Premis i càstigs al Teatre Lliure

5.10.2015

Rectificar és de savis, diuen. I això és el que han fet la companyia T de Teatre i el director argentí Ciro Zorzoli. Com que Premis i càstigs, en la ficció, és un treball d’assaig, convertir la proposta en un work in progress no ha estat traumàtic. Els que van assistir a l’estrena d’estiu d’aquest espectacle dins el Grec 2015 diu que en van sortir amb una impressió agredolça.

Premis i Càstigs es pot veure al Teatre Lliure

Premis i Càstigs es pot veure al Teatre Lliure

 

En l’actual reposició de tardor, el ritme s’ha accelerat amb un cert escurçament del temps (ara amb 80 minuts en tenen prou) i han recuperat l’origen lingüístic del considerat drama rural inserit en la trama, Barranca abajo, una peça de l’uruguaià Florencio Sánchez, estrenada el 1905 a Buenos Aires.

En la versió d’estiu, la companyia va considerar que calia versionar el drama en català, cosa que segurament li donava un aire postís. En realitat, el problema, si n’hi havia, no era la llengua, sinó de tradició cultural, cosa que s’hauria resolt repescant un drama rural autòcton del bagul de Guimerà, per exemple. Optant, però, per Barranca abajo (segurament que el director Ciro Zorzoli hi té un lligam artísitico-sentimental) la caricaturització en llengua original no desentona tant. Premis i càstigs és un espectacle d’interpretació. I en aquest sentit tots i cadascun dels actors i les actrius hi posen el millor del seu savoir faire. Caracteritzats entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, la companyia assaja i assaja per aconseguir el súmmum artístic. I és la primera vegada que ho fa davant d’espectadors.

Ho expliquen d’entrada i ho recorden de sortida, fins i tot amb una autocrítica: els sembla que el dia anterior els havia sortit millor.Hi ha humor del teatre dins el teatre. I sort d’aquesta pàtina que aguanta la trama perquè el contingut està al servei, com deia, del treball actoral, però no aconsegueix tenir un atractiu per si sol. El que sí que captiva són els diferents exercicis als quals s’exposen tots plegats i com aquests exercicis deriven subtilment en relacions amagades d’alguns dels personatges

.Les titulars de T de Teatre s’esplaien cadascuna d’elles en els seus diversos personatges: de mares a filles i de filles a germanes, de vedets amb brots d’enveja a egos ferits i desitjos de la vida real portats a la ficció. Els convidats masculins a la companyia reforcen la proposta amb escenes de gran força: Ivan Benet, Albert Ribalta, Jordi Rico i Marc Rodríguez entren i surten dels seus rols habituals, entre dramàtics, violents, clowns o obsessionats en allò que ells mateixos creuen que poden fer millor. En conjunt, un divertimento que va pujant de to com qui es llança a la piscina i hi acaba fent el boig amb els altres.

I, com un personatge al marge, l’únic que aguanta el tipus i es manté serena, però sempre present en una cantonada davant d’una taula de despatx plena de papers, guions i apunts, l’actriu Carolina Morro, l’única que —amb vestuari actual— contempla, entre astorada i cara d’haver-ne vist de tots els colors entre els seus, el que passa sobre una escenari de terra i fons blanc, només amb quatre peces d’attrezzo, a més de fer de secretària i noia auxiliar per a tot, quan algun dels intèrprets li ho reclama. 

El breu epíleg del muntatge intenta trencar el gel de l’estrès propi d’una intensa sessió d’assaig amb una irònica explicació de l’assaig sobre l’assaig, l’assaig de tot el que s’ha vist i l’assaig sobre el que es diu i es fa perquè sembli que no és un assaig. L’objectiu de la línia creativa del director Ciro Zorzoli s’aconsegueix. Efectivament, tot plegat no ha semblat un assaig ni que s’hagi assajat perquè faci l’efecte que és espontani. Diria, però, que els professionals del gremi i els estudiants de teatre hi deuen veure, en la lletra menuda d’aquests Premis i càstigs, molt més del que hi veu l’espectador ras.