Puig i Cadafalch, el polític

24.05.2017

En el marc de l’Any Puig i Cadafalch, que celebra el 150è aniversari del seu naixement, la Diputació de Barcelona ha organitzat un seminari dirigit per Jordi Casassas i Albert Balcells i coordinat per Joaquim Colominas sobre la faceta de l’arquitecte mataroní al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1923), aprofitant que enguany se’n celebra el centenari. Amb les seves llums i ombres, Josep Puig i Cadafalch va ser una figura clau durant la implantació dels grans projectes de país de la Mancomunitat, iniciats per Enric Prat de la Riba.

Josep Puig i Cadafalch de l’època en què fou escollit president de la Mancomunitat el 1917. (Foto: Arxiu «Serra d’Or»)

Si parlem de Puig i Cadafalch i de la Diputació de Barcelona, es fa inevitable pensar en un edifici: Can Serra, dissenyat pel nostre protagonista i seu de la corporació barcelonina. Naturalment, aquí és on s’ha celebrat el seminari. Mercè Conesa i Mireia Freixa han estat les encarregades d’inaugurar-lo. A banda de Casassas i Balcells, Giovanni Catinni, Teresa Navas i Josep Maria Roig han fet ponències dedicades a l’arquitecte de la Lliga, mentre que Enric Pujol, Eduard Riu-Barrera, Joaquim M. Puigvert i Vicenç Villatoro han participat en una taula rodona sobre la qüestió dels intel·lectuals i el poder. A la cloenda del simposi, Jaume Ciurana ha recordat la voluntat de la Diputació, així com de les altres institucions del país, “d’acabar l’obra de la Mancomunitat”, una obra que ha evolucionat.

Puig i Cadafalch va ocupar la presidència de la Mancomunitat quan tenia 50 anys, amb la seva prolífica obra arquitectònica pràcticament acabada, després de la mort de Prat de la Riba. Això vol dir que ja existien la seva casa d’estiueig a Argentona, la Casa Martí (seu dels Quatre Gats), les cases Ametller, Macaya i Muntadas, l’esmentada Casa Serra, la Casa Terrades (o Casa de les Punxes), la Casa Llorach, la Fàbrica Casaramona, la rehabilitació de la Generalitat i la Casa Puig i Cadafalch del carrer Provença, on va morir el 1956, per citar-ne una mostra, perquè la seva producció va ser senzillament impressionant.

El context social, polític i cultural de l’època (1917) estava marcat per la Primera Guerra Mundial i els grans canvis i transformacions de la massificació urbana, la Segona Revolució Industrial i les dificultats del liberalisme per consolidar-se en un Estat espanyol en crisi colonial i en una Catalunya on imperava el Noucentisme. Dit d’una altra manera, Puig i Cadafalch va agafar el relleu de Prat de la Riba en un moment decisiu per deixar enrere els avatars del segle XIX i entrar definitivament al segle XX, malgrat que al cap de poc li tocaria afrontar el pistolerisme i la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que va posar fi a la seva etapa a la Mancomunitat amb el cop d’estat del 1923.

Una de les característiques que el definien, a banda de l’excel·lència arquitectònica, el coneixement en art romànic i una moderna visió de país, era la seva personalitat “poc dúctil”, en paraules de diversos dels ponents (Casassas, Balcells, Cattini) atribuïdes a Gaziel, i fins i tot esquerpa, que es va tornar més conciliadora quan va ostentar el càrrec de president de l’antic òrgan de govern català. Però no n’hi va haver prou. No és estrany, doncs, que Puig i Cadafalch tingués enfrontaments amb altres intel·lectuals de l’època com Antoni Alcover, Eugeni d’Ors o Joaquim Torres.

La seva obra de govern, tanmateix, fou ingent, sobretot pel que fa a la política cultural i les infraestructures. Tot i que, sense restar-li mèrit, val a dir que, en essència, va seguir les directrius conceptualitzades per Prat de la Riba, que amb la publicació de La nacionalitat catalana va aconseguir estructurar el catalanisme polític de la Mancomunitat. Segons Casassas, aquest llibre fou la seva “clau de volta”. Heus aquí el procés de politització del catalanisme, des de les Bases de Manresa fins a la creació de la Lliga Regionalista, entre Torras i Bages i Francesc Cambó. Amb Prat de la Riba i Puig i Cadafalch al rovell de l’ou –sense oblidar Xènius, el gran teòric del Noucentisme.

Can Serra, actual seu de la Diputació de Barcelona, obra de Puig i Cadafalch

Les comunicacions, la llengua i l’educació, prioritàries

Però tornem a l’obra de govern de Puig i Cadafalch. Començant per les infraestructures, les obres públiques, i en particular (sobretot) per les carreteres i camins veïnals. “Darrere les primeres planificacions d’autopistes i grans vies nacionals hi ha una tasca enorme de planificació de camins locals”, ha explicat Teresa Navas, que ha remarcat la importància de dissenyar aquest tipus de carreteres (i d’asfaltar-les) per la millora de la comunicació entre les poblacions catalanes, en una època en què els automòbils començaven a guanyar presència. L’altra ambició principal de l’arquitecte va ser l’extensió completa del telèfon al llarg del país. La seva idea orbitava al voltant de la permeabilitat i el (re)equilibri territorial; una “avidesa planificadora” que va materialitzar-se amb un total de… 1194 obres!

Quant a la política cultural, el millor llegat de Puig i Cadafalch fou l’impuls que va donar a l’IEC i la creació de la comissió d’Educació General (una espècie de Conselleria d’Educació). En el primer cas, perquè durant el seu mandat es va fer realitat la normativització lingüística (Pompeu Fabra), i en el segon perquè el creador de la Casa de les Punxes tenia l’ensenyament com la seva preocupació més important. La comissió d’Educació General tenia el propòsit de “millorar espiritualment, moralment i culturalment el poble català”, segons Giovanni Cattini, a banda d’enfortir el teixit associatiu del territori.

La seva obra va ser un ciment molt valuós per a la modernització de Catalunya, però es va veure truncada per la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Després d’un primer exili a França, va tornar a Catalunya i a les llistes de la Lliga, però va desenvolupar un paper menor. Quan va arribar la Guerra Civil, es va tornar a exiliar a França abans de tornar a Catalunya i emprendre la reconstrucció de l’IEC. Va morir a Barcelona el desembre del 1956 i va ser enterrat a Mataró el dia de Nadal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Bon article, però amb algunes imprecisions que caldria esmenar.
    1. L’IEC es va fundar l’any 1907. “El 18 de juny de 1907, la Diputació Provincial de Barcelona, mitjançant un dictamen / acord signat pel seu president, Enric Prat de la Riba (…)”
    http://www.iec.cat/institucio/entrada.asp?c_epigraf_num=10002
    2. També hi ha la confusió entre normalització i normativització. Amb Fabra s’assoleix la segona, però la primera, i de forma plena, no la tenim ni tan sols ara.