Protegir els drets humans: del tu al nosaltres

1.12.2016

“Dues coses omplen l’ànim amb una admiració i una veneració sempre renovades i creixents, com més freqüent i continuadament reflexionem sobre aquestes: el cel estelat sobre mi i la llei moral dins meu”, és una de les frases més conegudes d’Immanuel Kant, el pare filosòfic de la doctrina dels drets humans. Pocs conceptes poden generar més consens que els drets humans. Són el més semblant a uns valors sòlids del que ens queda avui. I tantmateix, només cal pensar en Guàntamo per començar a fer-los trontollar. És el mateix exemple que va posar Mònica Aranda professora de Dret Penal i membre de l’Observatori del Sistema Penal i els drets humans de la Universitat de Barcelona que, juntament amb Antonio Madrid, professor de Filosofia del Dret de la Universitat de Barcelona i coordinador general de la Clínica dret al Dret de la UB, van mantenir un diàleg sobre La vulneració dels drets humans i els mod els d’impunitat, en el marc del cicle Evocacions de la Ruïna, organitzat pel Born CCM.destacat-doble-evocacions-de-la-ruina

La xerrada va començar amb un poema d’Antonio Machado interpel·lant als assistents des de la pantalla: “Del hoy que será mañana y el ayer que es todavía”. Amb aquesta idea, Madrid, que va dur el pes filosòfic de l’acte, va posar el focus sobre la base social i històrica dels drets humans. Hi ha dues visions sobre la fonamentació del dret: la filosofia del dret natural, que considera que determinats drets no són creats pels homes, sinó descoberts gràcies a una reflexió que captura adequadament algun aspecte universal i atemporal de la naturalesa humana; i l’escola positivista, que defensa que els drets són producte de decisions d’un sistema legal contingent que no estan necessàriament connectades amb la llei moral. Els drets humans representen un cas extrem perquè, si bé aspiren a l’estatus de dret natural més que cap altre, cada cop que fracassem a l’hora de salvaguardar-los ens veiem obligats a repensar la solidesa de la justícia. El resultat és que parlem dels drets humans com si fossin alguna cosa més que simples lleis, però l’observació de la realitat ens demostra que no hi ha res transcendental que els protegeixi de ser vulnerats.

Com entendre una vulneració dels drets humans? Segons els ponents, és fonamental pensar en situacions que pateixen persones concretes a mans de persones concretes: tortures, violacions, judicis sense garanties, represions, etc. Madrid creu que l’única manera justa de reflexionar sobre això és mirant als ulls a la víctima, perquè la defensa dels drets humans té com a element essencial el reconeixement del patiment de l’altre. La vulneració del dret genera un patiment injust en la víctima i no ens obliga a preguntar-nos “per què?”, sinó “què podem fer?”. La pregunta va adreçada a l’estat, però Madrid creu que també necessitem una cultura social que demani el respecte i la protecció dels drets humans: és per això que el professor torna una vegada i una altra a “Del hoy que será mañana y el ayer que es todavía“, per recordar-nos que aquesta cultura social és com un camp que cal llaurar generació a generació.

El dret internacional estableix tres obligacions: dret a la veritat, dret a la justícia i dret a la reparació. I aquí apareix un altre problema afegit en el cas específic dels drets humans: com reparar el que, per definició, és irreparable. Madrid va defensar que l’única manera justa de protegir els drets humans és treballar en la prevenció per tal de no generar víctimes, una altra raó per centrar-se en aspectes com ara l’educació i l’enfortiment de la consciència col·lectiva per damunt de les mesures legalistes i punitives.

En la tercera formulació de l’imperatiu categòric, Kant ens diu “obra de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai només com un mitjà”. El filòsof alemany va apel·lar al respecte per a la raó que hi ha dins de cada individu per assentar la base dels drets humans. Al segle XXI, som més escèptics respecte a els límits de la raó i els monstres que pot generar. Les reflexions dels ponents conduïen cap a un canvi d’estratègia per tal pensar i protegir millor els drets humans: passar del tu al nosaltres. La repetició de casos com el de Guantànamo no es pot explicar com el producte de la mala voluntat d’uns individus, sinó que cal una responsabilitat i una memòria col·lectives.

Aquesta tarda a les 19:00, el Born CCM acollirà la darrera xerrada del cicle Evocacions de la Ruïna: Trauma, transmissió i Memòria social, a càrrec de Anna Miñarro, psicòloga clínica i psicoanalista, investigadora, supervisora i assessora institucional, Co-directora de la recerca “Trauma psíquic i transmissió intergeneracional”, i Francisco Ferrándiz, antropòleg del Centro de Ciencias Humanas y Sociales del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC).

Etiquetes: