Quan el cinema està per sobre dels espectadors

29.12.2014

La Filmoteca de Catalunya acollí a principis de desembre una conversa dedicada al cinema dins del cicle “Creadors en dos temps” organitzat pel CoNCA. Pere Portabella i Albert Serra en van ser els convidats, i l’acte va estar moderat per Esteve Riambau, director de la Filmoteca.

Albert Serra

Albert Serra

Pere Portabella i Albert Serra són dos dels cineastes catalans més reconeguts internacionalment. El primer és un representant principal de l’avantguarda catalana, i el segon, un artista contemporani ja consolidat. És per això que qualsevol pregunta que se’ls faci pot donar per molt, i també és per això que Esteve Riambau, moderador de la conversa entre els dos creadors, intervé en el diàleg només quan és precís agilitzar-lo. El primer interrogant que els presenta és el concepte de narració dins de les pel·lícules, i la resposta que rep és un dels eixos principals de tot l’acte: el guió no ha d’existir. Cal fugir de les històries d’estructura clàssica. El cinema dels dos directors no segueix aquest patró, i si no ho fa és per un motiu que Albert Serra s’esforça a recalcar: la qualitat de les pel·lícules no ha de ser determinada pel nombre de persones que les vegin. Però anem per parts.

El trencament del relat cinematogràfic clàssic amb l’actual

La paraula guió no existeix. Els dos professionals coincideixen en aquest aspecte, i els dos ho expliquen a la seva manera. Pere Portabella opina que el seu cinema tracta de convertir el relat en una experiència pròpia: “Més que seguir un esdeveniment que fan els altres, l’usuari ha de fer un viatge personal dins de la pel·lícula”. Parla d’usuaris perquè creu que ja no hi ha només espectadors, sinó que actualment entra en joc l’exigència personal de cadascú i si no agrada la pel·lícula, tothom és lliure d’aixecar-se i marxar. Però tornem al fet: “La paraula guió no existeix perquè no expliques un esdeveniment. El relat no creix seguint el patró d’introducció, desenvolupament i conclusió, sinó que és una gota de tinta que cau en un foli en blanc i s’obre per tots costats”. A partir d’aquí, diu, t’has de deixar portar.

Albert Serra és sempre més extremat, duu els seus punts de vista al blanc o al negre. En aquest cas, rebutja l’associació que s’ha creat entre el concepte de narració i el d’acció, tot defensant la dramatúrgia de la presència. “Aquesta presència crea un joc pel sol fet de ser-hi, i no és ni real ni física però es converteix en una presència de ficció”. Això significa que com a director no busca seguir uns arguments marcats, i de fet el que es desenvolupa durant els seus rodatges no és el mateix que ell tenia en ment: la narració la fan els actors mentre es grava. Tot serveix, qualsevol detall, qualsevol imatge. “Tot s’acaba produint com per una espècie de miracle”. El jove cineasta treballa amb actors no professionals que, segons ell, creen un resultat molt subtil.

Si vols articular un relat que s’escapi de la norma no vagis mai a una escola de cinema, diu Portabella. Jo obligaria tots els directors a fer una pel·lícula sense guió, diu Serra. I afegeix: una pel·lícula acadèmica és una tesi doctoral de tercera categoria. El guió és inútil, insisteixen els dos, i a més és molt fàcil. “Si tens un guió, direcció de foto, un encarregat de la llum… el director què fa?”, es pregunta el més jove, que fa un símil amb la música. “Hi ha el perjudici que el cine ha de ser com la gravació d’una música en estudi, i no l’equivalent d’un concert en directe. Per què no pot haver-hi aquest costat de caos, de performance?”. Mentre Portabella escolta atentament, Serra se segueix preguntant per què no poden ser bons tots aquells detalls que en teoria van en contra del resultat estètic. Així és com ell fa cinema. Però conclou: “Una cosa és imaginar-ho, l’altra és dur-ho a terme sota la pressió econòmica. Fa falta convicció i acceptació del risc”.

Pere Portabella, director de cine ©CONSUELO BAUTISTA

Pere Portabella, director de cine ©CONSUELO BAUTISTA

Crítica a la relació entre difusió i finançament

Esteve Riambau fa acte de presència tot recalcant que la feina cinematogràfica dels dos protagonistes s’escampa més enllà de la pantalla professional. Albert Serra s’afanya a respondre: l’exhibició de les pel·lícules m’ha deixat d’interessar. El que m’agrada és l’experiència de fer-les. Ni tan sols li importaria si ningú veiés les seves creacions: sembla que ell continuaria fent cine. “El gran error tradicional és lligar el tema de la difusió amb el del finançament. Que les pel·lícules de més difusió mereixin un finançament superior és una política cultural nefasta. Per aquesta regla de tres l’òpera no hauria d’existir”. L’obra, segons ell, està per sobre dels espectadors que tingui.

Pere Portabella no s’atreveix a fer afirmacions tan radicals com les del seu company de professió. Prefereix parlar del privilegi de la immaterialitat del cine: “Quan es projecta hi és i després ja no. No té valor de canvi i això és maquíssim”. Una pintura es pot penjar, es pot observar. El cinema no, o es projecta o no existeix materialment. El seu valor rau en l’ús. L’altre cineasta hi està d’acord: “El cinema té una noblesa que l’aproxima a la literatura, has de fer una experiència. Per més milionari que siguis per parlar d’un llibre l’has de llegir, i el cinema igual. No pots reduir aquest temps”.

Però Albert Serra no vol canviar de tema, ell insisteix: “Vull expulsar la idea que una obra és bona quan la veuen moltes persones, qui ha dit que un llibre bo sempre serà llegit, que una pel·lícula bona sempre serà vista?” Portabella és realista: “Per qui té el poder, una pel·lícula no val res si l’han anat a veure cinc persones”. I ho critica: “Aquestes polítiques són les que fan que a Espanya es tracti la cultura de forma barroera, a França hi ha una autoestima molt gran a l’hora de tractar la cultura, accepten fer-ho tot”. Però és optimista: “El que és apassionant és que arriba un moment de canvi cultural radical, avui la gent ja no parla d’estat del benestar sinó de bé comú”. Serra li segueix el fil: “És maca la paradoxa que el cine nasqués com un art que estava en el mercat i que vivia de molta gent que el disfrutava i el pagava, per acabar sent aquestes pel·lícules que ningú mira i que no es poden intercanviar ni s’hi pot fer res, només l’experiència”. Tot plegat, Portabella ho resumeix així: “Moltes productores han tancat i jo encara continuo”. “El cinema espanyol és basura”, diu Albert Serra; hi ha un excés de respecte per la tradició. “Hem de deixar-nos portar per la sensibilitat”, afegeix Portabella. I el cineasta jove sentencia: s’ha de trobar l’inimitable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Em sembla magnífica la seva forma de fer cine, però no entenc per què han de carregar-se la resta, fins i tot l’espectador, per justificar-la.

  2. Fa poc vaig llegir una “no entrevista” a Pere Portabella. Dic no entrevista perquè no la va voler fer. Després de preguntar-li coses interessants sobre el seu cinema va dir que aquella entrevista no anava enlloc, quan el jove l’entrevistador li feia amb molta inteligència i voluntad. Em va semblar un gran mal educat que enfadat amb el món i que té el costum de creure’s un geni, quan en realitat no ho és.