Professors amb mancances lingüístiques: no ens ho podem permetre

En l’àmbit educatiu, l’estiu serveix per carregar piles de cara al nou curs i per descansar de la rutina, però també serveix per fer balanç sobre el curs passat i, abans de tancar-ne definitivament la carpeta, pensar què ha funcionat i què hauria de millorar (o necessita millorar, seguint la seva terminologia).

Durant aquest curs he estat alumna el màster de Formació del Professorat, el màster que prepara els docents que el dia de demà ensenyaran les diferents matèries a l’ESO, al batxillerat, a la formació professional i a les escoles d’idiomes. Qualsevol persona que tingui una carrera i vulgui dedicar-se a l’ensenyament ha de fer aquest màster, que dura un any i l’habilitarà per a la docència (li ensenyarà les bases pedagògiques sobre com funciona l’aprenentatge i li ensenyarà la didàctica de la seva especialitat).

El màster té molta mala fama, i cada any surten articles que en critiquen l’estructura, els continguts o fins i tot la metodologia utilitzada (per exemple, aquest article de l’any passat). El debat, però, s’ha centrat sempre en la mala qualitat del màster (que és pública i notòria, i que donaria per un llibre sencer), però mai no es parla d’un aspecte crucial en la formació dels futurs professors de secundària: la seva qualitat lingüística.

Així com hi ha hagut diverses iniciatives per millorar el nivell lingüístic dels mestres de primària (sense anar més lluny, aquest curs han començat a implantar-se proves específiques de competència lingüística i matemàtica per entrar als graus de magisteri), sembla que la voluntat de millora no ha arribat a la formació dels docents de secundària, amb un màster que té les portes obertes a tothom que tingui ganes d’entrar-hi (només la nota de tall de cada especialitat farà de filtre dels candidats, segons la mitjana obtinguda durant la carrera). Què provoca, això? Vegem-ne tres conseqüències.

Mancances ortogràfiques generalitzades. Al màster és habitual fer treballs i presentacions en grup, fet que fa que els alumnes tinguem accés a textos redactats per altres companys amb molta freqüència i permet trobar, encara amb més freqüència, textos minats d’errades ortogràfiques. Hem de pensar que els alumnes de matèries científiques, tecnològiques i fins i tot d’algunes branques de lletres (com història o filosofia), no han fet assignatures de llengua des de 2n de batxillerat. Si la persona tenia una bona base i només han passat quatre anys des que va acabar aquesta etapa, pot ser que encara mantingui un bon nivell d’ortografia. En molts casos, però, ja sigui perquè la carrera s’ha allargat o perquè no han fet el màster directament (poden provenir del mercat laboral, d’estudis de doctorat, d’altres màsters, etc.), el record dels estudis de batxillerat es fon amb el temps i el domini de l’ortografia se’n ressent. Conseqüència directa al màster: treballs i exàmens plens de faltes. Conseqüència que tindrà posteriorment en el sistema educatiu: textos, resums, exàmens, circulars… plenes de faltes d’ortografia. “Poden fer servir correctors automàtics”, em direu. (1) Fins ara no ho han fet i (2) no sempre el tindran a mà (pensem en una explicació a la pissarra, en què el professor hagi d’escriure de manera improvisada, o pensem en una nota a l’agenda de l’alumne, per exemple).

Mancances en l’expressió oral. Un cas més greu encara és el d’alguns alumnes que tenen dificultats òbvies per parlar de manera fluïda en català i que, fins i tot, sol·liciten fer tots els treballs en castellà per evitar tenir cap contacte amb la llengua catalana. Hi tenen dret? Esclar que sí. Ara bé, ens hauríem de plantejar si un docent pot ser manifestament incompetent en l’ús de la llengua catalana i entrar a treballar al sistema educatiu català. En el sistema actual, si han aprovat les diferents assignatures, aquest setembre ja seran professors de ple dret i podran exercir com a interins. Si calculem que ara tenen entre 23 i 30 anys, vol dir que està entrant al sistema educatiu una persona que en els propers 30 anys només serà capaç de fer les classes (i les tutories, les reunions de pares, etc.) en castellà.

Mancances de coneixements. Tal com denunciava Francesc Feliu (Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana) en aquest article, i posteriorment concretava l’estudi de Soler i Alturo (UB), és possible l’entrada a l’especialitat de llengua i literatura catalana (i en el cas de llengua i literatura castellana també passa) sense tenir formació específica en llengua i literatura catalanes. En aquestes especialitats s’hi pot entrar a partir de diferents carreres (periodisme, art dramàtic, humanitats, etc.), en les quals potser han tingut alguna formació pel que fa a la llengua (assignatures de correcció en periodisme, per exemple), però no pas formació en literatura. Al màster hem dedicat un total de 20 hores lectives a la literatura catalana, de manera que aquest col·lectiu acaba el màster amb pràcticament el mateix coneixement de la literatura que tenia quan hi va entrar. Un dels objectius dels docents és el foment de la lectura i la transmissió de la passió per la literatura. Ho podran fer, si no tenen prèviament el coneixement teòric necessari? Estem parlant de professors que seran (o haurien de ser) especialistes de la matèria. Passa el mateix amb l’assignatura d’anglès, en què qualsevol persona que tingui un nivell C1 pot fer classes d’aquesta llengua (vingui de l’especialitat que vingui).

Si volem aconseguir millorar el sistema educatiu i equiparar-lo al de països més avançats, hauríem de començar per una peça clau: la formació dels seus professionals en el domini de la seva eina principal de treball, la llengua. I és que el problema és evident: sense professors lingüísticament competents i experts en la seva especialitat, tota la resta no pot funcionar, i menys en un àmbit ja força complicat per a la llengua catalana com és l’ensenyament secundari.

Llegiu també l’article El català a les aules. Un nou crit d’alerta, de Montse Sendra.