea del significat del verb sobreeixir).

Enguany commemorem el centenari de dos poetes que van ser uns grans amics de joventut, fins a la mort prematura, deguda a la tuberculosi, d’un d’ells. Em refereixo a Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És, penso, una bona ocasió per veure de quina manera la Cançó contemporània ha tractat l’obra d’aquests autors.

Pel que fa a Espriu, no és pas un d’aquells poetes els textos dels quals semblen portar la música incorporada, com és el cas de Josep Maria de Sagarra. El vell Salom utilitzava sovint la rima, mantenia una certa regularitat sil.làbica i, de tant en tant, visitava formes estròfiques d’arrel popular, però la música que es desprèn dels seus versos és una música esquerpa. Una música esquerpa que, unida a les dificultats que presenta el seu riquíssim lèxic, fa considerablement difícil que la conversió dels poemes espriuans en cançons convincents pugui ser una tasca reeixida. Un exemple: quan la Marina Rossell li va demanar un “Nou cant dels ocells”, Espriu va escriure un poema de vuit estrofes (la Marina només en va enregistrar la primera i la darrera en el seu àlbum de 1982 Cos meu, recorda), que respectaven la mètrica de la cançó popular, però que no tenien en compte la coincidència de pauses sintàctiques i pauses musicals. Intenteu entonar amb la melodia del “Cant dels ocells” aquesta estrofa i veureu què vull dir: “Escolta cants d’ocells. / El vent en els penells /de la claror, no gaire / aixec d’ales al blat, / d’on ve, just desvetllat, / el bleix primer de l’aire.

Espriu, doncs, era un gran poeta, però hauria estat –a diferència de Martí i Pol, Pere Quart i Miquel Desclot- un lletrista de cançons molt discutible. Tot i així, diversos autors han intentat portar els seus versos al seu terreny. Alguns compositors d’origen clàssic han fet intents meritoris a aquest nivell. És el cas de Mercè Torrents (Núria Feliu va enregistrar l’any 1968 un EP amb cinc temes força interessants musicats per la compositora -entre ells, “Des del fons del mar” i “A la veu de la pluja”- i, el 1995, Dolors Laffitte va posar veu a “Mediterrànies”, “Mar de Sinera”, i “Homenatge a Pompeu Fabra”).

En un camp més popular, i deixant de banda els poemes dits sobre fons musical per Celdoni Fonoll, podem aplaudir el resultat que obté en Jaume Arnella amb “Auca tràgica i mort del Plem”, ja construïda, de fet, en forma de romanço, que és la seva especialitat, així com el treball d’un primerenc Ramon Muntaner amb el poema de La pell de brau que comença “No convé que diguem el nom…” i amb “Perquè un dia torni la cançó a Sinera”, i la musicació de la primera part de “Per una suite Algueresa” (rebatejada “Barca del temps”), per la ja esmentada Marina Rossell –poema en el qual Espriu s’adreça al seu estimat Rosselló-Pòrcel, del qual parlarem més tard. En canvi, són profundament avorrides les musicacions que el targarí Xavier Ribalta fa de tres poemes de La pell de brau. Alguns models rítmics són, si més no, sorprenents, com els utilitzats per Santi Arisa, baterista contundent i home d’orquestra, amb el poema III de La pell de brau, o per una enamorada de la bossa-nova com Maria Cinta amb “Ho voldria dir amb els meus llavis de vell”. Per no parlar de la iconoclasta versió de ”Fira, hores abans de Naxos” que Oriol, Tramvia va enregistrar en directe el 1975 (amb el títol “Ariadna”) per al seu recordat àlbum Béstia!. Interessants són també les versions d’alguns poemes signades pel grup mallorquí La Fosca (“Amb música ho escoltaries potser millor”), els valencians Elies (el poema XLVI de La pell de brau) i Lluís el Sifoner (“11 de setembre de 1714”),  el ja desaparegut patriarca de la cançó basca Mikel Laboa (“Assentiré de grat”) i Ovidi Montllor (una esplèndida versió mig parlada, mig cantada del conegut “Assaig de càntic en el temple”,  enregistrat prèviament amb una altra música per Guillermina Motta). Alguns dels exemples més recents ens han estat fornits pel duo Túrnez&Sesé, que el 2003 inclou set poemes d’Espriu en el seu CD L’arbre de l’esperança (coprotagonitzat per Josep Carner) i pel cantant arenyenc Dídac Rocher, el qual acaba de publicar El Minotaure i Teseu, un bon àlbum monogràfic.

Ara bé, així com la veu d’Ovidi Montllor és la veu d’Estellés per excel.lència (malgrat la bona feina de Paco Muñoz i d’altres intèrprets), es fa difícil separar el nom d’Espriu del de Raimon. Efectivament, el cantant de Xàtiva és qui ha sabut anar més al fons de la poesia espriuana, convertint-la en autèntica matèria oral, buscant, al cor de cada poema, síl.laba a síl.laba, la música que hi jeia, molt més amagada que no pas –com dèiem al principi de l’article- en els poemes sagarrians. I pot semblar curiós que Raimon s’endinsés en l’obra d’Espriu a partir d’uns poemes metafísics, les dotze “Cançons de la roda del temps”, que va musicar íntegrament començant per la “Cançó de capvespre” i que van donar peu a un àlbum que apareix, amb una portada de Joan Miró, el 1966, molts mesos després del seu enregistrament (la discogràfica Edigsa, que esperava un nou “Diguem no” no hi creia gens). Raimon, al llarg de la seva trajectòria, ens ha ofert unes altres deu petites joies espriuanes: poemes cívics (“Inici de càntic”, “El meu poble i jo”, “Indesinenter”, “Nous cants de llibertat”), poemes lírics arrelats a un temps i un país (“Però en la sequedat arrela el pi”, “Potser arran de l’alba” i el meravellós “He mirat aquesta terra”), poemes sarcàstics (“I beg your pardon”) i poemes elegíacs (“Petita cançó de la teva mort”, dedicada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, mort prematurament l’any 1938 amb només vint-i-quatre anys d’edat), fins arribar al bell “Diré del vell foc i de l’aigua”, inclòs en el seu darrer CD d’estudi, Rellotge d’emocions.

Pel que fa a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, autor d’una obra breu però d’una enorme intensitat i qualitat, que supera l’Escola Mallorquina i apunta cap a renovacions d’avantguarda, són molts menys els intèrprets que han treballat els seus poemes. El valencià Elies va oferir-nos l’any 1988 una bona versió de “Compliment a Mercedes” i uns anys abans (1976) el també valencià Josep-Lluís Valldecabres havia enregistrat, en el seu únic LP, “Escolto la secreta…”. També el grup mallorquí La Fosca incloïa “En la meva mort” en el seu àlbum Domini fosc, de 1997. Però, salvant les distàncies, l’equivalent de Raimon com a musicador d’Espriu, pel que fa al poeta mallorquí, és la Maria del Mar Bonet. Ja de ben jove, la cantant mallorquina va incloure en el seu segon àlbum (1971) les seves musicacions dels poemes “Ronda amb fantasmes” i “Història del soldat” (tema dramàtic el primer, sàvia deconstrucció dels elements de la poesia popular, el segon). Tres anys després, el seu tercer LP presentava tota una cara dedicada a cinc poemes del mateix autor, amb músiques compostes amb la col.laboració d’Hilario Camacho. Hi destacaven l’arabitzant “Inici de campana”, la superba ,melodia de “Sonet” i un “Sóller” d’aire surrealista que s’obria i es tancava amb referències musicals tradicionals. Ara, la Maria del Mar ha decidit aplegar aquests set poemes, tot afegint-hi tres més d’inèdits en un sol àlbum (Fira encesa), per a la portada del qual ha recuperat la pintura que Joan Miró li va oferir per al disc de 1974. D’aquest disc procedeixen els enregistraments de “Sòller”, “A Mallorca durant la guerra civil” i “En la meva mort”, temes arranjats per Jacques Denjean, mentre que la cantant ha preferit oferir-nos versions de “Sonet” i d’ “Inici de campana” enregistrades en directe l’any 2001. Dos dels bells inèdits (“Poques paraules surten” i “Quan arribarà aquest moment”) han estat enregistrats amb la col.laboració de Dani Espasa i Jordi Gaspar, mentre que el disc es clou amb un tema interpretat a cappella: “Pluja en el jardí de l’Ateneu”.

Raimon i Maria del Mar Bonet demostren, en definitiva, que una musicació intel.ligent potencia el poema i li dóna una nova vida, retornant-lo a l’origen de tota poesia lírica: la veu humana i el cant.