Quan arriba el Silenci

28.11.2016

En el marc dels Vint anys d’estudis en Arts Escèniques (1996-2016), el passat 4 de novembre María Muñoz i Pep Ramis, de la Companyia de dansa Mal Pelo, van impartir una lliçó magistral titulada “Quan arriba el silenci”, a la Sala Scànner de l’Institut del Teatre de Barcelona. L’acte va ser organitzat per la coordinació del Màster Universitari en Estudis Teatrals (MUET) .

La companyia de dansa Mal Pelo està formada per Pep Ramis i María Muñoz

La companyia de dansa Mal Pelo està formada per Pep Ramis i María Muñoz

Els coordinadors del MUET, la Dra. Beth Escudé (IT), que ens va donar la benvinguda, i el Dr. Francesc Foguet (UAB) van subratllar l’especial il·lusió que els feia la celebració del vintè aniversari dels estudis en arts escèniques, ja que tots dos van cursar els primers programes de doctorat en arts escèniques (1999-2009), antecedents, juntament amb els estudis de postgrau (1996-99), del Màster Oficial Interuniversitari en Estudis Teatrals, convertit el 2013 en l’actual MUET.

La Dra. Ester Vendrell, professora d’Història de la dansa de l’Institut del Teatre, va fer un breu resum de la història dels Estudis en Arts Escèniques al públic assistent i va presentar els conferenciants, María Muñoz i Pep Ramis, que, a més de dirigir la companyia de dansa Mal Pelo, amb 27 anys de trajectòria, també són fundadors i codirectors del centre de recerca i creació contemporània del cos L’animal a l’esquena, ubicat a Celrà.

Muñoz i Ramis van abordar diversos conceptes sobre la creació (mirada, empatia, silenci, grup, etc.), que van il·lustrar amb lectures de textos de l’autor finlandès Juhani Pallasmaa i visualització de vídeos de muntatges de la Companyia. Van indicar que el motiu principal de l’origen de Mal Pelo va ser la creació d’un espai de trobada on diverses disciplines podien ser evocades, tenint el cos i el moviment com a objecte central.

D’aquella confluència interdisciplinària és destacable la idea de grup, on han participat diversos col·laboradors, però que no han format part de tots els projectes ni han fet sempre les mateixes tasques. Es defineixen com un grup que han anat envellint i aprenent plegats el que era l’ofici de fer espectacles.

Per a Muñoz, el procés de creació d’una obra suposa situar-se davant d’allò que desconeixem. Parteixen d’una pàgina en blanc, tot i que tenen temes dels quals volen tractar. La intuïció i els materials són els que van desvetllant l’obra. El procés d’investigació requereix d’unes condicions òptimes: 1) un bon equip d’intèrprets-creadors i col·laboradors, 2) uns recursos econòmics, 3) un temps de concentració, 4) un espai i 5) la intuïció, entesa com la capacitat d’escoltar la pròpia història, com la memòria de les vivències personals.

Tot seguit els ponents van tractar de la repercussió de la mirada; de com dos cossos que dialoguen i que no es miren als ulls creen una situació d’estranyesa i de com és d’important per als ballarins la perifèria, la mirada perifèrica, per no topar amb el company, l’espai i els objectes. Com a intèrpret, Muñoz, es pregunta què passa amb tot allò que no veus; què passa amb l’esquena?

Pep Ramis i María Muñoz, de la companyia Mal Pelo

Pep Ramis i María Muñoz, de la companyia Mal Pelo

Els components de la companyia de dansa Mal Pelo, quan comencen el procés d’assaigs i creació d’un nou espectacle, que s’allarga uns cinc mesos, munten una taula que els acompanyarà fins el final, que la van omplint de materials inconnexos, com ara textos, records, fotografies, llums, objectes… És una taula amb diversos inputs que han d’estimular els mecanismes imaginatius dels intèrprets, perquè s’activin i s’impregnin d’aquest material. A poc a poc establiran vincles entre els elements i formaran l’escriptura de moviment. Dediquen uns dos mesos a posar objectes damunt la taula i després, l’editen: treuen material i l’ordenen. Amb el pas dels anys, la fase d’edició cada vegada la fan més tard; van confessar que, amb l’experiència, han detectat que durant les dues o tres primeres setmanes apareix el que qualifiquen de “perfum de l’espectacle”; tot seguit vénen unes setmanes de “barroquisme”, en què es posen en comú molts elements, i finalment es fa l’edició, en la qual es busca el “perfum” dels primers assaigs amb la perspectiva de l’experiència de la fase de “barroquisme”. Així, doncs, la fase d’edició és, com van dir, una mena de “destil·lació”, que cerca l’essència per comunicar allò que volen explicar. De fet, la tria del títol de la lliçó magistral, “Quan arriba el silenci”, fa referència a aquest moment final del procés de creació, quan tots els components de la companyia Mal Pelo es queden amb aquells tres elements i tothom resta callat, en silenci, perquè amb allò n’hi ha prou, amb allò ho dius tot; poden discutir aspectes tècnics, però artísticament ningú no diu res.

L’intèrpret ideal per la seva companyia és aquell que no qüestiona; passa directament a l’acció; és capaç d’acceptar la buidor, d’aguantar el dubte, d’acceptar els canvis fets a última hora i de no esperar que el director li digui què ha de fer. L’intèrpret s’ha d’arriscar, ja que la frontera entre una bona execució i apropiar-se del moviment és molt fina, i a ells, els interessa que el mateix ballarí es faci seu aquest moviment. Ha de visitar els límits, sortir de la zona de confort i arriscar-se. Amb els anys, s’han adonat que, com més senzilles són les indicacions que fan als intèrprets, aquests són més capaços d’avançar en el seu propi món.

Mal Pelo va començar amb muntatges on utilitzaven la càmera negra per fer perdre la distància entre els cossos i els objectes. Després, feien muntatges amb escenografies grans i complexes que es transformaven, fins que van arribar a l’etapa que anomenen la “pàgina en blanc”. Terres i parets blancs, on la paraula és un element sonor i important de la dramatúrgia; van introduir la imatge audiovisual no realista i sense editar. Actualment investiguen en la utilització mínima dels objectes i la paraula i la modificació del so directe a través del programari Ableton Live.

D’entre els conceptes que van manipular, un dels més atraients és el d’“empatia cinètica”, que van exposar amb el següent exemple: un ballarí pot aconseguir una empatia amb el públic, el qual en crea una altra que retorna cap al ballarí. Una empatia, en fi, que va i torna de l’intèrpret al públic i del públic a l’intèrpret. Així, podem dir que, l’observació d’un cos en moviment pot ser una experiència molt intensa, tan intensa com va ser la d’escoltar María Muñoz i Pep Ramis, que justament van crear una enorme empatia amb el assistents, fent que riguéssim, ens emocionéssim i se’ns humitegessin els ulls.

 

Curiositats, a manera de postdata:

– Va ser la primera xerrada que feia María Muñoz en català i va estar genial.

– Ramis ens va recordar que el 80% del canal de comunicació és gestual.

– Van  dir-nos, a més, que ballar els ajuda a pensar d’una altra manera.

– Vaig notar que la Dra. Beth Escudé tenia els ulls plorosos després de veure un fragment d’“Animal a l’Esquena”.

– La Dra. Ester Vendrell va tancar la sessió remarcant la sensibilitat dels codirectors de Mal Pelo.

– La Companyia de dansa Mal Pelo no fa audicions: agafen intèrprets de tallers i laboratoris que imparteixen.

– Vam acabar brindant amb una copa de cava.

– De camí a casa em ressonaven les paraules “El més important és la peça, no el treball personal dels individus que hi participen”.