Primavera Sound: Dia 1

4.06.2012

(Nota: Si hi ha algú esperant llegir la meva opinió sobre els fets protagonitzats pel director del Primavera Sound Gabi Ruiz, cosa que dubto, en parlaré a la meva columna d’aquest proper divendres. Mentestant, us deixo amb la meva ¿crònica? del festival)

La banda de rock alternatiu Wilco.

A les tres de la tarda del dijous 31, no hi ha ningú a l’estació de tren de Gelida que vagi al Primavera Sound. De fet, a les tres de la tarda del dijous 31, a l’estació de tren de Gelida no hi ha ningú, tret de mi. A les quatre de la tarda del dijous 31, a l’estació de metro de Jaume I, hi ha un munt de gent que es dirigeix cap al Parc del Fòrum. Entre tots ells, un noi valencià, baixet i grassonet que intenta lligar amb una noia de Saragossa alta i prima.

 

Integrants de Senior i el Cor Brutal.

-“Vivo en Londres y, básicamente, he venido al Primavera a ver grupos de aquí, porque todos los chulos ya los he visto allí”. Explica ella.

-“Entonces tienes que ir a ver Senior i el Cor Brutal. Es una putada, porque actúan el sábado a las cinco de la tarde, pero son… brutales y, además, amigos míos”. Contesta ell entre riures nerviosos.

La noia saragossana que viu a Londres i que ha vist tots els grups xulos allà, diu que sí amb el cap tot fent veure que s’apunta la cita en el mòbil.

-“Nos vemos el sábado”, s’acomiada amb certa dosi d’optimisme el noi valencià baixet i grassonet de la noia saragossana alta i prima en arribar a la parada del Fòrum.

La cua per recollir les acreditacions de premsa és el més semblant a ser un gelat de xocolata dins un congelador desendollat. Allà em trobo amb en Pere Mas, el presentador del “Tot és molt confús” de Catalunya Ràdio. Està com vint o trenta persones per davant meu. El saludo efusivament per veure si em deixa colar, però no cola. Minuts després apareixen en Joan S. Luna, cap de redacció de la revista Mondosonoro, i en Jesús Brotons. D’estils antagònics, són dos dels millors periodistes musicals del país. Els ofereixo que, fent veure que els esperava, que havien quedat amb mi, es colin, però no es colen. Són bona gent.

Per fi! Una hora i un quart més tard tinc la polsereta i la targeta que em donaran accés a l’edició del Primavera Sound 2012, però ja estic tan cansat que medito seriosament marxar a casa. Com l’enamorat que desfulla una margarida, acabo decidint que em quedo.

A Storm Of Light.

Els concerts de La Estrella de David, Pegasvs i Doble Pletina, tots ells programats a les cinc de la tarda, ja han acabat, així que me’n vaig a fer una cervesa a la zona de premsa. Què voleu primer, la notícia bona o la notícia dolenta? La bona és que a la zona de premsa la cervesa és dos euros més barata que el preu que paga la gent que no pot entrar a la zona de premsa. La dolenta és que la cervesa a la zona de premsa és un euro més cara que el preu de la cervesa a la zona VIP, a la que no tinc accés, i on se serveix gratuïtament. Tot fent un glop, repasso la programació i decideixo anar a veure A Storm of Light, un grup de Brooklyn que, com bé deixa intuir el nom de la banda, practiquen doom-metal. Vaja, que fan molt de soroll. Encara que la seva proposta no convidi al romanticisme, m’enamoro de la seva guitarrista.

Torno a la zona de premsa, faig la segona cervesa i marxo a veure Archers of Loaf. No m’enamoro del seu guitarrista però sí de les seves melodies. Els de Chapel Hill s’han tornat a reunir, i encara que sonen com el… cul, vint anys després, temes com “Web in Front”, “Wrong”, “Might” o “You and Me” continuen sent incontestables.

De nou a la zona de premsa em trobo una altra vegada amb en Jesús Brotons. Fem la tercera recordant l’època en què treballàvem plegats a la revista RockZone, i la quarta tot prometent-nos que quedarem un dia per dinar. No ho farem.  Surto corrents per anar a veure en Lee Ranaldo. Al concert del guitarrista de Sonic Youth se’m col·loca una preciosa noia rosa al davant. Sembla una versió nòrdica i una mica més gran de Kate Moss, una mena de Barbie barbitúrica. Menja un frankfurt. És Christina Rosenvinge. Abans que m’enamori, marxo a veure uns altres que retornen, The Afghan Whings. “Gentlemen”, “Crazy”… Uf, va dir ell, senzillament, sublims!

Quan Greg Dulli i els seus abandonen l’escenari, decideixo faltar a la meva cita amb la zona de premsa. Pel contrari, faig un volt pel recinte del Fòrum. Em sento com si algú m’hagués colat dins un món habitat per indies de catàleg. Nois ben guapos i noies ben guapes, tots ells amb els seus pantalons ajustadets i les seves ulleres Ray-Ban. Merda, m’he deixat les Ray-Ban! Com dono la nota, retorno al meu cau de premsa abans d’impregnar-me de l’emotivitat de Death Cab For Cutie. Comencen amb “I Will Possess Your Heart” i, sí, els de Seattle m’acaben robant el cor.

Veure a Jeff Tweedy al Primavera Sound és com retrobar-te amb el teu oncle favorit, aquell que només veus per Nadal. Wilco són un clàssic, i ofereixen un concert d’aquells que no fa més que engrandir la seva llegenda. Ens veiem el proper any, Jeff.

La banda sueca Refused.

Cau una altra, i com m’he oblidat de sopar, les petites onades de la Mediterrània que van a petar a la zona de premsa, em semblen gegants oceànics. Rumio si em banyo, però em trobo amb algú, no recordo qui, i m’oblido de la capbussada nocturna. El cartell n’anava ple de motius per no perdre’s el Primavera Sound, un d’ells, si més no per mi, era veure Refused, la banda sueca que anys enrere ens va mostrar com sonaria el punk del futur. Separats el 1998, Dennis Lyxzén i companyia han tornat a ajuntar-se aquest 2012. No és el seu hàbitat, no és el seu públic, segur que no és el seu millor concert, però a mi, algú que va estar obsessionat amb el seu hardcore new school, em semblen demolidors. Fa molta estona que ja no sé on tinc el cap, però sóc conscient que floto amb Spiritualized.

Quan el primer tren del dia arriba a Gelida, a l’estació no hi ha ningú que torni del Primavera Sound. De fet, quan el primer tren del dia arriba a Gelida, a l’estació no hi ha ningú.