Prohibit ensenyar! Prohibit aprendre!

7.03.2014

L’article de Francesc Foguet contra la burocratització de la docència universitària,  titulat Els èmuls del senyor K.,  ha despertat molt interès entre els lectors de Núvol i especialment entre els docents d’altres àmbits educatius. Avui s’afegeixen a la conversa Antoni Dalmases, amb l’article Prohibit ensenyar! Prohiit aprendre! i Joaquim Gestí, amb l’article Veritas.

Em miro aquest món des de la finestra. Sóc feliç, de no haver d’intervenir-hi. Naturalment que m’amoïna el triomf de la barbàrie analfabeta, però m’afecta ben poc, ja, directament. Això sí, els amics, la bona gent que m’envolta i els bons professionals que conec, em fan patir, perquè es troben presoners del que algú amb bon criteri va anomenar “la internacional papanates”, lliurada a la destrucció, entre altres coses, de la cultura. Una “internacional papanates” que s’ha infiltrat, malèvola i nociva, en els llocs on se suposava que s’impartia i s’inoculava cultura. Perquè tenen por de la vella dita que els avis anarquistes ens van ensenyar: “La cultura ens farà lliures!”, deien, als ateneus. I nosaltres ens ho vam creure. I ells no ho poden suportar.

Doncs sí, existeix una “internacional papanates”. I aquí en tenim una branca local que comanda una exitosa conxorxa d’enzes. Malgrat que tots tenen títol universitari, són tan papanates i tan enzes que els mateixos que formen el seguici ho ignoren. Però els que els pateixen no, perquè tenen proves diàries de la seva acció destructora que, ara que fa uns anys que s’escampa, comença a donar proves d’un èxit nociu: professors que no poden fer classe sense llegir power-point, alumnes de lletres que detesten la lectura…

La indiferència i l’esperit mitjatita dels qui opinen que cal tolerar l’intolerable ajuda la labor dels tèrmits. Sempre hi ha bons cristians que creuen en la redempció del pecador i esperen que un dia cauran del cavall… Tant de bo s’esllomin!

Mentrestant, però, cavalquen ensenyorits escampant ignorància i misèria, al servei d’unes doctrines inconsistents i tòxiques. Així, han convertit el que era la feina magnífica i apassionant de compartir coneixements, de contagiar inquietuds, d’escampar entusiasme pel saber, de provocar interrogants i fornir d’idees per fonamentar la llibertat de triar i orientar-se, en l’insuls exercici de guardià en uns casos, de monitor d’esplai en d’altres i de mur de contenció social en tots.

¿I com es pot aconseguir desarticular una nombrosa generació d’entusiastes de la cultura, difusors d’idees i de mecanismes crítics, que creuen que han accedit a les càtedres professorals per fer que la població jove articuli noves formes de societat?

Imprescindible sembrar el desprestigi social, la difusió de la notòria inutilitat pràctica del que ensenyen, la ridiculització d’un treball que no té resultats en paper moneda de curs legal immediat, que no procura cap gaudi efervescent i vistós a la juvenil parròquia, que demana esforç sense una recompensa tangible. El que cal és una jovenalla que s’adapti al món que els hem fet a mida i no que el vulguin dinamitar! On s’és vist, mantenir un sistema d’ensenyament tan perillós. Això hem de pagar? Ni parlar-ne!  La gent s’ha de preparar per la realitat establerta (encara que avui ja ningú sàpiga quina és… ja en bastirem una de cartolina i macramé, si cal). L’important no és ensenyar, sinó domesticar, ajudar a adaptar-se al món i saber situar-se. L’important no és preguntar-se, dubtar, sinó agafar el camí marcat i seguir-lo. D’això en direm triomf i èxit.

Però per poder dur a terme aquesta labor de corc pertinaç cal infiltrar gent preparada que sembri el nou evangeli amb autoritat, tot excomunicant infidels, a qui, perillosos, se’ls exigirà rendir comptes davant els comandaments de l’exèrcit científico-tècnico-enze sobre tot el que no tingui res a veure amb la feina que –pobrets!- es pensaven que havien de fer a les aules. I és llavors que cau una allau d’impresos i un interminable laberint d’ordres, disposicions, cursets, aplicacions, programes iso, saga i una varietat de punt.cat que no deixen temps per pensar en l’aberració antiga i absolutament frustrant d’ensenyar.

Que al cap i a la fi aquest és un país de serveis i ports aventures, home!

És per això que s’imposa avorrir fins al límit els tossuts amargats (en diuen així) que insisteixen a fer classes antigues en un món modern. Les classes magistrals van ser abolides, perquè ara ja no hi hauria d’haver ningú, cap magister, capaç de mantenir l’atenció dels alumnes amb la paraula i la reflexió pràctica. I els que queden se’ls ha d’ofegar en paperassa i aplicacions gencat.cat: que purguin o pleguin!

D’aquesta manera tindrem un cos de fidels soldats de la guàrdia psicopretoriana i gent abocada a la gestió que no emprenyaran amb idees.

I els estudiants? Estudiants? Ah, vol dir aquesta multitud de clients postadolescents que hem de mantenir ocupats perquè no engruixeixin l’atur, al mateix temps que ens paguen la pitança? Doncs si volen aprendre que es paguin el luxe: si aspiren a ser dirigents el dia de demà, que paguin. Màsters. Universitats privades. Perquè dels que paguin serà el regne del cel i ells dirigiran el món. Amén.

Així s’entén l’existència endogàmica d’algunes places universitàries –mig monàrquiques, per successió- regalades als mediocres que no fan nosa i obeeixen. Com també s’entén que si no es vol preparar classes es pot aprovar a tothom per fer que la valoració –aquesta fal·làcia estúpida inventada per qualificar professors- sigui positiva i serveixi per escalar possibles places professionals, per a les quals no calen mèrits acadèmics, sinó “avals” de “col·leguis” que col·loquen –avui per a tu, demà per a mi- els deixebles obedients que no els fan ombra. O triar professors perquè són “del país” en detriment d’altres de vàlua provada, especialistes reconeguts en una determinada matèria, però forasters. (I per què ha de conèixer la matèria, si no l’ha d’ensenyar, oi?)

I cada dia se’n saben de noves, perquè la labor destructora dels enzes i la seva tropa no descansa: com que no tenen res més a fer, cap llibre per llegir, cap dubte per pensar, ni cap tema per estudiar, disposen de totes les hores per putejar!

A més, ara han après que si destrueixes molt i bé, pots acabar sent candidat amb poltrona segura a les Europes, lluny d’aquest fanguissar, amb la vida regalada i els avions de franc. Una altra cosa serà qui els voti… segurament els enzes, que aspiren a succeir-los!

I acabo. Diuen –i m’agrada creure almenys en una cosa!- que potser serem independents. Tant de bo! Però a l’endemà de la independència, si volem ser un país decent, amb una mica de dignitat i, sobretot, amb un cert futur sòlid, em fa mandra i por només de pensar en la ingent feinada que se’ns girarà esbandint paràsits, destituint carallots, desemmascarant ganduls, excloent buròcrates, deposant lladres, destronant patums verinoses i alliberant-nos de tanta quantitat d’enzes com ens atenallen, que han prohibit ensenyar i aprendre.

Convé, doncs, estar preparats per refer el país d’aquesta plaga, per fer retrobar als professors el goig d’ensenyar i retornar als joves el goig d’aprendre!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Tots aquests que esmentes al penúltim paràgraf, l’endemà de la independència, si badem (i tenim per costum badar força) seran es que manaran, els que construiran el sistema universitari i de recerca, a la seva mida.