Prudenci Bertrana, “un home franc, que ve del país de la franquesa”

Una reflexió en veu alta de la mà de Xavier Pla, Premi Nacional de Cultura, acompanyat per Mariàngela Vilallonga, directora de la Càtedra de Patrimoni Literari.

El passat 26 d’abril, el Centre Cultural la Mercè de Girona va reviure la tradició literària catalana amb la planyent figura de Prudenci Bertrana. Una reflexió en veu alta de la mà de Xavier Pla, Premi Nacional de Cultura, acompanyat per Mariàngela Vilallonga, directora de la Càtedra de Patrimoni Literari.

L’acte s’emmarca dins el cicle de conferències sobre Prudenci i Aurora Bertrana que se celebra cada dimecres, entre el 19 d’abril i el 17 de maig d’aquest any Bertrana. Una commemoració que busca donar visibilitat a la literatura catalana enfront de la cada cop menor presencia als mitjans i en el nostre sistema educatiu.

La Víctima

Aquest esdeveniment sobre Prudenci Bertrana és una excusa per recuperar un autor que cal no deixar perdre. Conegut per Josafat, va ser un escriptor amb tendència a explicar tant les desgràcies familiars, influenciades per la mort dels seus tres fills, com les més quotidianes, plenes d’agonia.

Com un minuciós orfebre, va modelar una figura literària impregnada de victimisme, queixosa amb el món que li havia tocat viure. Amb una cama al segle XIX i l’altre al XX, es va haver de fer visible entre grans personatges com Josep Ruyra, el mestre insigne de les lletres catalanes, o Víctor Català.

Un autor controvertit que mai va trobar un grup de seguidors de pedra picada dins del Modernisme, i que va viure confrontat amb l’imperant Noucentisme. Ni gironí, d’on va marxar, ni tampoc barceloní, on va viure 30 anys. Escriptor, però també pintor. El 1908, va pronunciar a l’Associació Nacionalista Catalana la conferència “De les belleses de la Natura i el meu goig”, on va proposar per primera vegada l’antiintel·lectualisme que omplirà la seva obra.

Josep Pla va deixar palès el “victimisme que desprèn la seva figura”, i Jordi Castellanos va afirmar que “la imatge de l’autor sembla esculpida a consciència”. Com tants altres, va viure obsessionat amb la imatge que projectava, accentuant la necessitat de justificar-se amb una concepció suïcida de l’ètica literària.

El desig de Narrar

Bertrana “va fer de la seva vida una novel·la, i segurament de les millors que va escriure”, afirma el mateix Xavier Pla. Es considerava un autor nascut de la “creació literària pura”. Es definia com “un home franc, que ve del país de la franquesa”. Les seves Proses Bàrbars, oposades als civilitzats, remarcaven les paraules de l’autor: “jo sóc incivil”.

Davant de l’intel·lectualisme es va defensar en el món de les lletres catalanes com un bàrbar. Considerava Barcelona l’artifici de la hipocresia, mentre que ell era un “boscatà, vagabund, un inculte salvatge i silvestre”. Tot i això, va ser un autor guardonat, que participava en ràdio, escrivia als diaris més influents de l’època i que va comptar amb una popularitat important als anys 20.

Tot aquest esforç va fer indissolubles l’obra i l’autor. Aquest personatge antiintel·lectual “violent, poc sofisticat, rude i simple” va demostrar que no hi ha res més intel·lectual que desitjar i planificar tot el contrari.

Els Herois

Per a Bertrana els herois eren la gent del bosc, els carboners, els peladors de suro i en especial els caçadors. Tots ells “homes nafrats pel treball, de la terra”, crítics amb la ciutat, la civilització i el progrés. Tot aquest memorial va quedar representat, de manera recorrent, en el seu alter ego, en Busqueta.

Un fragment de l’obra Els Herois explica: “En Busqueta es passava tota la setmana al bosc. El diumenge, segons com s’esqueia la feina, de bon matí, abans de clarejar, es presentava a casa seva, es mudava, s’enclenxinava, i partia a guerrejar amb els conills”.

El refugi de l’autor és el bosc, i els seus herois són caçadors solitaris que fumen un cigarret amb l’escopeta a l’espatlla. La caça i el seu mite, omplen l’obra. Un element fonamental que es retroalimenta: la literatura i l’acció de caçar històries.

No parla del plaer de matar per matar, “la caça és el retrobament amb la natura”, diu. Bertrana només és feliç quan està sol al bosc caçant, o fent veure que caça. És el camí al primitivisme. La felicitat resideix en aquest acte i en la resta de boscatans de cigarret i escopeta.

Va ser un enamorat de les bardisses, de suar, d’esgarrinxar-se i xafar el fang del camp, per més tard ser acollit a un vell mas i anar-se’n al llit amb un got de llet amb conyac. “És un plaer estar al bosc esperant”, prediquen les pàgines d’una obra tan única i característica com la que va deixar per la posteritat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació